dilluns, 12 de maig de 2008

Valoració pel crític Montero i Bosch de l'obra de Maria-Mercè Marçal

Montero i Bosch, Anna. "L'espai d'una llengua abolida". Maria-Mercè Marçal. Escriptor del mes, «Gener 1995» Institució de les Lletres Catalanes.

"Bruixa de dol. Aquella lectura em va provocar un fort impacte: per primera vegada escoltava una veu que reconeixia i que podia sentir com a pròpia. [...] la seua veu assolirà el que per a moltes dones és el problema previ a tota reivindicació col·lectiva: l'afirmació de la seua identitat de dona. («Jo tinc un nom», proclama la divisa que obre Bruixa de dol). [...] És aquesta preocupació per integrar la veu femenina al món de la cultura el que l'empeny, d'una banda, a revisar les escriptores més clàssiques, tot descobrint-hi accents de rebel·lió i malestar on tradicionalment només es llegia conformisme i submissió; d'una altra, a traduir autores que «normalment» haurien d'esperar el seu torn, després dels escriptors, és clar. Pensem en l'antologia de poemes de Clementina Arderiu, Contraclaror, com també en les traduccions de Colette, Yourcenar, Akhmàtova i Tsvetàieva. La poesia de Maria-Mercè Marçal, temàticament, explora uns espais que, o bé són exclusivament femenins (la maternitat), o bé, essent universals (l'amor, la solitud), són resseguits amb una veu que expressa la vivència femenina d'una manera que, per personal, esdevé col·lectiva. Al capdavall, la poesia de Maria-Mercè Marçal parla de la Dona, de les seues (a vegades difícils) relacions amb ella mateixa i amb el món, amb l'Altra, amb els/les altres, i de les seues (a vegades, no menys conflictives) relacions amb la paraula. Aquests elements, però, serien insuficients per explicar el sentiment de seducció que captiva el/la lector/a dels poemes de Maria-Mercè Marçal. Cal afegir-hi el domini magistral del vers, l'enorme atractiu de la seua personal simbologia, d'una gran riquesa sensorial que com en el tirs baudelerià, envolta, «amb la sinuositat del verb», la «voluntat recta, ferma i inamovible» de dotar les dones d'una veu poètica on emmirallar-nos. La poesia de Maria-Mercè Marçal, tot convocant els indicis d'una llengua abolida, traça l'espai personal on els mots lliuren la batalla per redreçar-la.


Estic totalment d'acord i contenta al haver llegit una crítica de l'obra com aquesta, ja que és un gran plaer que les autores començaren a voler fugir de la sumissió sota a la que estaven sotmeses per part de la societat cap a l'home, i tingués el valor de escriure sobre aquests temes (maternitat,feminitat,lluita,solitud..) tan clara i directament com Maria Mercè Marçal ho fa en la seva obra.
Una de les coses que més m'ha agradat al llegir la crítica ha sigut la manera d'Anna Bosch de descriure la temàtica de Bruixa de dol, "una experiència que,per personal, esdevé col·lectiva" i és que aquesta és una de les grans virtuds de l'obra de Marçal, que a partir dels seus poemes pots trobar una vivència personal que acaba sent col·lectiva, i t'empenya cap a una lluita per ser més fortes trencant els cànons de la societat.
Aquest pot ser un punt pel que recomenar la seva obra, i és que la simbologia dels seus poemes, acompanyat d'un joc enginyós de paraules, fa la lectura més atrevida i encara que (alguns)dificils de comentar per aquesta simbologia, força interesants.

A continuació m'agradaria deixar un poema que m'ha agradat molt del llibre bruixa de dol:
(Pertany al IV poema de l'apartat Bruixa de dol)ç

Amb el ventall em defenso de tu.
Abaixo els ulls,com la dama d'abans.
Però sense saber.ho i sense mans
et faiga senyals amb el gest oportú.

Tanco el ventall, i em crema la mirada.
Duc un petó menut al cap dels dits
que et cerca enjogassat. A la postada
dels bibelots he amagat els neguits,

i de sobte s'estimben, de tant vent
que fan,pintats, ocells i violetes.
El vespre, avergonyit, fuig de puntetes.
La nit truca a la porta tendrament

i em cega amb pluja de bona saó
mentre els follets surten en processó.