Què us diré?

Nyam!!

2008-10-30T23:46:00.004+01:00

Quan es temps de menjar castanyes

la castanyera, la castanyera

ven castanyes de la muntanya
a la plaça de la ciutat
la camisa li va petita
la faldilla li fa campana
les sabates li fan cloc-cloc
i en ballar sempre gira així.

Ja tenim aquí una nova Castanyada... tornen els matins freds de quedar a les vuit del matí per anar a baixar la "castanyera", les castanyes, els moniatos i el moscatell a la plaça per vendre'n durant tot el dia. Torna l'habitual dinar i els nostàlgics torns per anar anant a l'insti, a la Uni, i deixar en bones mans la paradeta... sí, ja la tenim aquí, ja pica a la porteta, amb una manteta i ben abrigadeta...!!! Torna la Castanyera amb la seva caloreta!!

I que vagi de gust!!

P.D: Adalaisa, com que sé que llegiràs això, t'envio un missatge "subliminal":

El rossinyol ja està acabat, tot i que serà retornat aviat perquè el pare se l'ha començat!!!

Cròniques universitàries

2008-09-25T00:00:00.005+02:00

Després de llegir el meu darrer escrit en aquest bloc, després de recordar la meva contrassenya, després de fer una visita a tot allò que hem anat treballant en aquest bloc, he notat ganes de tornar a visitar aquesta entranyable finestreta amb un "Publicar un missatge" esperant-me.

I res, aquí em trobo, davant l'ordinador amb sensacions positives després d'haver complert la meva primera setmaneta universitària. Estic estudiant Periodisme a la Universitat Ramon Llull i de moment en tinc molt bones sensacions. Molta feina i molts deures, molts llibres que cal llegir i molta dedicació... però l'any passat, curiosament amb aquesta assignatura de Literatura Catalana, vaig aprendre que per molta feina que hi hagi, si la feina es relaciona amb allò que a tu t'agrada fer, doncs endavant i a passar-ho bé, i a gaudir-la a ser possible!

No sé pas si aquest viatge universitari serà com el de la Mila. De moment, ja estic pujant la muntanya i espero que, en arribar a dalt de tot, trobi allò que desitjo trobar i que no hagi de tornar a baixar com la nostra amiga, companya i col·lega de viatge.
Tot llegint alguns llibres ja he après que de "bojos" ho som tots, i que tan sols ens fa falta trobar un boig que vulgui compartir aquesta bogeria. Ho enteneu? No? Doncs res... és de bojos!
També, segurament, seguiré fent amics a la Uni que hauran fet ja alguns balls robats i que, si això ha comportat problemes, demanaran a crits una bruixa que inundi el seu horitzó de reflexes de llunes i de gotes d'aigua de la pluja, com una poetessa coneguda per tots els cronistes.
També, en aquest viatge universitari, em tocarà entrevistar a tot de personatges curiosos, alguns d'ells relacionats amb fets històrics -per què no un personatge salvat o un d'enfonsat?- o amb fets culturals que es passin el dia contemplant el vol de les gavines des d'un far.

O potser, simplement, en aquest viatge universitari que dilluns passat vaig començar, aprendré que les paraules tenen més sentit i utilitat del que ens pensem. I aquest bloc n'és una clara mostra.

I a vosaltres com us va la Uni?

Felicitats Marteta!

2008-09-21T18:24:00.004+02:00

Ahir la nostra cronista Marta va fer anyets! 18!!! Ja és major d'edat, tota una doneta i ja ha començat a caminar tota soleta pels móns universitaris!!! Que tinguis uns 18 anys fantàstics i puguis escriure moltes cròniques!!!

MOLTES FELICITATS!!!!!!!!!!!!!

I com que a la Marta li encanta Àngel Guimerà i com que feia temps que no posàvem res en aquest bloc, una fotografia d'una placa a Barcelona, a la Plaça del Pi, on podeu veure com a tot arreu podem trobar LITERATURA! Només fa falta tenir els ulls ben desperts!

Quins nervis!!!!

