Josep Maria Junoy

Josep Maria Junoy i Muns va néixer a Barcelona el 1887 i també hi morí el 1955.

Fou un periodista i dibuixant català que de jove va viure a París i va fer dibuixar acudits de costums, anticlericals i de denúncia social.

Va ser, a més, un dels introductors de la poesia avantguardista a Catalunya i dirigí la revista avantguardista Trossos. Junoy també va col·laborar, entre d'altres, a La Publicitat i a La Veu de Catalunya.
Cap a l'any 1930 Junoy es convertí al catolicisme i es decantà cap al neoclassicisme estètic i cap a l'apologètica en religió. Per aquesta raó va donar suport a Francisco Franco durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Després de la Guerra Junoy va escriure tan sols en castellà.

De la seva obra poètica caldria destacar els poemes següents: Poema a Guynemer (1915) i Poemes i cal·ligrames (1920).

Al Poema a Guynemer apareix un cal·ligrama amb el text "Ciel de France" i "Dins de l'avió mortalment ferit per l'espai hi brunzeix encara el lluent cor del motor més l'ànima del pàlid adolescent heroi vola ja vers les estrelles".

Aquest cal·ligrama fou el primer que es va fer en català, de tema avantguardista, i que està dedicat a un pilot d'aviació francès, Guynemer, mort en combat.

Pel que fa a l'estil en destacaria que els mots "Ciel de France" estan fets amb puntets, que la paraula "Ciel" està orientada cap amunt i "France" cap avall, mentre que "De" està centrada.

La forma d'essa que dibuixa el cal·ligrama suggereix un final tràgic, un camí cap al cel, la mort del pilot. Prova d'això són les paraules del text central "(...) mortalment ferit (...)" i "(...) l'ànima del pàlid adolescent heroi vola ja vers les estrelles (...)", entenent les estrelles com el camí cap al cel. Tot i això la essa, tan estilitzada i harmoniosa, no ens parla de dolor, sinó de transit, de canvi, potser de final tràgic, però feliç: el pilot mor volant.

Es pot relacionar aquest cal·ligrama -de l'any 1915- amb la I Guerra Mundial (1914-1918). En aquest conflicte bèl·lic els avions per primera vegada participaren com a "arma de guerra". Potser Junoy es referix a un aviador, Guynemer, mort en el front francès.

Personalment, trobo que la idea està molt ben trobada i el joc dibuix-text és molt encertat. El missatge, metafòric i tot "(...) hi brunzeix encara el lluent cor del motor (...)", crec que està molt ben triat.

Fonts: http://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Maria_Junoy_i_Muns

http://esmeeeu.spaces.live.com/?_c11_BlogPart_BlogPart=blogview&_c=BlogPart&partqs=amonth%3D8%26ayear%3D2007

Disfressa literària

Bé, jo em disfressaria de Shakespeare perquè és un personatge estrafalari i divertit per disfressar-te, ja que els seus cabells i el seu bigoti són molt graciossos.
A més vesteix de l'època antiga i la vestimenta és elegant.

Poema de Sebastià Sánchez-Juan

Sebastià Sánchez Juan, nascut a Barcelona el 10 de novembre de 1904, es distingí des de joveníssim com a poeta sota el pseudònim de "David Cristià". Va col·laborar amb Pompeu Fabra a l'Institut d'Estudis Catalans. Va ser inclòs en el cens de professors de català de la Generalitat de Catalunya, feina que va exercir tota la vida, especialment com a "corrector d'estil", i que no va deixar ni tan sols quan, per imperatius de l'economia familiar, la seva ocupació oficial va ser la de funcionari del Ministeri d'Informació i Turisme. Va obtenir la viola d'or i argent en els Jocs Florals de Barcelona de 1936 i el primer Premi Ciutat de Barcelona de Poesia Catalana l'any 1951. El 1931 es va casar amb Maria Bosch, i en va tenir nou fills.

Tenim a les mans allò que per ell era més essencial: la seva poesia. La poesia era tota la seva vida real: la resta eren circumstàncies passatgeres, que ell no sempre dominava, perquè no se sentia cridat a actuar en aquest món, sinó només a contemplar-lo des d’una talaia molt alta i a contar el que veia, tan diferent del que veien els qui eren “allà baix”.

