Formes úniques de la continuïtat en l'espai

Aquesta obra es titula Formes úniques de la continuïtat en l'espai i és de l'autor futurista Umberto Boccioni.

És una escultura prou abstracta i és difícil de dir el que veiem però, no sé perquè, pel que he llegit i pel que observo, veig dos cossos (deformats és clar) com abraçats i fent-se un petó. Potser li he ficat massa imaginació però mirant aquesta escultura hi veig això.

La meva interpretació sobre què vol dir l'obra és la següent (potser m'he montat una pel·lícula però no sé, m'inspira això): primer vull dir que, segons els apunts de literatura sobre el futurisme, aquests ens diuen que el futurisme té com a característica principal l'annul·lació d'un món passat i l'acceptació d'un nou art d'acord amb el món modern. Bé doncs, a partir d'això, a partir del títol de l'obra i a partir del que jo veig la meva teoria sobre el significat de l'obra és que, com que els futuristes volien annul·lar el món passat, relacionant això amb el títol dedueixo que amb allò de "formes úniques" es refereix a què annul·lem un passat per començar de nou en el qual l'únic que perdura és la persona, per això lo de "formes úniques de la continuïtat en l'espai". Trenquem amb allò passat per mirar al futur però tenint en compte que la persona, el cos en si, serà lo únic que perdurarà i continuarà. "He aquí mi interpretación".

Només dir per acabar que, potser m'he montat una pel·lícula que en realitat no té cap sentit, però en relacionar els elements que tenia m'ha vingut això al cap.

P.D. L'escultura, tot i ser molt abstracta i semblar, aparentment, no dir res, m'agrada :)

Text d'Eugeni d'Ors

El text que m’ha tocat parla sobre la teoria de l’arbitrarietat, característica del Noucentisme. Aquí, Eugeni d’Ors trenca amb el tòpic sobre les diferents interpretacions que s’han donat sobre allò arbitrari (totes errònies), i aclareix que allò arbitrari és allò lliure, allò que nosaltres escollim en funció dels nostres interessos i amb total llibertat.

No sé (Gemma) a què et refereixes amb que et diguem que “què ens suggereix”, penso que un text així no pot “suggerir” res, en tot cas pots estar-hi d’acord o no. El meu punt de vista/impressió sobre aquesta característica del Noucentisme és que volen donar aparença de modernitat (per allò de la llibertat per escollir) i què miren pels seus interessos (segons el que jo he entès per “arbitrari”). En referència a si pensem com Xènius, de si l’art es desenvolupa en les ciutats, no hi estic d’acord. Penso que l’art es pot desenvolupar en qualsevol lloc mentre hi hagi inspiració, i potser és al contrari, a les ciutats (tal i com les coneixem avui dia) és on menys inspiració hi podem trobar.

Solitud

Aquesta és la fotografia que decidit posar, de fet m'hauria agradat no penjar res, o una imatge en blanc, però no sabia si penalitzaria el fet de que no aparegues res amb la paraula o l'imatge relacionada amb solitud.

De fet la solitud,no és res,però si no és res, ja és algo.

Aquesta imatge deixa veure una mica que es per mi la solitud, sería com una llum al final d'un lloc molt fosc, on es comença a veure algo, però no tens res clar, aquest lloc tan fosc podria ser tots els pensaments dolents confosos, negres..La solitud. (Com a la foto) desprès tindriem l'esperança que es com una llumeta que comença a obrir pas quan et sents sol. ( Aquesta l'he intentat reflectir en la foto, però si no no es veia l'ermita.

La fotografía seria comparable amb l'estat de la Mila, ella lluita quan es sent sola, ella té esperança,ella "veu" la llum;personatges com l'ànima, les decepcions pel pastor, per exemple podrien simbolitzar el color més fosc de la foto.

Relat de l'elefantrist

Al costat d'un estanc, on l'aigua era clara, i la gespa de la més verda, es trobaven una puça i un elefant.
Perquè tothom riu de mi, es que no que no puc estar content i feliç com ho estas tú, sempre saltant d'un lloc a un altre, d'aqui cap enllà..!
Mentre l'elefant deia tot això la puçeta el mirava molt bocabadada i amb els ulls fora d'òrbita practicament.
Si sapiguès quantes vegads he demanat al reiet de les puçes,que en pau descansi,que em donès la seva veu..
Però puçeta que m'escoltes?l'elefant li reclamava.
De cop i volta, a la voreta de l'estanc, va aparèixer una granota que els va mirar sorpresa i va dir, em piquen molt les anques d'imaginar..que fa una puça, tan petita i ridícula al costat d'un senyor elefant tan gran i majestuós.
De sobte l'elefant li parlà i la raneta començà a riure desesperadament, es donà compte que la veu de l'elefant era ridícula,era el més agut que havia escoltat mai!
aiiiii quin fart de riure m'has fet fer!
i l'elefant avergonyit mirà la puçeta i assentí el cap, ho veus? no serveixo per ser un animal tan gran amb aquesta veu tan aguda..:(
La puçeta mirà la granota i afirmà: I ara,que has de dir de la meva veu? La granota tota impresionada per la grau veu de la petita puçeta va quedar immovilitzada per la por, i li oferí que intercanviessin les veus.
La puçeta somrient va intentar posar la veu més aguda i només li sortien les notes greus.
La granota, al sentir-se malament per com habia rigut de l'elefant va decidir ajudarlos i ensenyar-lis com feia ella "els croacs" desprès de molta pràctica.
La puçeta aconseguí per fi tenir una veu semblant a la que volia per les proporcions del seu cos, Que feliç que sóc!! Aixi la granota demanà perdó a tots dos i marxà contenta per l'obra de caritat que habia fet, mentre reflexionaba sobre que les aparençes enganyen i que a partir d'ara, habia d'anar amb més de compte.
A l'elefant sobtadament se li dibuixà un somriure a la cara permanent; Ni l'elefant ni la puça van estar tristos mai més.