2008-06-12T12:38:00.004+02:00

Avui és l'últim dia de la selectivitat. Als cronistes ja els queda menys. I, avui és, precisament, el dia que fan l'examen de Literatura Catalana!!!L'últim de tots!!! Potser en aquests moments ja l'estan fent? Quin comentari faran? Quines preguntes escolliran? Quins nervis, carai!!!

Molta sort, cronistes!!!!!

Preparant la selectivitat

2008-06-02T12:57:00.005+02:00

Aquests dies els cronistes estan preparant la selectivitat. Estan una mica nerviosos, però segur que faran uns bons exàmens. Per ajudar-los una mica a estudiar, he fet uns esquemes de les lectures que entren a la selectivitat per tal que tinguin present allò més important. Els esquemes són fets a partir del llibre Lectures de batxillerat 2006-2008 de Proa.

La bogeria de Narcís Oller

Solitud de Víctor Català

L'irradiador del port i les gavines de Joan Salvat

Ball robat de Joan Oliver

K.L. Reich de Joaquim Amat-Piniella

Bruixa de dol de Maria-Mercè Marçal

No són res de l'altre món, però esperem que us puguin ajudar!

Ha arribat el final

2008-05-25T15:42:00.000+02:00

Porto dies intentant pensar quina seria la millor manera d’acomiadar-me d’aquest bloc. Voldria dir tantes coses… És difícil resumir tots aquests mesos amb poques paraules.

Quan em van dir que aquest any faria literatura catalana a 2n de batxillerat, ho vaig tenir clar de seguida i abans de conèixer els meus cronistes ja els havia configurat un bloc. Pensava, i ara encara em refermo més, que seria una bona manera perquè aprenguessin més, per tenir una visió més general de literatura i un espai ideal perquè creessin les seves pròpies composicions.

El primer dia de classe els cronistes es van quedar sorpresos. Realment, no s’ho esperaven i no sabien bé com aniria. Va costa una mica que poguessin escriure –ja ho té la informàtica- però al final tos van adoptar la personalitat d’un personatge literari (Aloma, Carmesina, Càndida, Marta i Siset) i van començar a treballar. Fent ara memòria de tot el que ha suposat, he de dir que no els va ser fàcil. Cada divendres quan a classe, i després per mail, els explicava les activitats ja tremolaven… "On busco això?; No em funciona l’ordinador; Però això què vol dir?; Com vols que fem aquest escrit?" Sempre hi havia dubtes; en el fons, un bon senyal perquè volia dir que estaven desperts. De mica en mica, van agafar el ritme i les seves recerques o "creacions" estaven molt bé. Fins i tot, i aquí m’omplia de satisfacció, s’atrevien a posar les seves pròpies cròniques, sense que jo els ho hagués manat.

Tanmateix, el bloc no era una cosa a part de l’estructura de la classe, sinó que en formava part. Així, ha grat al voltant de les sis lectures prescriptives de la selectivitat i de tots els moviments o autors que hem estudiat. Des de les faules de Ramon Llull i les cròniques dels reis, passant per les pintures modernistes i acabant per escriptores internacionals; des de l’ampliació de les obres dels autors estudiats, passant per la configuració de les portades dels llibres i les diapositives sobre poemes de Joan Salvat-Papasseit fins a l’elaboració de sonets sobre la dona imitant Maria-Mercè Marçal.

Ara que ho miro des de lluny i en la seva globalitat, quedo perplexa i, alhora, emocionada de tota la feina que han fet. Mai hagués pensat que haguessin treballat tant. A classe, pobres, també. Copiaven els apunts com a desesperats, sense ni temps per assimilar tota l’allau d’informació que els donava. De vegades, també feien activitats més creatives: escriptura automàtica, audició de poemes mentre estaven relaxats o les famoses monedetes.

I ara ha arribat el final. Els cronistes ja han après prou i poden començar a volar, a anar a altres scriptorium, veure altres móns i créixer. I estic orgullosa que ho puguin fer, però també, potser per la proximitat del temps, no puc evitar de sentir una mica de melangia, i, si em permeteu dir la paraula, nyonya. He gaudit molt mentre feia aquestes classes, llegia les seves cròniques o, simplement, observava com cada cop sabien més i més. Ha estat un plaer.

