diumenge, 2 de desembre de 2007

El comte Arnau (fragments)
II
Adalaisa, l'abadessa,
l'espera mig desmaiada.
Ell travessa la capella
amb la barba escabellada
de l'orgia de la nit.
Passa, i la deixa tota profanada... I entra rialler en la cambra d'Adalaisa.
Adalaisa mig riu i està contenta: té la cara carnosa i molt afable,
i un xic de sotabarba arrodonida,
i un clot a cada galta.
III
-Treu-te la capa, -li demana ella.
- Treu-te la capa, que et veuré més gran.
-Treu-te tu el manto, que et veuré més bella.
-No, que só l'abadessa de Sant Joan.
- Canta una alosa de la part de fora,
per la finestra entra el sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l'hora:
el comte i l'abadessa es van mirant.
-Treu-te tu el manto, que et veuré més bella:
sense toca et voldria i sense vel.

-De genolls jo et voldria en la capella:
tan gloriós, faries goig al cel.
-Pro a mi el cel no em fa goig més que si el miro des de la terra sobre meu obert:
me plau trobar-lo, quan els ulls hi giro, buit i silenciós com un desert.
El cel és el repòs de la mirada,
i és el repòs del braç i el pensament;
perxò, ajagut a terra,
el cel m'agrada
i m'adormo mirant-lo fixament.

-Altre cel és per mi la tenebrosa
capella on un altar brilla tot sol:
el cos humiliat sobre una llosa,
l'ànima deslliurada aixeca el vol.
I de la terra i d'aquest món s'oblida,
sospirant per la mort que ha de venir.
-En tos llavis gruixuts, de mort al dir,
com hi oneja suaument la vida!

-Mes, són fang.
Quan per sempre s'hauran clos,
vindran els cucs i se'n faran pastura.
Vull amagrir els meus llavis
i el meu cos per fer-me tornar l'ànima més pura.-


Aquest poema és de Joan Maragall, "fragment del comte arnau."
En aquest poema podem veure la visió dels modernistes vers al món ja que aquest fragment reflecteix l'historia d'una noia-Adelaissa- la qual es sent seduida per un home(com no és diu nom, podriem suposar que és el comte Arnau)que s'en va al llit amb ella sense cap compromis.
Per aquesta raó es sent pecadora i li diu que no ho farà més quan aquest li demana repetir la profanació, llavors veiem l'actitud de l'home, amb unes idees modernistes, i amb els arguments per no casar-se relacionats amb aquestes.
No vol casar-se perquè vol contemplar, descubrir, mirar.. El concepte d'art per art, per els modernistes tot és art, i per això no pot casar-se, creu que SI HO FA, no podrà contemplar la bellesa dels llocs, d'igual manera que ho feia abans.
Aquest poema m'agradat,suposo que la Gemma ho haurà agafat a consiencia,avui no estic molt inspirada, i m'ha quedat el dubte de si el poema parla de Dèu també, ja que en ella si és reflecteix la religiositat però ell, en qui és reflecteix el modernisme, no m'ha quedat clar.
M'inspira realitat, potser no tenim els mateixos ideals però si els embolics amorosos.
Tambè he de dir que per mi, li falta una mica de joc de seducció, però suposo que els modernistes no tocaven aquests temes o m'equivoco?