dijous, 1 de maig de 2008

Entrevista a Maria Mercè Marçal

Entrevista a Maria Mercè Marçal
—Què aporta de nou Bruixa de dol en relació amb el teu llibre anterior?
—En relació amb Cau de llunes no he pretès res més que afermar un camí que allà esbossava, ara amb més força, i amb el pas més segur. Com he dit en alguna banda, prossegueixo l'intent de trobar una veu pròpia que entronqui alhora amb la tradició literària catalana —com totes essencialment masculina— i amb l'experiència quotidiana —sense veu— de les fades i les bruixes. Com a coses noves esmentaria una recerca molt més conscient de la meva veu com a dona, en el sentit individual i col·lectiu de la paraula. L'aparició del binomi bruixa-lluna, la dona solidària amb les altres dones i al mateix temps, com l'altra cara de la moneda, la dona sola: amb l'assumpció de la pròpia solitud com a condició indispensable per a l'existència com a individu autònom, com a "peix sense bicicleta"... Hi ha, com a Cau de llunes, potser amb una formulació més aprofundida, la desfeta, les contradiccions i l'espurna de felicitat fugaç de la relació amorosa en el nostre context social i l'antagonisme complex i ambivalent entre homes i dones. A nivell formal, subratllaria que he gosat enfrontar-me amb el sonet i que ja no me l'he pogut treure més de sobre. I que persisteixo amb la cançó i altres formes diverses. El títol ratifica el meu homenatge a Foix, amb una cantarella al fons de cançó infantil que parlava d'unes bruixes que tal volta portaven dol per nosaltres, les xiquetes del meu poble. I tot esperant, evidentment, un temps, un país on les bruixes ja no duguin més dol.

En aquesta entrevista, a Maria Mercè Marçal se li pregunta quina relació hi ha entre el seu llibre Cau de llunes i Bruixa de dol. A aquesta pregunta, l'autora respon que el segon llibre és una refermació del primer, que el que busca és relacionar la tradició (masclista) amb l'actualitat, utilitzant com a símbol la tradició de les fades i les bruixes. Cerca la seva veu com a dona en tot el sentit de la paraula. Introdueix el binomi bruixa-lluna per fer palès, d'una banda, la dona solidària amb les altres dones, i, de l'altra, la dona en solitud, condició imprescindible per a existir com a individu. Pel que fa als aspectes formals, afirma la introducció del sonet. Per últim, explica la seva tria del títol, al·lusió a la cançó popular infantil, i al mateix temps metàfora de la dona, i és que, arribarà un dia en què ja no haurà de dur dol.

Respecte si estic d'acord o no, tampoc puc opinar gaire ja que no he llegit cap dels dos llibres (Bruixa de dol me'l he de llegir ja ho sé, aquest pont ho faré!). Bé alguns poemes saltejats si que els hem llegit i hem vist aquestes característiques que comenta l'autora. Tot i així, ho sento molt, però he de reconèixer que no m'agrada gaire, ni la poesia en general, ni el llibre, ni els símbols que utilitza l'autora. Penso que, d'una banda, no és la millor manera d'expressar la seva feminitat utilitzant la tradició de les bruixes i les fades, i de l'altra, hi ha vegades en què no comprenc la seva visió ja que no fa més que reivindicar el paper de la dona però creu (ho veig una mica pesimista) que només ho pot aconseguir mitjançant la solitud. No hi estic d'acord.