Tapa de Solitud

He fet la tapa de Solitud, amb la màxima inspiració i imaginació possible. Es veu il.lustrat el camí que puja a l'ermita. Es veu a la Mila, que està contenta, ja que ella s'espera molt d'allà a dalt. Després a l'ermita veiem com la Mila geu sola, trista i decebuda perque l'ermita no era el que ella imaginava. De manera que es veu un contrast de la Mila abans d'arribar a l'ermita i quan està a l'ermita: aquesta decepció, aquesta tristor tant forta. Crec que és la millor manera de representar en una imatge el llibre de Solitud, destacant aquestes dues situacions de la protagonista, i representant el paissatge.

Plaer de ma Vida

Una cronista ens abandonen del nostre escriptorium: Plaer de ma Vida. No podíem deixar que marxés sense dedicar-li un post, amb l'ajuda, és clar, d'un dels grans poetes de la literatura catalana: Carles Riba i la seva traducció sublim del poema Ítaca de Kavafis. Que tinguis un llarg viatge ple d'aventures i il·lusions!

Ítaca
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, marbres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

Molta sort a la vida! Mira sempre més enllà, com deia Maragall.

Us deixo amb la versió musicada per Lluís Llach, tot i que la de Carles Riba és l'original.

Portada de Solitud

Solitud, soledat, sense ningú, sense que els teus desitjos i les teves esperances es compleixin, sense veure fetes realitzades les teves necessitats i els teus precs.

Solitud fosca, potser com totes les solituds. Solitud fosca però amb un toc de lluminositat, lluminositat vermella, com la sang, un element que, malauradament, acaba apareixent al tràgic final de la novel·la.
Una portada que a mi em suggereix solitud, aquesta sensació d'impotència. Una sensació negra, fosca, com el color que engloba l'ermita de Santa Caterina, lloc on el vermell de la sang acaba fent vessar la desesperació i la solitud de la Mila.

A més, aquesta tonalitat de vermell és circular, tal i com si algú -segurament alguna "ànima"-observés i espiés d'amagat aquesta ermita, esperant l'oportunitat idònia.

A una novel·la amb un final poc feliç -que no pessimista-, portada que denota intriga, necessitat d'aconseguir propòsits malgrat les adversitats. I superar-la. Superar la solitud.

Siset

Vull marxar a la ciutat

Tota la vida havien viscut en aquell poblet, situat ben amunt de la muntanya, a Santa Creu de Joglars, un poblet on només hi havia 20 habitants, tot estava ben sol. Amb prou feines hi havia una tenda per anar a comprar les despeses, però tenien un hort i el pare, en Ricard, hi treballava dia i nit, s’alimentaven prou bé. Però la vida que portaven allí, era bastant pobre, i els desitjos de la Gisela havien estat sempre, marxar a la ciutat. Era una noia que es dedicava a la poesia, li agradava molt, i el seu pare va ser el que la va motivar a escriure, ja que era una noia amb molt de talent, ell estava orgullós d’ella, i només li demanava que no deixés mai de fer poesia, que arribaria molt lluny. Però se sentia sola, cansada de viure dia a dia una rutina que mai canviava, d’escriure sempre el mateix en els seus poemes, plens de nostàlgia i de por. Però, el seu pare, a diferència d’ella, era un home que sempre havia viscut molt bé en aquelles terres, on dominava la tranquil.litat, i ell tenia el seu hort, on gaudia força treballant.

En Ricard, ja feia dies que es queixava perquè es trobava malament, i la seva salut empitjorava cada dia més, ja era bastant vell, i treballava massa per la edat que tenia. La Gisela, mentrestant, seguia amb el seu desig de marxar a la ciutat, i tot i que el seu pare no volia, ella seguia amb que vull marxar d’aquí, em sento sola i trista, fa molts anys que em costa veure la llum del dia, tot ho veig fosc, i jo tinc ganes de somriure i de escriure els meus poemes amb temes diferents i alegres. Ella també esperava que a la ciutat, el seu pare pogués posar-se bé.

Un matí la Gisela va llevar-se abans, i el seu pare estava al llit, respirant molt fort i suant, i ella deu meu pare, no veus com estàs? Marxem a la ciutat, allà et posaràs millor, marxem, marxem! I a la tarda quan el pare va posar-se millor van marxar de camí a la ciutat. En Ricard acomiadant-se de les seves terres, i molt trist marxava, i la Gisela s’acomiadava contenta, amb ganes sortir d’aquell poble desert, i amb ganes de veure ciutat, conèixer altres coses, i esperar que el seu pare pogués posar-se bé.

