diumenge, 20 de gener de 2008

Portada de Solitud

Solitud, soledat, sense ningú, sense que els teus desitjos i les teves esperances es compleixin, sense veure fetes realitzades les teves necessitats i els teus precs.
Solitud fosca, potser com totes les solituds. Solitud fosca però amb un toc de lluminositat, lluminositat vermella, com la sang, un element que, malauradament, acaba apareixent al tràgic final de la novel·la.
Una portada que a mi em suggereix solitud, aquesta sensació d'impotència. Una sensació negra, fosca, com el color que engloba l'ermita de Santa Caterina, lloc on el vermell de la sang acaba fent vessar la desesperació i la solitud de la Mila.
A més, aquesta tonalitat de vermell és circular, tal i com si algú -segurament alguna "ànima"-observés i espiés d'amagat aquesta ermita, esperant l'oportunitat idònia.
A una novel·la amb un final poc feliç -que no pessimista-, portada que denota intriga, necessitat d'aconseguir propòsits malgrat les adversitats. I superar-la. Superar la solitud.
Siset