dimecres, 14 de maig de 2008

Rosa Leveroni

Rosa Leveroni i Valls neix a Barcelona l’any 1910 i va morir a Cadaqués al 1985.

Va ser una poetessa. Va estudiar a l’escola de Bibliotecàries i va exercir com tal. Més tard va ser Llicenciada en filosofia i lletres. Deixebla de Carles Riba. A més de la poesia conreà l'assaig i la crítica literària (sobre Ausiàs Marc, especialment) i la narrativa curta, a Contes (1986). La seva poesia parteix de Carles Riba i es caracteritza per la transparència i un to de confidència a mitja veu, una poesia que Espriu qualificà de "divina simplicitat" i que encetà a Epigrames i cançons (1938) i continuà a Presència i record (1952). El 1981 l'aplegà en el volum Poesia. És l'obra d'una sensibilitat molt acusada que contempla la vida i el pas del temps amb melangia. Fou cofundadora de la revista "Ariel".

Als anys 40 es a dedicar amb tota la seva energia a la resistència cultural catalana enfront la repressió franquista. Va ser una de les primeres dones membres i posteriorment Socia d’Honor de la Asociassió d’Escriptors en Llengua Catalana.

Rosa Leveroni va haber de buscar i trobar un camí en solitari, quan el rebuig del rol socialment assignat a la dona no comptava amb gaires alternatives validades ni des del poder ni des dels costums ni des de propostes o moviments contestataris. Potser per aquí podríem trobar la raó de moltes solteries de dona -o en concret de moltes escriptores- al llarg de la història, i encetar la reivindicació d'un dels arquetipus més caricaturitzats dins del marc social i cultural en què ens movem.

Un dels seus poemes és:

QUINA NIT MÉS CLARA, AMOR

Quina nit més clara, amor!
Podem fer pesca d'estrelles
que ens deixaran a les mans
lluïssor d'escates verdes.
Quina nit més bella, amor!
Amb perfum de lluna tendra,
navegarem pel perfum
que tindrà regust de menta.

Si jo tingués un veler
sortiria a pesca d'albes.
Encalçaria els estels
per posar-me'n arracades.
Si jo tingués un veler,
totes les illes i platges
em serien avinents
per al somni i les besades.
Si jo tingués un veler,
en cap port faria estada.
El món fóra dintre seu,
ai amor, si tu hi anaves!...

Serà l'amor un sospir
d'aquesta tarda rosada.
Serà el pas d'un núvol blanc
damunt de les aigües calmes.
Potser serà el bell florir
d'aquella rosa tan blanca.
Serà l'amor la cançó
d'una campana de plata.