Havien sortit a la tarda, i ara ja era un altre cop de dia, amb un sol radiant d’un matí fresc d’estiu, tot estava en perfectes condicions. El viatge anava bé, i la Gisela ja podia apreciar aquell olor de ciutat, una mica més que abans, i que bé em sento, quines aromes més bones em porten cap a la ciutat, em sento feliç, tinc ganes d’escriure poesia, sé que aquest cop serà diferent. A mesura que avançaven, semblava que en Ricard cada cop estava pitjor, es queixava, suava i li costava molt respirar, i això va fer que la Gisela no se sentís tant bé com feia unes hores. Era la tarda, quan la Gisela deia, pare pare! Ja arribem, ho veus, ho veus? Veus la ciutat, que ja queda a prop? En Ricard no responia, i la Gisela va girar-se i va trobar al seu pare mort.

Va ser un moment molt tràgic per ella, ara encara més que mai, la tristor i la soledat s’apoderaven d’ella. Va aturar-se i va escriure un poema dedicat a la mort del seu pare, el millor que havia escrit mai, el qual hi va dedicar tot l’esforç del mon.

Va continuar el camí a la ciutat, i va decidir que un cop arribés, enterraria al seu pare i buscaria treball. Va arribar a Barcelona, però a les afores, i anà a visità una caseta, en mig d’un passeig tot ple d’arbres. Obrí la porta una dona viuda i velleta, i la Gisela li explicà la mort del seu pare, aquesta la convidà a passar uns dies fins que trobés feina. I vora d’aquells arbres, va enterrar al seu pare, amb l’ajuda de la vella, Maria.

Aquells dies que vivia a casa de l’àvia Maria, que ella li deia així, tenia una habitació gran per ella sola, allà a les nits, seguia escrivint poemes, amb més motivació que mai, i recordant, el meu pare em digué que mai deixes d’escriure, perquè jo era una noia amb talent, i vull que, ja que ella ha marxat per sempre, i jo estic a la ciutat, on sempre havia desitjat estar, el vull complaure, seguint escrivint, que és l’únic que ell em demanava. Durant el dia ajudava a l’àvia en la feina de la casa.

Un dia trobà feina, de dependenta en un supermercat. Amb els diners que guanyava podia comprar els seus capritxos i a la vegada ajudava a l’àvia Maria a mantenir la casa. La Gisela seguí vivint tota la vida amb ella. I quan tingué 20 anys, s’apuntà a un curs de poesia, on restà durant molts anys.

Ara a la ciutat, els seus poemes eren, com ella esperava, més alegres i hi dominaven una gran varietat de temes.

Portada Solitud

La meva portada de Solitud és la següent. És prou sencilla però crec que la solitud no és gaire recarregada. Com veieu surt una arbre amb unes muntanyes, que dóna així com una sensació de solitud, de nostàlgia... no sé. He posar l'arbre i les muntanyes expressament ja que la història es desenvolupa a la muntanya. Crec que no fan falta més explicacions! :) Això és tot!

Viatge al no-res

Dissabte al matí, l'Anna ja començava a pensar què ficaria a la maleta, no molta cosa, no s'havia de notar gaire que marxava, ningú no ho sabia. Mentre la Marta, la seva amiga i companya de pis, era fora fent unes compres l'Anna obrí l'armari, ficà 4 cosetes, agafà la documentació i es dirigí cap a l'aeroport. El taxista tractava de ser amable i no parava de fer preguntes, a un viatge de negocis, respongué ella quan el taxista li preguntà sobre el seu destí. A la fi acabà el trajecte, 10 minuts de camí inacabables! Perdoni, el vol amb destí Madagascar?, la noia respongué que era la porta d'embarcament H-17 i allà es dirigí.

Acabava d'aterrar a Madagascar, no sé que hi faig aquí, ni tan sols sé de que m'intento allunyar, pensava mentre anava caminant per la terminal. He fugit de tot i de tots, era el que volia, potser no és el correcte però si no ho feia ara m'hauria tornat boja. Quan torni tothom m'esperarà sorprès i alhora preocupat, he deixat una simple nota dient que me'n anava uns dies, no sé quants, però uns dies. O potser no, potser quan arribi ningú no m'espera, ni tan sols se'n adonen de que havia marxat... És igual, sé que aquesta no és la solució, quan torni els problemes seguiran allà, esperant-me ansiosos de tornar-me a atacar, d'arrepenjar-se de mi fins fer-me tornar boja, anava pensant de camí cap a l'hotel, aquest cop el taxista no obrí la boca, la deixà a la mateixa porta de l'hotel i, tingui, quedi's amb el canvi, digué ella tancant la porta.

Una finestra al mar

Viure al costat de la mar sempre havia estat el seu somni. Ella era jove, el seu avi era un conegut mariner del poble i, degut a les interessants històries que ell li explicava quan era petita, la Iria havia decidit que ella també volia ser una “lloba de mar”.
Quan els seus pares van decidir comprar aquella casa a la costa, la Iria va esclatar d’alegria; potser no tindria un vaixell com el seu avi, però ara almenys podria veure la mar des de casa seva: Ara seré més feliç! Deia sovint la jove.

La Iria encetava una nova etapa de la seva vida; conèixer nova gent, fer nous amics i noves amigues, descobrir nous indrets, nous racons on escapar-se i noves platges on banyar-se. A qui no li agradaria canviar d’aires? Segur que tu mateix/a, mentre llegeixes això, voldries viure en un altre indret per esbargir-te i desconnectar una mica.
Això és precisament el que feu la Iria. Conèixer nova gent i aprofitar aquell nou ambient que seria casa seva d’ara endavant.

