dissabte, 10 de maig de 2008

Entrevistes a Maria-Mercè Marçal


Maria-Mercè Marçal és una autora que introdueix moltíssims símbols en les seves obres. És per això que serà interessant conèixer què diu la pròpia autora, en aquestes dues entrevistes, sobre la seva interpretació de la poesia i sobre algun d'aquests símbols que empra. La primera entrevista porta per nom "Més enllà i més ençà del mirall de la Medusa", publicada el 1996 a Sota el signe del drac. Proses 1985-1997, publicat a Barcelona per l'editorial Proa el 2004.
"Les obres literàries, la poesia, no només són paraules: a través d'aquestes paraules es fa una obra d'elaboració de l'experiència, de construcció del sentit de les accions, d'articulació d'una visió del món, d'afaiçonament de la memòria."
Aquestes paraules de Maria-Mercè Marçal fan referència a la seva manera d'interpretar la literatura i sobretot la poesia. Segons l'autora, les obres no són simplement paraules, no són simplement una composició d'unes idees que conformen una composició poètica i prou, no. L'autora de Bruixa de dol, el llibre tractat pels cronistes a classe, opina i argumenta que amb els poemes, amb les seves obres, la intenció és posar per escrit allò que ella ha après, "elaboració de l'experiència", a més que busca donar un sentit a tot allò que diu. Així doncs, la poesia de Maria-Mercè Marçal serà acurada, tot el que diu ho dirà per algun motiu, tot tindrà un sentit, res apareix perquè sí. L'autora busca construir una poesia que faci pensar al lector, busca que aquest tingui en compte la percepció del món de l'autora, buscas que el lector no es quedi igual després de llegir el poema. La poetessa busca articular la seva visió del món i de reflectir allò que ha anat aprenent durant el pas del temps, busca plasmar en les obres la seva memòria. Així, l'autora barcelonina buscarà, en tot moment, lligar la poesia amb la seva ideologia i les seves creences. Prova d'això són els continguts feministes que es relacionen amb nombrosos símbols en la seva poesia.
Personalment, comparteixo aquesta interpretació de la literatura i en particular de la poesia, ja que, com plasmà Brossa en un dels seus poemes, la paraula sovint és la millor arma, ja que la poesia, en disparar les lletres i les paraules, aquesta bala arriba al cor de les persones.



La segona entrevista, amb el nom de "Elogi del drac", 1996, fou publicada també a Sota el signe del Drac. Proses 1985-1997.

"El drac és, per a mi, la imatge de tot allò que és exclòs, i allò que és exclòs retorna en forma d'amenaça, de força obscura, d'enemic. Tot procés civilitzador exclou i limita el seu domini sobre la natura, i sobre les més diverses facetes de l'experiència, el seu control sobre els impulsos primaris de vida i de mort comporta l'exili més enllà de la consciència i del llenguatge d'allò que és negat, i implica, per tant, sofriment soterrat, passió. I tot allò que queda fora, irreductiblement altre i desconegut, és associat a les forces del mal. El drac és el poder terrible d'allò que en nosaltres resta del que queda exclòs."
"Si com a escriptora sento que les meves arrels s'enfondeixen en la sang del drac, com a dona no puc oblidar que el femení, més enllà de la pobra representació de la donzella salvada per l'heroi, ha quedat exclòs històricament de la nostra civilització i es troba, també, a la banda del monstre."
Maria-Mercè Marçal, en aquesta segona entrevista, mostra la seva visió del personatge mitològic del drac, sovint relacionat com un ésser dolent, enemic, com ara en la llegenda de Sant Jordi. Per a l'autora, el drac és el símbol d'una llengua emmudida, que no pot expressar-se. És doncs, un símbol positiu. Això es veu reflectit en aquesta entrevista, quan la poetessa disculpa i defensa el drac, dient que aquest personatge representa "tot allò que és exclós" i apartat de la societat, com la dona. Aquest fet fa que el drac "retorni en forma d'amenaça", en forma d'enemic, seguint, potser, la teoria de "qui sembra l'odi recull la ràbia". Maria-Mercè Marçal continua l'entrevista i afirma que qualsevol civilització té un procés excloent sobre la natura, dominant-la, exercint la seva força per damunt d'ella. Marçal reconeix que aquesta societat reconeix tot allò que ha quedat exclòs com un element malèfic, ja que és desconegut. És per això que el drac, un animal aparentment malèvol, és el poder que representa el que s'ha exclòs.
Finalment, l'autora barcelonina concreta que la visió que es té de la dona, una persona que necessàriament ha d'esperar que un príncep la salvi, és ben pobra, i que tot allò que va més enllà d'aquesta representació "primària" ha quedat, com el drac, exclosa de la nostra societat, i que la dona, en conseqüència, es trobarà en el mateix bàndol del drac.
Potser el que caldria és que per canviar aquesta tendència, la dona, com el drac, pugués volar lliurement, i si calgués llançar foc per la boca, que ho fes. Tot sigui per canviar aquesta societat masclista. Si s'aconseguís una unió total de la dona, com Marçal diu en algun dels seus poemes, amb la vida com a escut i arma, es podrien canviar certes coses, i acompanyada per un ésser com el drac, la dona es podria mostrar com el que realment és, independent i capaç de volar per sí sola.