Vull marxar a la ciutat

Tota la vida havien viscut en aquell poblet, situat ben amunt de la muntanya, a Santa Creu de Joglars, un poblet on només hi havia 20 habitants, tot estava ben sol. Amb prou feines hi havia una tenda per anar a comprar les despeses, però tenien un hort i el pare, en Ricard, hi treballava dia i nit, s’alimentaven prou bé. Però la vida que portaven allí, era bastant pobre, i els desitjos de la Gisela havien estat sempre, marxar a la ciutat. Era una noia que es dedicava a la poesia, li agradava molt, i el seu pare va ser el que la va motivar a escriure, ja que era una noia amb molt de talent, ell estava orgullós d’ella, i només li demanava que no deixés mai de fer poesia, que arribaria molt lluny. Però se sentia sola, cansada de viure dia a dia una rutina que mai canviava, d’escriure sempre el mateix en els seus poemes, plens de nostàlgia i de por. Però, el seu pare, a diferència d’ella, era un home que sempre havia viscut molt bé en aquelles terres, on dominava la tranquil.litat, i ell tenia el seu hort, on gaudia força treballant.

En Ricard, ja feia dies que es queixava perquè es trobava malament, i la seva salut empitjorava cada dia més, ja era bastant vell, i treballava massa per la edat que tenia. La Gisela, mentrestant, seguia amb el seu desig de marxar a la ciutat, i tot i que el seu pare no volia, ella seguia amb que vull marxar d’aquí, em sento sola i trista, fa molts anys que em costa veure la llum del dia, tot ho veig fosc, i jo tinc ganes de somriure i de escriure els meus poemes amb temes diferents i alegres. Ella també esperava que a la ciutat, el seu pare pogués posar-se bé.

Un matí la Gisela va llevar-se abans, i el seu pare estava al llit, respirant molt fort i suant, i ella deu meu pare, no veus com estàs? Marxem a la ciutat, allà et posaràs millor, marxem, marxem! I a la tarda quan el pare va posar-se millor van marxar de camí a la ciutat. En Ricard acomiadant-se de les seves terres, i molt trist marxava, i la Gisela s’acomiadava contenta, amb ganes sortir d’aquell poble desert, i amb ganes de veure ciutat, conèixer altres coses, i esperar que el seu pare pogués posar-se bé.

Havien sortit a la tarda, i ara ja era un altre cop de dia, amb un sol radiant d’un matí fresc d’estiu, tot estava en perfectes condicions. El viatge anava bé, i la Gisela ja podia apreciar aquell olor de ciutat, una mica més que abans, i que bé em sento, quines aromes més bones em porten cap a la ciutat, em sento feliç, tinc ganes d’escriure poesia, sé que aquest cop serà diferent. A mesura que avançaven, semblava que en Ricard cada cop estava pitjor, es queixava, suava i li costava molt respirar, i això va fer que la Gisela no se sentís tant bé com feia unes hores. Era la tarda, quan la Gisela deia, pare pare! Ja arribem, ho veus, ho veus? Veus la ciutat, que ja queda a prop? En Ricard no responia, i la Gisela va girar-se i va trobar al seu pare mort.

Va ser un moment molt tràgic per ella, ara encara més que mai, la tristor i la soledat s’apoderaven d’ella. Va aturar-se i va escriure un poema dedicat a la mort del seu pare, el millor que havia escrit mai, el qual hi va dedicar tot l’esforç del mon.

Va continuar el camí a la ciutat, i va decidir que un cop arribés, enterraria al seu pare i buscaria treball. Va arribar a Barcelona, però a les afores, i anà a visità una caseta, en mig d’un passeig tot ple d’arbres. Obrí la porta una dona viuda i velleta, i la Gisela li explicà la mort del seu pare, aquesta la convidà a passar uns dies fins que trobés feina. I vora d’aquells arbres, va enterrar al seu pare, amb l’ajuda de la vella, Maria.

Aquells dies que vivia a casa de l’àvia Maria, que ella li deia així, tenia una habitació gran per ella sola, allà a les nits, seguia escrivint poemes, amb més motivació que mai, i recordant, el meu pare em digué que mai deixes d’escriure, perquè jo era una noia amb talent, i vull que, ja que ella ha marxat per sempre, i jo estic a la ciutat, on sempre havia desitjat estar, el vull complaure, seguint escrivint, que és l’únic que ell em demanava. Durant el dia ajudava a l’àvia en la feina de la casa.

Un dia trobà feina, de dependenta en un supermercat. Amb els diners que guanyava podia comprar els seus capritxos i a la vegada ajudava a l’àvia Maria a mantenir la casa. La Gisela seguí vivint tota la vida amb ella. I quan tingué 20 anys, s’apuntà a un curs de poesia, on restà durant molts anys.

Ara a la ciutat, els seus poemes eren, com ella esperava, més alegres i hi dominaven una gran varietat de temes.