Així doncs, amb la platja al costat, la nostra amiga es passava tot el dia, després de les classes, entre la sorra i l’aigua freda, fent castells i inventant-se històries de pirates i de sirenes.
Fins i tot una nit la Iria va decidir escapar-se de la seva habitació per fer una visita nocturna a les onades. Així serà més emocionant i veuré la lluna reflectida en l’aigua de la mar, deia la noieta. Tot seguit, i sent vora les tres de la matinada, la nostra protagonista va endinsar-se en les aigües, fins que els peuets ja no li tocaven la sorra i les pedres on s’arrapaven algunes petxines. La Iria seguia, ara nedant, enlluernada i captivada per aquella meravella d’aigua que l’envoltava. En aquells instants res tenia més importància que estar allà. Se sentia lliure, envoltada de felicitat, i tot i que no hi havia ningú amb ella, notava que milers d’animalons marins l’observaven des de l’interior d’aquelles aigües que la tenien hipnotitzada. Quan de temps havia esperat aquell moment, per banyar-me tota sola!, es deia.
La Iria ho veia tot de colors, més enllà del blau que la banyava. La Iria ho veia tot de vermells, verds, grocs, roses, blancs, liles, atzurs i demés colors vius i brillants. Colors que representaven que en la mar, ella tenia moltíssimes sensacions diferents.
Finalment, quan notà que els braços ja no li permetien nedar més, s’aturà flotant damunt la mar, i notà com una llàgrima li recorria la galta, una llàgrima de felicitat, ja que la Iria era conscient que, malgrat els problemes que una persona pot tenir durant la seva vida, ella ja havia descobert un indret on poder refugiar-se.

D’aleshores ençà, cada nit que podia, quan els pares ja estaven adormits, la noia s’escapava i caminava fins a la mar i nedava fins on podia, cada vegada una mica més lluny, aturant-se quan els braços i les cames li ho demanaven. Ja és hora de tornar a casa –es deia-, que si no, demà no m’aguantaré pas dreta.

Setmanes i mesos van passar fins que la Iria decidí no anar tan sovint a la mar per les nits. La noieta veié que la tovallola que deixava al capçal del llit abans de fer veure que anava a dormir, la mateixa tovallola que utilitzava per eixugar-se un cop acabat el bany nocturn, sempre estava eixuta i plegada al capçal del llit, com si no l’hagués utilitzada. A més, sempre trobava les xancles de la platja ben posades, tal i com les deixava abans de tancar el llum després de sopar, mentre que ella, en tornar de la mar, se les treia ràpidament i les deixava escampades per l’habitació. Començà a sospitar que o bé sa mare o bé son pare havien descobert les sortides nocturnes de la seva filla i li feien el favor de deixar-li-ho tot preparat.
És per això que la Iria va optar per no anar més de dues vegades a la setmana a jugar per l’aigua durant les nits, ja que sabia que a la llarga, no els faria gaire gràcia als seus pares que s’escapés tan sovint de casa per les nits.

Quan ja feia tres mesos que prenia aquesta precaució, la Iria, amb ganes de freqüentar més per la mar durant les nits, deixà sense adonar-se la tovallola de tal manera que caigué de la cadira a terra quan la noia ja s’estirava al seu llit. Pocs minuts més tard, la jove anà a la mar a passar-hi una estona i, l’endemà, en llevar-se, trobà la tovallola a terra, com si hagués caigut de la cadira, en comptes de com l’havia deixada ella en tornar del bany, penjada del pom de la porta perquè s’eixugués. Què estrany, juraria que l’havia penjat...

Desconcertada, la Iria tancà els ulls i començà a somniar amb pirates, pops gegants que s’empassaven grans flotes, somniava també amb castells construïts en el fons marí i somnià, finalment, com seria d’especial per a ella anar una nit a banyar-se a la mar, una aventura que mai havia pogut tenir.
De cop i volta, la noia es despertà, i, espantada i decepcionada, notà com una llàgrima li recorria la galta, una llàgrima de tristor, ja que la Iria era conscient que, malgrat els problemes que una persona pot tenir durant la seva vida, ella ja havia descobert un indret on poder refugiar-se, tot i que totes les passejades i banys que havia compartit tan sols amb les aigües, eren fruït del seu desig i la seva imaginació.

L’endemà per la nit, tal i com havia passat en cadascun dels seus somnis, la Iria agafà una tovallola i unes xancletes i, silenciosament, se n’anà cap a la mar a banyar-se, per comprovar si totes aquelles experiències que tan sols havien estat fruït de la seva imaginació, podien ser també reals.

Les darreres paraules de la Iria abans d'endinsar-se mar endins foren: Sovint allò que desitgem és, al cap i a la fi, tan sols una fantasia.

Antic testament, Gènesi, 16, 1-5, Naixement d'Ismael

Sarai, la muller d'Abram, no li havia donat cap fill. Però tenia una esclava egípcia que es deia Agar. Sarai digué a Abram:

--Mira, el Senyor m'ha privat de tenir descendència. Pren, doncs, la meva esclava, i potser gràcies a ella podré tenir algun fill.

Abram va acceptar la proposta. Quan ja feia deu anys que Abram residia al país de Canaan, Sarai li va donar per muller Agar, la seva esclava egípcia. Abram va dormir amb ella, i Agar va quedar embarassada. Però quan ella s'adonà que esperava un fill, ja no va respectar més la seva mestressa. Sarai va protestar al seu marit:

--Tu ets el responsable d'aquest menyspreu. Jo mateixa vaig posar la meva esclava als teus braços, i, quan ella ha vist que esperava un fill, ja no em respecta. Que el Senyor sigui jutge entre tu i jo!