No cal dir que la muller i els fills també van ser essencials en la seva vida: la muller va ser sempre el punt ferm (la “dona forta”) al qual ell s’agafava en mig de grans vacil·lacions. Els fills també els estimava com a reflex de la mare i d’ell mateix: només que fèiem massa soroll, sobretot quan érem petits. Però tots nou (n’hem recollit el testimoni) vam poder gaudir, en el seu moment, d’un diàleg fructífer amb el pare.

Altres punts ferms en la seva vida van ser la fe, la ciutat de Barcelona (que altres troben tan prosaica) amb tota la seva varietat de gent, i el llenguatge com a tal, que no sols havia de “fer goig” en la poesia, sinó en tota la vida (precisament perquè no volia separar l’una de l’altra).


CASA DE BADALONA

Tots els amics i les amigues
ens hem donat la llum al cor.
El temps fa mel a les bigues
i serradures d’or.

Casa de somnis inefables,
que fou de pescadors antics,
d’on potser treien els diables
amb salpasses i crucifix.

Cambres de dalt amb calaixeres,
com clavecins d’or vell intern,
amb una olor de primaveres
més pura en els matins d’hivern.

Pintures fràgilment madures,
finestra al mar i sostre oblic:
l’ona hi deixà ses altures;
els trens, llur niu d’ocellic.

El piano té pols de trena,
tan fina com la son que fa.
L’amistat ens vessa a veu plena
i la mà és música a la mà.

Aquest poema m’agrada perquè al llegir-lo se’m passa pel cap la imatge, en un temps futur, d’una casa a la bora de la platja, amb un toc de disseny mariner, reunida amb els millors amics i amigues que tinc ara, tot feliços i passant-lo d’allò més bé, plens de somnis encara per complir.

Com si a les cambres de dalt amb calaixeres, nosaltres hi guardéssim els nostres millors redords junts, i les pintures fràgilment madures siguéssin les nostres fotografíes de temps enrere, quan la maduressa encara es passejava aprop nostre. Mirant el mar per una finestra, veiem lo lluny que estem de tota la resta del món, tocant una cançó amb un vell piano sentim la música tan aprop com ens sentim els uns dels altres.

Bibliografía: -http://perso.wanadoo.es/lipmic/Poecat/sanchez-juan.htm#Casa%20de%20Badalona

Per Carnaval jo em disfressaria...

...de L'home invisible, el protagonista de la novel·la del mateix nom de H.G. Wells.

La disfressa? Ben senzilla; barret discret i fosc, ulleres de sol, gavardina també fosca, conjuntada amb el barret, benes blanques per tapar la cara i a les mans uns guants blancs de licra.

Una disfressa original, divertida i sobre una novel·la de Wells, un escriptor britànic molt conegut per les seves novel·les del gènere fantàstic, de les quals caldria destacar La guerra dels móns, La màquina del temps, a part d'aquest L'home invisible.

Wells és un dels pares de la ciència ficció.

Fins i tot es podria fer una comparsa amb L'home invisible, amb tot d'altres personatges de ciència ficció.

Una disfressa fins i tot còmode tenint en compte que el Carnaval se celebra al mes de febrer.

Potser, si aquesta festa se celebrés a l'estiu, em disfressaria de Tarzan, però sóc més partidari de L'home invisible.

Tot seguit podeu veure un fragment de l'adaptació cinematogràfica que va fer James Whale el 1933 de la novel·la de Wells.

