Una finestra al mar

Viure al costat de la mar sempre havia estat el seu somni. Ella era jove, el seu avi era un conegut mariner del poble i, degut a les interessants històries que ell li explicava quan era petita, la Iria havia decidit que ella també volia ser una “lloba de mar”.
Quan els seus pares van decidir comprar aquella casa a la costa, la Iria va esclatar d’alegria; potser no tindria un vaixell com el seu avi, però ara almenys podria veure la mar des de casa seva: Ara seré més feliç! Deia sovint la jove.

La Iria encetava una nova etapa de la seva vida; conèixer nova gent, fer nous amics i noves amigues, descobrir nous indrets, nous racons on escapar-se i noves platges on banyar-se. A qui no li agradaria canviar d’aires? Segur que tu mateix/a, mentre llegeixes això, voldries viure en un altre indret per esbargir-te i desconnectar una mica.
Això és precisament el que feu la Iria. Conèixer nova gent i aprofitar aquell nou ambient que seria casa seva d’ara endavant.

Així doncs, amb la platja al costat, la nostra amiga es passava tot el dia, després de les classes, entre la sorra i l’aigua freda, fent castells i inventant-se històries de pirates i de sirenes.
Fins i tot una nit la Iria va decidir escapar-se de la seva habitació per fer una visita nocturna a les onades. Així serà més emocionant i veuré la lluna reflectida en l’aigua de la mar, deia la noieta. Tot seguit, i sent vora les tres de la matinada, la nostra protagonista va endinsar-se en les aigües, fins que els peuets ja no li tocaven la sorra i les pedres on s’arrapaven algunes petxines. La Iria seguia, ara nedant, enlluernada i captivada per aquella meravella d’aigua que l’envoltava. En aquells instants res tenia més importància que estar allà. Se sentia lliure, envoltada de felicitat, i tot i que no hi havia ningú amb ella, notava que milers d’animalons marins l’observaven des de l’interior d’aquelles aigües que la tenien hipnotitzada. Quan de temps havia esperat aquell moment, per banyar-me tota sola!, es deia.
La Iria ho veia tot de colors, més enllà del blau que la banyava. La Iria ho veia tot de vermells, verds, grocs, roses, blancs, liles, atzurs i demés colors vius i brillants. Colors que representaven que en la mar, ella tenia moltíssimes sensacions diferents.
Finalment, quan notà que els braços ja no li permetien nedar més, s’aturà flotant damunt la mar, i notà com una llàgrima li recorria la galta, una llàgrima de felicitat, ja que la Iria era conscient que, malgrat els problemes que una persona pot tenir durant la seva vida, ella ja havia descobert un indret on poder refugiar-se.

D’aleshores ençà, cada nit que podia, quan els pares ja estaven adormits, la noia s’escapava i caminava fins a la mar i nedava fins on podia, cada vegada una mica més lluny, aturant-se quan els braços i les cames li ho demanaven. Ja és hora de tornar a casa –es deia-, que si no, demà no m’aguantaré pas dreta.

Setmanes i mesos van passar fins que la Iria decidí no anar tan sovint a la mar per les nits. La noieta veié que la tovallola que deixava al capçal del llit abans de fer veure que anava a dormir, la mateixa tovallola que utilitzava per eixugar-se un cop acabat el bany nocturn, sempre estava eixuta i plegada al capçal del llit, com si no l’hagués utilitzada. A més, sempre trobava les xancles de la platja ben posades, tal i com les deixava abans de tancar el llum després de sopar, mentre que ella, en tornar de la mar, se les treia ràpidament i les deixava escampades per l’habitació. Començà a sospitar que o bé sa mare o bé son pare havien descobert les sortides nocturnes de la seva filla i li feien el favor de deixar-li-ho tot preparat.
És per això que la Iria va optar per no anar més de dues vegades a la setmana a jugar per l’aigua durant les nits, ja que sabia que a la llarga, no els faria gaire gràcia als seus pares que s’escapés tan sovint de casa per les nits.

Quan ja feia tres mesos que prenia aquesta precaució, la Iria, amb ganes de freqüentar més per la mar durant les nits, deixà sense adonar-se la tovallola de tal manera que caigué de la cadira a terra quan la noia ja s’estirava al seu llit. Pocs minuts més tard, la jove anà a la mar a passar-hi una estona i, l’endemà, en llevar-se, trobà la tovallola a terra, com si hagués caigut de la cadira, en comptes de com l’havia deixada ella en tornar del bany, penjada del pom de la porta perquè s’eixugués. Què estrany, juraria que l’havia penjat...

Desconcertada, la Iria tancà els ulls i començà a somniar amb pirates, pops gegants que s’empassaven grans flotes, somniava també amb castells construïts en el fons marí i somnià, finalment, com seria d’especial per a ella anar una nit a banyar-se a la mar, una aventura que mai havia pogut tenir.
De cop i volta, la noia es despertà, i, espantada i decepcionada, notà com una llàgrima li recorria la galta, una llàgrima de tristor, ja que la Iria era conscient que, malgrat els problemes que una persona pot tenir durant la seva vida, ella ja havia descobert un indret on poder refugiar-se, tot i que totes les passejades i banys que havia compartit tan sols amb les aigües, eren fruït del seu desig i la seva imaginació.

L’endemà per la nit, tal i com havia passat en cadascun dels seus somnis, la Iria agafà una tovallola i unes xancletes i, silenciosament, se n’anà cap a la mar a banyar-se, per comprovar si totes aquelles experiències que tan sols havien estat fruït de la seva imaginació, podien ser també reals.

Les darreres paraules de la Iria abans d'endinsar-se mar endins foren: Sovint allò que desitgem és, al cap i a la fi, tan sols una fantasia.