Aquest fragment del antic testament de la bíblia, tracta sobre Sarai, una dona qui el Senyor li ha privat la descendència, i no pot donar-li fills al seu marit Abram.

Decideix entregar-li la seva esclava egípcia Agar per que els hi fagi pares, pero aquesta, al saber que està embarassada, deixa de tenir respecte a Sarai, i ella fa responsable d'aquest acte a Abram.

Finalment diu: Que el Senyor sigui jutge entre tu i jo!

És literari perquè aquest és un tema que en aquella època era normal, moltes dones no podien tenir fills i donàven als marits les seves esclaves per poder tenir-los.

En aquest cas, l'esclava, al saber que és la veritable mare, li perd el respecte, com si per això pensés que ella té tot el poder, i la Sarai, sentint aquest menyspreu li dóna la culpa al seu marit, i vol que el Senyor jutgi qui té la raó.

El club dels poetes morts

Aquesta pel.lícula tracta sobre un grup de nois que han tornat a obrir el club dels poetes morts per fer tot el que tenen prohibit dins l'escola; fumen, beuen, canten, creen poemes, reciten, parlen, expressen els seus sentiments, fan juraments,... i sobretot s'escapen de les normes i les lleis. Tot això els hi ha ensenyat el professor Keating, però el director no està d'acord perquè creu que els seus alumnes són massa joves per tenir les seves pròpies opinions, això és el que separa al director del profesor, però en canvi, també els uneixen altres coses, com que els dos són professors i volen ensenyar i treure lo millor de cada alumne, a més, els dos han fet classe a la mateixa aula i són professors de literatura.

El professor Keating estava intentant ajudar a en Neil perquè s'atrevís a parlar amb el seu pare i explicar-li el que vol ser i lo que vol dedicar-se en un futur, però en Neil no ho veu tan clar perquè el seu pare es molt autoritari i ell té por de la seva reacció, i a més no vol decepcionar-lo perquè li estima, però com no troba una altre sortida, es suïcida, perquè creu que és la única opció que té.

El professor Keating els ensenya que tenen que viure cada instant, viure el dia a dia i aprofitar els moments apreciats, i aquesta és la filosofía de Carpe Diem.

Al final de la pel·lícula es hivern, fet que li dóna un to més de sensibilitat per fer-ho més profund.

En aquesta pel.lícula no trobo un punt més literari, sinó que al llarg de la història es veu amb el professor Keating, que t'ensenya que viure no és el mateix que existir. Viure es sentir-te lliure, fer el que vols sense que ningú et digui res; en canvi existir és estar al món però fent el que no vols, fent el que t'obliguen.

El que podríem haver trobat en un llibre i haguéssim experimentat l'experiència humana universal és que una persona que no ha pogut cumplir el seu somni, li fa cumplir al seu fill, encara que ell no vulgui, fer-li cumplir sense adonar-se de que li està obligant a fer una cosa que al seu fill no li agrada.

Sant Lluc 22, 54-62 (Nou Testament)

Negacions de Pere.— 54 2448 "El van agafar, doncs, se l'endugueren i l'introduïren a la casa del gran sacerdot. Pere el seguia de lluny. 55 Van encendre foc al mig del pati, s'hi assegueren al voltant, i Pere es va asseure entre ells. 56 En veure'l una criada assegut a la vora del foc, i després d'haver-se'l mirat bé, exclamà: «Aquest també hi era, amb ell». 57 Però ell ho negà: «No el conec, dona». 58 Poc temps després, un altre, veient-lo, digué: «Tu també ets d'ells». Però Pere respongué: «No en sóc, home». 59 I, passat cosa d'una hora, un altre va insistir: «Ben cert, aquest també hi era, amb ell, perquè és galileu». 60 Però Pere va replicar: «Home, no sé pas què vols dir». A l'instant, encara ell parlava, va cantar un gall. 61 El Senyor, girant-se, es va mirar Pere, i Pere es recordà de les paraules del Senyor, de com li havia dit: «Abans que canti el gall avui, em negaràs tres vegades». 62 I sortí a fora i plorà amargament."

Aquest fragment de la Bíblia tracta, com podem veure, sobre en Pere ("pedra" en llatí), el deixeble preferit de Jesús, qui sembla que fins i tot declarà a Pere que ell seria el seu successor. Tot i això, Jesús, en el famós Últim Sopar, va avisar a Pere que abans que el Gall cantés fins a tres vegades, el mateix Pere li hauria fet ja fins a tres negacions -com veiem al vers 61-. Tot seguit, i després que Pere negués aquesta evidència, el seguir de Jesús nega l'empresonament del seu Senyor. Després d'això, arriba la polèmica; Pere, volent salvar la pell, decideix negar la seva relació amb Jesús. Aleshores, Pere, conscient del suposat pecat, veu que Jesús tenia raó en advertir-lo, d'aquí la seva angoixa i la seva reacció. Queda justificat doncs, el fet que Pere sorti a fora de la casa del gran sacerdot per plorar i treure la seva amargor i el seu desconsol.