La persistència de la memòria, Salvador Dalí

Aquest paisatge que trobem a la imatge representa una platja cap al vespre i molt deserta. Podem veure un nas una mica extrany, uns llavis i una llengua però que no surt d'aquests, també trobem una pestanya que ens representa un ull tancat, una persona que dorm sota un rellotge que controla el temps d'aquesta. A la imatge predominen els rellotges. N'hi ha quatre: tres són iguals però de diferents colors, i un és diferent. Aquests rellotges semblen tous. En la imatge predominen les línies corbes. Les figures les quals Dalí vol donar més importància, són presentades amb colors més vius, la sorra en canvi és més fosca. A mi em suggereix a que pot ser que Dalí volgués retrar una persona controlada per el temps.
Aquesta obra pertany al Noucentisme, on els artistes volien que la raó dominés per damunt de tot. Per ells no era important la espontaneïtat. Tot ho volien adequat al seu pensament.
Pertany al Surrealisme, amb una actitud vital, que intentava transformar la societat burgesa. L'art serà per ells un mètode de coneixement de la realitat interior, no visible. Dintre del Surrealisme hi ha dos modalitats que són la figurativa o objectiva, que utilitza una tècnica gairabé de fotografía per retratar la realitat, i dins d'aquestes entra Dalí entre d'altres artistes.

http://www.liceus.com/cgi-bin/gba/20040.asp

Text 54. Eugeni d'Ors.

Oh Pluja! Germana la Pluja, tu no n'ets responsable pas, de les inundacions. Ja hem quedat que la culpa era dels homes que no s'autocanalitzaven. -En canvi a n'a tu, quants beneficis te devem, els homes civils! Tu ets la que, sobre les estridències del calor que patim, ací i més enllà, deixes una suavitat discreta, tu ets la que algun cop dónes a la nostra atmosfera delicadeses septentrionals. Tu proporciones ocasió a què llegeixin llibres alguns homes que no llegirien llibres. Tu aigualeixes les festes de la Mercè, quan incorrem encara en la debilitat de fer-ne. Tu, avui mateix, mulles les carretel.les que captaven pels damnificats del Llobregat. I altres antiestètics espectacles de carrer has mulat encara, avui, tu, Germana la Pluja, enginyosíssima Germana la Pluja!
Potser per a l'establiment definitiu de la nostra civilitat en convindria això: que plogués -no, tant com ploure, no,- que plovisqueges tres anys de carrera, aquí... Amb això ens estaríem a casa, aniríem als círcols, als salons, als teatres, però no a passejar. Dies de sol només ne necessitem uns quants: els d'eleccions, els de cabdals manifestacions polítiques... Faríem bona feina, així. I després de tres anys ja començaríem a tenir dret, sense perill, al bon sol, i ja ens assemblaríem lo suficient a París per a començar a pensar en assemblar-nos a Atenes.
Eugeni d'Ors: Glosari, 19-X-1907


Aquest text ens parla sobre el benefici de la pluja en quan a l'art. Petits factors quotidicans de la vida, com la pluja, ens poden donar pas a fer art. Un factor com és la pluja fa que molts llegeixin, vagin a teatres, etc.

Velocità d'automobile de G. Balla

Giacomo Balla (1871-1958) fou un pintor italià i és conegut com un dels fundadors del futurisme, que s'engloba dins l'Avantguardisme.
El 1913 va pintar "Velocità d'automobile", una pintura que, d'acord amb els ideals del futurisme, cerca un art d'acord amb el món modern i futurista. Balla exalta aquí la maquinària, i naturalment, la velocitat i l'automòbil, donant nom a aquesta obra.
Pel que fa a les imatges, no hi ha cap mena d'ordre i Balla utilitza la tècnica de repetir-les tot superposant-les, com si d'una seqüència fílmica es tractés, cercant fins i tot l'abstracció.
A l'interpretar la pintura es poden distingir dues parts; a mà esquerra trobem una concentració major d'imatges amb tonalitats més fosques, contrastades amb la resta de la imatge, amb colors més blanquinosos. D'aquesta part més fosca en surten unes línies divisòries, com si es projectéssin cap enfora, cap al futur, cap al que vindrà, i ho fa donant una sensació de velocitat i rapidesa extrema. Es poden distingir també certes línies que van rotant d'una manera elèctrica, amb línies de fuga i objectes que tendeixen a desaparèixer després de tota una sèrie de repetició simultània.
L'autor no busca, al meu parer, representar cap objecte en concret, ja que cadascú pot veure-hi múltiples objectes diferents.
Cal destacar que hi apareixen nombrosos triangles, símbol de la força dinàmica. Tot això podria interpretar-se com si d'un punt cèntric en sorgeixen altres camins, altres sortides, com per exemple aquesta maquinària i dinamisme que caracteritza el moviment.