M’agradaria pensar que els cronistes s’han emportat algun trosset d’aquestes classes a les seves vides. Ja els vaig dir a l’última sessió que si al cap dels anys recordaven que els bons llibres porten una experiència humana universal amb la qual tots ens hi podem identificar i que no hem d’eliminar la lectura d’un llibre perquè no s’adeqüi a la nostra moralitat o pensament ja em donaria per més que satisfeta.

Ha arribat el moment d’acomiadar-nos. Hem decidit, però, que el bloc el mantindrem obert perquè la gent pugui consultar les recerques que hem fet o, per què no, llegir les creacions dels cronistes. També hem dit que si mai ens ve de gust escriure, ho farem. Si això serà cert o no, no ho sabem… Esperem que us hagi agradat el nostre bloc i hàgiu gaudit tal com ho hem fet nosaltres.

I per acabar una foto dels cronistes i Adalaisa. Darrere d’aquests llibres, d’aquests personatges literaris…

S’amagaven aquestes cares:

Sóc l’Adalaisa del comte Arnau de Joan Maragall, l’abadessa d’aquest petit scriptorium de Cornellà de Llobregat. I ells són els meus cronistes: Aloma, Carmesina, Càndida, Marta i Siset. Junts hem creat una història, una història ben nostra que hem volgut compartir. Aquest és el final del principi del llibre que hem escrit plegats. Hi haurà més paraules, més frases, més paràgrafs, més capítols, perquè encara ens queda, tot i que sigui per separats, molt camí per recórrer.

Bon viatge a tothom!!!

Que sempre tingueu un llibre per descobrir!

Adeu

2008-05-24T18:17:00.003+02:00

Bé, com sempre, jo vaig a fer les coses a l'últim moment...
Tot s'ha de dir, i aquest curs ha estat molt difícil, com primer de batx.( que el vaig fer en dos anys), i a sobre del treball de recerca i tot plegat, la Gemma sempre posant feina jeje!
I aquest és el final, el final després de tres anys d'esforços i estres que no m'han servit per res més que per apendre, per tenir una mica de cultura...i está bé, però no he aconseguit la meva meta, que era tenir el meu títol del batxillerat..no, no ha pogut ser.. i em sap molt de greu.
M'ha encantat tenir a la Gemma com a profesora de literatura catalana perquè m'atreveixo a dir que és l'única de tot el professorat que et dóna forçes per continuar quan veus que no pots més, que t'empenta una mica per donar-te ànims.. per això sempre m'enrecordaré d'ella.
I també dels meus companys, que han estat una gran energia i alegria en aquests dos anys que hem passat junts, amb plors i somriures, amb ganes d'acabar..i ara que s'ha acabat, els trobaré a faltar, i molt.
Demà marxo molt lluny d'aqui, a oblidar-me de lo difícil que ha estat aquest any en general, i com no, amb "El gust amarg de la cervesa" sota el braç per llegir-lo a les platges blanques de Mèxic.
Ha estat tot un plaer :)

Toca acomiadar-se...

2008-05-18T15:20:00.001+02:00

Mai m'ha agradat acomiadar-me. Però ja ha arribat l'hora, perquè després de dos anys de nervis i tensions, hem acabat el batxillerat, que semblava impossible. Per tant, s'han acabat les hores a casa dedicades al blog, s'ha acabat el rebre correus amb les activitats que hem de fer per aquesta setmana, i la següent, i l'altre... I així tot el curs. Ha estat tota una feinada, no ho puc negar, però també he de dir que ha valgut la pena, i que ara em miro el blog de dalt a baix i me n'adono que ens ha quedat tota una obra d'art, i realment em sap greu no fer-lo abançar mai més, per això vui dir que m'agradaria, encara que sigui més de tant en tant, posar-hi alguna coseta, per tal de que mai quedi mort, i pugui seguir tenint, sempre, el seus cronistes escribint-hi. Sobretot vui remarcar, que gràcies aquest blog, que al principi va començar buit, i ara està ple i ha obtingut el SEGON PREMI com a millor blog, he estimat encara més la literatura que abans, a través de comentaris crítics, descripcions d'obres d'art, pel.lícules, poemes, sonets, portades creatives de llibres, ... I que tot això no hagués estat possible mai sense una Adalaisa del Comte Arnau, sense un Siset, una Carmesina, una Càndida, una Aloma i una Marta.