D'alguna manera, sovint ens hem trobat en una situació així. Segur que alguna vegada hem dit que "no el conec", o bé "no he fet això", o "no ho he vist", simplement per encobrir-nos a nosaltres mateixos, encara que de retruc quedi algun company o companya perjudicat i, com li passà a Jesús, "condemnat".

Com serien els judicis actuals si cadascú digués la veritat? Segurament molta gent empresonada estaria en llibertat, i molta gent que corre pels carrers, dormiria tancat.

Cites literàries. Antic testament 2,(1-6 càntic dels càntics)

"2 1 I quedaren acabats el cel i la terra, amb tots els estols que s'hi mouen. 2 Déu acabà la seva obra al dia sisè i, el dia setè, reposà de tota l'obra que havia fet. 3 Déu beneí el dia setè i el santificà, perquè aquell dia reposà de tota l'obra que havia creat i havia fet. 4 Així van ser els orígens del cel i de la terra quan foren creats.
Segona narració de la creació. L'home en el paradís 5.— Quan Jahvè Déu va fer la terra i el cel, 5 no hi havia encara cap arbust ni havia brotat cap herba, ja que Jahvè Déu no havia fet ploure damunt la terra ni hi havia ningú per a conrear els camps. 6 "

Són literàries perquè podem entendre d'alguna manera que tot s'ha de fer han calma i no a corre-cuita, que desde "el principi"hasigut aixi i que fins i tot Dèu que és el més poderós i el que fa a la seva voluntat va haver de reposar i fer les coses amb calma i paciència per això diu" no havia fet ploure damnut la terra ni hi havia ningú per a conrear els camps" [...] encara.

Recerca en wikipédia biblioteca virtual Miguel de Cervantes.

"Caótica Ana" de Julio Medem

Aquesta pel·lícula no em sembla massa comercial, ja que julio medem és un productor que sol fer reportatges psicologics basats en la realitat; En aquest cas aquesta pel·lícula esta basada en les vivéncies de la seva germana causades per una malaltia mental.
Aquesta pel·lícula va ser estrenada al 2007, anys després de la mort d'ella (la germana).
A treballat en altres curts com 1% esquizofrènia i de més.
L'historia de caótica Ana no deixa molt clar el seu argument, però segons Julio Medem, tracta sobre la comprovació de que Ana no viu sola i que la seva existència és la continuació de altres vides de dones joves que van morir de forma tràgica i que habiten en el seu inconcient,
aquest és el seu caos.
Explicat així la pel·lícula perd emoció i sembla una un argument incomplert, però quan la veus es capaç de trasmetre't l'angoixa de la protagonista amb la seva lluita interior (que igual o diferent) que la quetots em patit alguna vegada.
En la meva opinió es molt bonica i està molt ben enfocada ja que també podem veure com canvía la societat al pas del temps i com transforma a la protagonista i evoluciona segons la época.
El tema universal sería l'angoixa. Desprès i mirant més enllà transmet l'angoixa de voler ser feliç o aconseguir una meta en les diferents societats per les que l'home ha anat passant.)
És una pel·lícula que mereix la pena veure i que personalment recomano.

"Princeses", de Fernando León de Aranoa

Aquesta pel·lícula, dirigida per Fernando León -qui també n'ha fet el guió- s'estrenà el 2005 i està produïda a Espanya i a Mèxic. Algunes actrius i actors que apareixen al film són Candela Peña, Micaela Nevárez, Llum Barrera, Flora Àlvarez i Carlos Bardem. La banda sonora és de Manu Chao i la pel·lícula dura 113 minuts.

La història se centra en un barri de Madrid i explica les vivències de dues dones, dues prostitutes. Una d'elles, de quasi trenta anys, es diu Caye, d'un atractiu discutible. Zulema, una noia desterrada, dolça i obscura, viu a diari l'exili forçós de la desesperació. Quan es coneixen Zulema i Caye es troben en una situació enfrontada: sóm moltes les dones que veuen amb recel l'arribada d'immigrants -com Zulema- a la prostitució. Caye i Zulema no trigaran pas en comprendre que, encara que a certa distància, les dues caminen per la mateixa corda fluixa. De la seva complicitat neix aquesta història.

De tot el film en puc destacar força fragments literaris; en un d'ells Zulema i Caye, les dues protagonistes de "Princeses", caminen per una carretera seguint dos clients. Aleshores, Caye, una mica decepcionada pel seu ofici, diu a Zulema:

- Tan sols som un parell de putes...

Davant d'això, Zulema, sense pensar-s'ho, contesta:

- Avui no som putes, som princeses.

Davant d'aquest fet, podem treure força conclusions. Davant l'angoixa de Caye, Zulema "tira del carro" per animar la seva companya, fent-la adonar que la prostitució no ha de ser un ofici mal valorat. D'aquí podem treure'n una experiència universal: totes i tots alguna vegada ens hem sentit oprimits, desconsiderats o poc valorats ja sigui en quelcom que hem fet, alguna feina, algun favor, etcètera. Caldria, sempre, mirar les coses amb més optimisme, ja que, segurament, sempre hi haurà qui sabrà valorar allò que has fet.

"Princeses" ha guanyat 3 Premis Goya el 2006, a Millor actriu (Candela Peña), Millor actriu revelació (Micaela Nevárez) i Millor cançó original ("Me llaman Caye" de Manu Chao).

