Monòleg interior

Sí, fugir d'aquest indret i anar a parar a un altre lloc. Un punt del món on ningú em conegués, on ningú em saludés pel carrer. Estaria dormint en una habitació desconeguda i amb el sol entrant pe la finestra em despertaria. Bon dia. Bon dia. I prou. Ningú em diria res més. Ningú no em coneix. Baixaria les escales. Cafè al bar. Diari per informar-me i llegir la informació -i les mentides- que van passant. El compte, si us plau. Gràcies. Adéu. Adéu. I prou. No em diran res. Ningú no em coneix. Sóc en un altre lloc. Un lloc totalment desconegut. Sóc un desconegut. Necessito trobar feina. Busco en un diari i m'encerclo els anuncis que em semblen interessants. No. Aquest no. Cansat, passejo per la plaça de davant de casa. Tothom va a la seva. Potser tothom hauria d'anar a la seva. Així molts problemes se solucionarien. Egoïsme? Potser sí. Em creuo la veïna del pis de baix. Ella potser sí que em coneix. Porta un davantal verd. No em saluda. Ni un adéu. Res. El davantal em recorda a la meva mare. Sempre en duia un quan em preparava el dinar. Tenia un davantal verd pel dinar i un de blau pel sopar. La meva mare disfrutaria aquí. Sempre ha sigut molt solitària. Ja no hi és. Però jo sí. M'agradaria que hi fos, amb mi. Sempre m'aconsellava. M'ajudaria a trobar feina. Com va fer amb el meu pare. Ell va ser administrador. Administrava coses. Jo vull administrar-me coses. Administrar-me la vida. Em creuo altre vegada la veïna del pis de baix. Porta un davantal verd. És l'hora de dinar. Ara sí que em saluda. Bon dia. Bon dia. Sí. Bon dia i prou.