Joan Alcover

DESOLACIÓ

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,

que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;

mes branques una a una va rompre la tempesta,

i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí

obert i sens entranyes que de la soca resta;

cremar he vist ma llenya; com fumerol de fesa,

al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.

I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,

i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,

i m'aida a esperar l'hora de caure un sol de conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:

sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;

jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort.

Aquest poema de Joan Alcover és de la època modernista, època on es vol modernitzar la societat i la literatura, acostar-se a l’actualitat europea i posar al dia la cultura i la llengua catalana.

El poema tracta d’una persona que parla dels seus sentiments representant com si fós un arbre, la utilitat que tenia, fins que perd un valor important que tenia i sent com s’apaga la seva trista vida, ja que li han tret una part d’ell, diu que perd branques per cada ferida, per cada mort, així, ja li manca una meitat del seu ser.

El tema d’aquest poema és el dolor que sent per la pèrdua d’una part d’ell, per la mort d’un familiar, i la seva desolació, com diu al títol.

Ho veiem clarament quan diu:

“cremar he vist ma llenya; com fumerol de fesa,

al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.”

“Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:

sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;

jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort.”

Em costa descriure que em suggereix aquest poema, ja que són sentiments nascuts per la mort, cosa que no m’ha tocat viure d’aprop; però si m’he de posar a la pell de la persona que parla el poema, crec que em sentiria com ell descriu el que sent; depèn de la persona que perdi, marxaria una part de mi, sentiria un dolor inmens, potser mai incurable, potser sí amb el pas dels anys, però sempre un gran dolor.

Perds l’esperança de vida per un llarg termini de temps, t’invaeïx la tristor i la negativitat per les coses que avans et feien feliç...

Diria que aquest poema em suggereix el sentiment de que s’apaga la vida.