Podeu trobar aquesta cançó al web següent:

http://www.radioblogclub.com/open/88806/me_llaman_calle/Manu%20Chao-Me%20Llaman%20Calle

(un aclariment)

A l'hora de publicar les entrades hi ha un error d'ordre, el video de l'escena en comptes de veure'l a sota de "El club dels poetes morts" (2a part), està a dalt d'aquesta.
Gemma llegeix-ho tot i ho veuràs més clar.

Sant Marc 6, 17-26 (Nou Testament)

Opinió d'Herodes sobre Jesús. Joan és decapitat:

Efectivament, Herodes havia fet agafar Joan i l'havia encadenat a la presó, a causa d'Herodies, la dona del seu germà Felip, amb la qual s'havia casat. 18 Es que Joan deia a Herodes: «No t'és lícit de tenir la dona del teu germà». 19 Herodies l'odiava i volia fer-lo matar, però no podia, 20 perquè Herodes respectava Joan, sabent que era un home just i sant, i l'emparava; després d'escoltar-lo es quedava molt perplex, encara que l'escoltava de bon grat. 21 Arribat un dia avinent, quan Herodes en el seu natalici feia un banquet als seus magnats, oficials i principals de la Galilea, 22 entrà la filla de l'esmentada Herodies, va dansar i va plaure a Herodes i als comensals. Llavors el rei digué a la noia: «Demana'm el que vulguis, i t'ho donaré». 23 I li jurà: «Qualsevol cosa que em demanis, t'ho donaré, encara que sigui la meitat del meu reialme». 24 Aleshores ella sortí i digué a la seva mare: «¿què demanaré? » Ella va respondre: «El cap de Joan Baptista». 25 Entrà tot seguit adelerada a la presència del rei i li demanà: «Vull que ara mateix em donis en una safata el cap de Joan Baptista».

És una cita literària, ja què és un mite però pot estar explicat mitjançant la literatura, com una breu història, on apareix un conflicte i la qual nosaltres podem extreure una experiència universal: encadenar a una persona per ràbia cap a ell, per l'inferioritat al costat d'aquest, i per la raó d'aquest.

(No sé gairabé perquè es literària, he fet el que he pogut).

http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/12048621999195962976846/p0000077.htm#I_600_

L'escena

Aquesta és l'escena. Ho sento, però ho he intentat penjar directament perque ho podeu veure tots però és massa llarg i no em deixa.
Aquí teniu el link: http://www.youtube.com/watch?v=ZUe5mFQt_Ag&feature=related

"El club dels poetes morts" (2a part)

El moment més literari

El moment que m'ha semblat més literari és l'escena del Sr. Keating i en Todd a la classe. El professor li diu: -El senyor Anderson creu que tot el que duu dins seu és inutil. [...] (us copio aquí el video de l'escena, que el podeu a baix d'aquesta entrada, només he trobat l'escena en castellà. Més abaix us raonaré perque he escollit aquest moment).
Per mi aquest moments és un dels més literaris. Todd té por, creu que el que hi ha dins seu no és res, que no és capaç de veure cap poeta dins seu. El professor amb el crit, tapant-li els ulls i fent-lo mirar una imatge, mentre li fa dir tot allò que se li passa pel cap, allò que pot veure, l'allunya de la classe i en Todd és capaç de dir tot allò que pensa i que veu, sense por, deixant-se emportar per la imaginació i mentres va pronunciant un seguit de paraules i frases interessants, va fent poesia, i dins seu hi ha un gran poeta.
L'experiència universal seria: L'alliberament de la por que sent per dintre. El reconeixement com a poeta. El pas a descobrir-se com a poeta. Sentir-se capaç d'expressar-se, allunyant-se d'allò que li envolta.

"El club dels poetes morts"