http://www.valsesiascuole.it/crosior/temi/auto.htm

Eugeni d'Ors

"Vaig dir-me que, per tal com perfecta de forma, no podia la Ciutat morir. Car, així com les estàtues gregues constitueixen el motllo definitiu de la bellesa plàstica, així la Ciutat, també fruita grega, ve a ser el motllo definitiu de la bellesa social. Però de les dues hel·lèniques creacions -La Ciutat i l'Estàtua-, encara és la Ciutat la més bella. Té, damunt la línia, el moviment. És alhora Estàtua i Tragèdia. Tragèdia en el més elevat sentit de la paraula: espectacle d'un moviment nodrit de llibertat".

Eugeni d'Ors: Glosari, 1907

En aquesta glossa, Eugeni d'Ors tracta una de les bases de la poesia noucentista: insistir en l'afany de construir la gran "ciutat ideal".

Eugeni d'Ors escriu aquesta glossa el 1907, just abans de les eleccions d'aquell mateix any -que guanyà Solidaritat Catalana-, de manera que dóna una visió de la Ciutat més enllà del que realment és. Eugeni d'Ors va més enllà al dir que "la Ciutat és el motllo de la bellesa social".

L'autor parla de la Ciutat com un terme modèlic, un element a admirar per la seva esplendor. Eugeni d'Ors dóna a entendre que el terme de "Ciutat" és per a ell un terme que cal idealitzar i venerar, considerant que la Ciutat és el centre de l'art, que pel voltant de la Ciutat és per on s'organitza tota mena de perfecció. A més, l'autor afirma que, de tant bella que és, no pot arribar mai a la seva fi, i fins i tot compara la Ciutat amb la Tragèdia i l'Estàtua, les dues creacions "magnes" de la Grècia antiga.

Eugeni d'Ors, a més, parla de la vitalitat que ofereix una Ciutat, de l'emancipació que t'ofereix i de la sensació d'evolució que et proporciona.

Personalment, no comparteixo aquesta idealització de la Ciutat que fa Eugeni d'Ors. Si bé en un futur em costaria viure en un altre lloc en comptes de viure a Cornellà, crec que tota aquesta descripció, titllant fins i tot de la Ciutat com d'una divinitat, s'escau més a la vida a la muntanya, als poblets, on crec que es respira més llibertat, més "deixar fer", més capacitat d'elecció i millor manera de viure. Torno a dir que per comoditat, la ciutat potser és el millor referent, tot i que no la considero un model a seguir, i ni molt menys, el model de la "bellesa social", ja que crec que la societat s'ha civilitzat massa. I se civilitzarà massa.

Activitat Carnaval

La veritat és que poto mitja hora pensant què posar en aquesta activitat però no trobo cap personatge literari que digui "aquest". D'autor no em disfressaria ni de casualitat, la veritat és que mai he trobat interessant la vida d'un escritor no sé per què, em dóna la sensació que ha de ser molt aburrida, monòtona, molt d'estar pendent d'escriure tot el que li passa... no sé, no sé com descriure-ho però mai m'ha agradat això de les vides dels autors. I quant a personatges literaris doncs tampoc se m'acut cap així que m'entusiasmi, però parlant de literatura grecoromana potser triaria disfressar-me d'alguna deesa grega, no sé quina. Trobo molt interessant la mitologia grega i potser agafaria Afrodita o Psique... amb aquest "pèplums" (s'escriu així? :S) blancs arrugats, enrotllats... els recollits al cabell... estaría chulo...! (si el carnaval fos a l'estiu que és quan hauria de ser! no tots disfressats i passant el fred de la vida!)

