divendres, 7 de desembre de 2007

Oda nova a Barcelona - Joan Maragall

Fragment del poema de Joan Maragall, escrit el 1909 i que es troba al llibre Seqüències, publicat el 1911, el mateix any de la mort del poeta, per "L'Avenç".

Oda nova a Barcelona
-On te'n vas, Barcelona, esperit català
que has vençut la carena i has saltat ja la tanca
i te'n vas dret enfora amb tes cases disperses,
lo mateix que embriagada de tan gran llibertat?
-Vaig allà el Pirineu amb ses neus somrosades,
i al davant Catalunya tota estesa als seus peus,
i me'n vaig... És l'amor qui m'empeny cap enfora,
i me'n vaig delirant amb els braços oberts.
-Oh! detura't un punt! Mira el mar, Barcelona,
com té faixa de blau fins al baix horitzó,
els poblets blanquejant tot al llarg de la costa,
que se'n van plens de sol vorejant la blavor.
I tu fuges del mar?...
-Vinc del mar i l'estimo,
i he pujat aquí dalt per mirar-lo mellor,
i me'n vaig i no em moc: sols estenc els meus braços
perquè vull Catalunya tota a dintre el meu cor.
-Altra mar veus enllà, encrespada i immòbil,
de les serres que riuen al sol dolçament:
per copsar tanta terra i tanta mar, Barcelona,
ja et caldrà un pit ben gran, amb uns braços ben ferms.
-Com més terra i més mar, i més pobles obrio,
a mesura d'amor el meu pit s'engrandeix,
i me sento una força que abans no tenia,
i sóc tan tota una altra que fins jo em desconec.
(...)
Aquest poema és considerat un exponent d’una nova societat en període de construcció. Quan Joan Maragall l’escrivia, es produí l’anomenada Setmana Tràgica, nom amb què es coneixen els esdeveniments ocorreguts a Barcelona i altres localitats catalanes entre el 25 de juliol i el 2 d’agost de 1909, com a protesta contra la mobilització de reservistes per al seu enviament a Melilla, on el 9 de juliol havia començat la guerra.
Maragall, amb Oda nova a Barcelona, trencava amb el ritme pausat i majestuós de la seva poesia per donar pas a un seguit de versos trencats, fent una conclusió al final del poema amb una declaració de barcelonisme.
Així doncs, podem considerar La Setmana Tràgica com el reactiu que farà sortir Maragall de la letargia en què es trobava, i representa el seu retrobament, als anys finals de la seva vida, amb la seva poesia més compromesa.
Maragall encetava així una nova etapa, més combativa, on el vitalisme de Nietzsche quedaria enrere i es donaria pas a una reflexió íntima i més serena, fins i tot podríem dir que tràgica, ja que Maragall trobava la seva raó de ser en el descobriment i l’assimilació del dolor i de l’egoisme, en el sentiment de culpabilitat i en la seva expiació, en la solitud, en definitiva.
El poema és un diàleg on hi intervé Barcelona, l'esperit català, que vol que tot el territori s'estengui sota els seus braços, des del mar fins a les muntanyes, des del nord fins al sud. Això ho justifica amb la frase "Com més terra i més mar, i més pobles obrio". Al final, l'interlocutor d'aquesta Barcelona li diu que sí, que cal que corri i que ha de ser una altra per ser la que ha de ser.
Tot seguit fa una descripció amb molts adjectius d'aquesta Barcelona que busca un canvi.
El poema va evolucionant, descrivint l'atractiu que té Barcelona, els seus llocs més interessants, i acaba fent un cant de patriotisme barceloní: "Barcelona! i amb tos pecats, nostra! nostra! Barcelona nostra! la gran encisera!".
El poema vé a dir que Barcelona, tot i els seus defectes, és la nostra Barcelona, la que ens ha tocat viure, gaudir i potser patir; però no deixa de ser la Barcelona nostra, la que s'expandeix des del mar fins a la més alta de les muntanyes, i que ha de seguir expandint-se.
Així doncs, aquesta mena de glorificació de Barcelona ens dóna a entendre que l'art per l'art és, per en Joan Maragall, un element clau en la seva obra, qui va voler reflectir durant aquells fets de la Setmana Tràgica "l'estat anímic", entre tràgic i esperançador de Barcelona.
http://www.xtec.net/~jducros/Joan%20Maragall.html
http://www.jbeilharz.de/katalan/maragall-ged.htm
http://www.escriptors.cat/autors/maragallj/
http://www.uoc.edu/lletra/noms/jmaragall/index.html