L'argument

La història comença en la capella de l'auster centre Welton, qui està perdut entre els turons de Vermont, estan tots els alumnes asseguts als bancs. De sobte, entra el director de l'escola, el Sr. Gale Nolan, qui després d'unes paraules d'amistat i de tradició, els anuncia l'inici de les classes. Els nois es queden sols ja que tots els pares se'n van cap a casa i el deixen a ells per a que estudiïn. Un cop repartides les habitacions, en Todd i en Neil i presenten, ja que seran companys d'habitació. I continua el matí gairebé sense novetats, comencen a donar les lliçons a les classes i els posen un munt de deures, fins que arriben a la classe de literatura amb el nou professor. Aquest en comptes de fer una classe normal, els porta a una sala plena de fotografies i records. El professor aprofita això per ensenyar-los-hi el tema de Carpe Diem. En acabar les classes, els nois no fan més que parlar del nou professor i de la raresa d’aquest. En la següent classe de literatura, els fa arrencar unes pàgines del llibre i tots ho fan. Els professor ja van adonant-se dels mètodes d'ensenyament tant extranys del Sr. Keating. El professor es va fent cada vegada més amic del nois, i un dia els explica que era el “Club dels poetes morts” i en que consistia, ja que ells havien sigut qui havien iniciat el tema. Davant les paraules del professor, els nois decideixen tornar a obrir aquest club, i així ho fan. A les nits es reuneixen i van a una cova a llegir poemes. Un dia, conviden a Knox, un dels nois, a un sopar amb uns amics dels seus pares, i allà coneix l'amor de la seva vida, la Chris. Els nois continuen reunint-se i Knox continua pensant en el seu amor, fins que un dia la truca i ella el convida a una festa. Ell hi va, i encara que no és el que es pensava, va poder aprofitar d’aquella ocasió que se li havia presentat, però en adonar-se'n Chet, el va apallissar. Neil mentrestant, sense que ho sabes el seu pare, ja que no voldria saber-ho, assajava una obra de teatre que havia de representar, la obra era: “El somni d'una nit d'estiu”. Però el dia en que el seu pare se'n va adonar, li va prohibir que la representès. Doncs Neil va anar a demanar consells al Sr. Keating, i ell li va dir que parlés seriosament amb el seu pare, però ell no ho va fer, i al dia següent, quan li va preguntar. El Sr. Keating, si havia parlat amb el seu pare, ell el va mentir dinet-li que si. Aquella mateixa nit, Neil va fer la representació, li va sortir perfecte, tothom el va aplaudir i ell es va emocionar molt fins que li comunicaren que el seu pare l'estava esperant. Aleshores el seu pare se'l va emportar a casa i el va renyar. Quan ja tots eren al llit, es va sentir un soroll molt fort, el Sr. Perry, va baixar corrent les escales en veure que el seu fill no era a la seva habitació, i el va trobar al terra mort, s'havia suïcidat amb el seu revòlver. A l’endemà, tots els companys del noi ho passaren molt malament i el Sr. Keating va plorar. Doncs, el consell escolar va emprendre una investigació, volien carregar-li la culpa del mort al nou professor, i ho van fer. Després de fer firmar als nois una declaració de Cameron, tothom de l'escola el van fer fora. Mentre els xicots estaven fent classe de literatura amb Nolan, el Sr. Keating va entrar a recollir les seves coses, i va veure com el professor que el substituia, els estava fent llegir les pàgines que ell els havia fet arrancar. I just en el moment en que anava a sortir de l'aula, Todd va saltar tot d'una sobre el seu pupitre i va cridar ben fort: “Oh capità, mon capità!”, i gairebé tots els companys van fer el mateix. El Sr. Keating només va ser capaç de dir: “Gràcies senyors”, i se'n va anar per sempre.

Pel·lícula

La pel·lícula que he escollit és 7 vírgenes. Volía fer-ho amb la pel·lícula que ens vas recomanar la de El club de los poetas muertos, me la vaig baixar i tot però no he tingut temps de veure-la així que he pensat una que ja hagués vist, i que no fos comercial i crec que aquesta no ho és molt.

La pel·lícula va d'un noi de barri que està internat en un reformatori. Un dia rep un permís de llibertat provisional durant 48h per assistir a la boda del seu germà. Això suposa tornar al barri, tornar a veure als seus amics... i tornar a la seva vida anterior al reformatori durant aquest permís. En aquestes 48h fuma, beu, s'emborratxa, surt amb els amics, roba... se sent lliure un altre cop, però s'adona de que ja res no és el mateix, que tot ha crescut i ha canviat.

I pensareu: I això qué té de literari? Doncs hi ha un moment al final de la pel·lícula que és el que jo trobo literari. Durant el transcurs de la pel·lícula, hi ha un moment en què el protagonista (el noi que ha sortit del reformatori) i el seu millor amic fan un joc, el joc de les "7 vírgenes" que consisteix a posar 7 verges en cercle i una espelma davant el mirall, i se suposa que et diuen com moriràs. Bé, doncs, el millor amic va fer allò feia temps i li havien dit que el mataría un ós verd. El noi va riure i no s'ho va creure. Doncs a la part final, aquest noi mor. Havia timat a un veí seu i aquest per venjança l'agafa per l'esquena i el colpeja. El noi cau a terra i comença a sortir-li sang de l'orella. El protagonista recorda una cosa que li van ensenyar de petit: quan a una persona li surt sang de l'orella és que és morta. El veí que l'havia colpejat se'n va i quan es dona la volta, el protagonista se n'adona que darrera de la samarreta té el dibuix d'un ós verd.

Els Reis Mags

Que els Reis Mags d'Orient us portin molta il·lusió!!!!!!!!!!!!!!!!!!(i, de pas, molts llibres!!!)

Cites Bíbliques

Jutges 16, 5-19 (Antic Testament)

5. Els principals dels filisteus van anar a trobar-la i li digueren: “Afalaga’l i procura saber d’on li ve tanta força i com podríem dominar-lo per poder lligar-lo. I et donarem mil cent peces de plata cadascun de nosaltres.”

19. Ella va fer que s’adormís a la seva falda, va cridar un home i va fer que li tallés les set trenes del cap. Ella va començar a sacsejar-lo, perquè la seva força s’havia apartat d’ell,


Aquesta activitat la trobo una mica-bastant complicada :S No sé si és perquè no en sé gaire de la bíblia o perquè... però crec que no em lluïré massa en aquesta activitat. He buscat les cites bíbliques que hem tocaven, me les he llegit com 10 vegades intentant veure-hi la part literària, com no la veia, m'he llegit un parell de vegades el capítol 16 aquest de Jutges però... tot i això, no ho acabo de veure massa això.

Sempre ens dius que diem que una cosa és literària quan hi trobem en ella una experència humana universal. En aquestes cites bíbliques les experiències humanes que jo trobo són traïció (per part de Dalila) i "codicia" (no sé com es diu aquesta paraula en català). Suposo que per això podem dir que són literàries (?). Com ja he dit abans, no sé si estarà bé això que dic ja que ho he trobat bastant complicadet :S

BON ANY ! :)