Tomàs Garcés

Tomàs Garcés

Tomàs Garcés i Miravet Barcelona 1901 - 1993 Escriptor i advocat. Es llicencià en dret i en lletres a Barcelona. El 1919 fundà l'efímera revista "Mar Vella" i, posteriorment, col·laborà a "La Publicidad" i després a "La Publicitat", on signava sovint Ship-Boy. Escriví també a "Revista de Poesia", "Revista de Catalunya" i "La Revista". Fou un dels fundadors de "Quaderns de Poesia". El seu primer llibre, Vint cançons (1922), amb pròleg de Carles Riba, fou una revelació. El cant somniós, però no oníric, la melangia sense desesperança i l'aire juvenil, de cançó o de romanç, obriren una altra via al simbolisme català, instal·lat en el noucentisme, entre Carner i Riba. L'adjectiu popularista ha estat molt emprat per a batejar la seva obra. Tanmateix, el poeta és sempre subtilment artitzat i, bé que entronca amb una tradició popular, hi aporta una reelaboració personal i culta, però no s'abandona mai a la facilitat, la ingenuïtat o el simplisme. L'ombra del lledoner (1924), El somni (1927), Paradís (1931) i El senyal (1935) acaben de bastir tot un món, essencialment líric, intimista i acolorit. Els poemes de vegades són fruit d'unes paraules fugisseres, d'una impressió sobtada, d'una figura llunyana, d'un viatge, d'un record d'infantesa; o són un ressò de l'amor o d'un símbol cristià. El 1936 se n'anà a França, on intimà, encara més, amb Josep Sebastià Pons. En tornar, reprengué la seva obra, exclusivament en català. El caçador (1947), La nit de Sant Joan (1951), Grèvol i molsa (1953), Viatge d'octubre (1955), Obra poètica (1961) i Plec de poemes (1971) representen la continuïtat d'una poesia treballada i clara, amb un llenguatge triat i un bon gust sense falla, que hom percep tot seguit per la imatgeria i la música. L'aventura humana que hom hi endevina té interrogants i inquietuds, però és lluny del deler foll de córrer món del seu gran amic Salvat-Papasseit. Després de gairebé quinze anys de silenci, publicà un dietari, El temps que fuig (1984), i un recull de poemes, Escrit a terra (1985), que el 1986 inclou, amb la resta de la seva poesia, a Poesia completa. En la poesia de Garcés hi ha ecos de Juan Ramón Jiménez, Walter de la Mare, Supervielle, Ungaretti, Montale, etc. En Paisatges i lectures (1926), Notes sobre poesia (1933) i Sobre Salvat-Papasseit i altres escrits (1972) reflecteix una crítica impressionista, afinada, i les seves preferències estètiques. Garcés publicà també Quadern de la Selva (1962) i les versions Deu poemes gallecs (1954), Cinc poetes italians (1961), Maria Chapdelaine (1925), d'Hémon, Records d'infantesa (1929), de Mistral, i El viatge del centurió (1935), d'Ernest Psichari. El 1992 li fou atorgada la Medalla d'Or al Mèrit Artístic de la Ciutat de Barcelona, i el 1993 el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Entre 1988-91 li fou publicada l'Obra Completa en prosa.

Paradís (1931)

"[...]Imatge, absència, enyor, esperança, heus ací els elements de la poesia i la terra grassa que la nodreix. Abans que Freud descobrís que el somni era una trama de recances i de cobejances, ja l'equació poesia = somni havia estat establerta. La metàfora, talment el somni, és una deformació. Amb ella recreem l'objecte; l'acostem al nostre desig o l'ornem amb el nostre record. I àdhuc en aquella poesia, com en l'anomenada popular, on les coses són dites pel seu nom i la imatge de tan senzilla arriba a esvair-se, hi ha, només, desig i enyorança, perquè fora d'aquestes contrades de l'esperit la poesia és una flor que mor assedegada."

En aquest escrit Tomàs Garcés compara el somni amb la poesia. Comença dient les paraules que considera clau en la composició poètica. Després ens explica la seva teoria de que la poesia és la creació d'un nou món al nostre gust, a la nostra mida, així com un somni també deixa anar els nostres desitjos, sentiments...etc. La meva opinió és que té bastanta raó, tal com nosaltres quan somiem, creem un món al nostre gust, en la poesia els escriptors això és el que fan, crear un nova realitat on són ells mateixos els qui posen les regles.