Els alumnes ens passem el curs rondinant per la quantitat de feina que tenim, i pot ser més d'un portava desitjant fa molt de temps marxar. Però ara marxem, i he de reconèixer que, per una part, tot em resulta bastant estrany, i que hi ha una part dins meu que trobarà a faltar aquests dos anys, sobretot lúltim, amb plors, nervis, tensions i els màxims esfroços per poder aconseguir-ho, per pasar-ho i ser algo en aquesta vida. Deixaré enrere moltissimes coses, però m'enduré tots els coneixements, a tots els meus cronistes i a la resta. M'enduré l'experiència universal, deixar-he la moral a una costat a l'hora de llegir un llibre. I sobretot sé que m'esperen moltes coses noves, més boniques i més impresionants, segur.

Em quedarà un record molt gran d'aquest blog, però sobretot de l'assignatura de Literatura Catalana. I he de dir que ho has fet molt bé Gemma, que una assignatura com és aquesta, s'ha d'ensenyar de la manera més delicada i dinàmica, per tal de que, no només ens entri per l'oida, sinó que també, en certa manera, pel cor.

Ara toca acomiadar-me...
Ara toca donar les gràcies als meus cronistes i a l'Adalaisa...
Ara toca llegir Pigmalió...

Alba Tortosa Montero, amb una Marta, per sempre, dins meu.

acomiadament de Carmesina

2008-05-16T17:56:00.003+02:00

Crec que ja vaig dir tot el que havia de dir..no obstant, vull deixar constància al "nostre blog" de que estic molt contenta d'haver pogut dur a terme aquesta experiència tot i que ja sabeu que no m'agraden molt els ordinadors ni la tecnologia.
Volia deixar clar també (i no fer la pilota com alguns pensaran) que estic molt contenta d'haver tingut com a profe de literatura a Gemma Fontova, i t'ho dic, que se que ho estaràs llegint, perquè avui en dia, ser profe no és una de les coses més dificils que es poden fer, però ser profe i alhora ser "companya, amiga, .." digue-li com vulgueu, si que ho és.
Estic encantada d'haver pogut millorar les meves faltes tot i que estic segura que en aquest escrit hi ha un món, i que m'agradaria molt que encara que passi un temps..continuem en contacte, ja sigui per parlar de literatura, o per donar una visió del món diferent.
Moltes gràcies per haver-nos portat noves experiències, per haver volgut enfocar la literatura des d'una altra visió més participativa i per haver sigut més que una mestre (encara que a vegades amb algun rifi-rafa, tot s'ha de dir!)
Gràcies.
Carmesina (Sheila)

PD: Estic desitjant acabar les recuperacions per poder llegir el llibre de literatura, estic segura que m'encantarà, i desprès començarè "El asno de Oro" potser t'agradaria, són històries de l'antiga grècia i mitologia. Pots trobar el mite de Psique, una de les històries més boniques de l'antigüetat.

Punt, però "i seguit"

2008-05-16T14:26:00.000+02:00

Em vaig presentar com un personatge sorgit d'una cançó, vaig seguir parlant de trobadors, de l'amor, de faules, d'Anselm Turmeda, d'Oller, meditacions psicològiques, portades de bogeries, Jacint Verdaguer, i anava fent amb Maragall, Casas, parlar de la solitud, de Gual, de Gaudí, de la literatura en general, de Princeses, de la Bíblia, de portades de solituds, d'Eugeni, de Carnavals i disfresses, i encara parlava de portades de gavines, fins i tot de Kosovo, de Brecht, de monòlegs, d'Oliver, també de cal·ligrames, de Setmana Santa i de portades de balls que anaven robant-se, i seguia parlant de coses com la felicitat, de Primo Levi, d'Anna Frank, de portades de camps d'extermini, de Sant Jordi, de Colette i una mica de musiqueta, d'un interessant Brossa, vaig fer portades d'unes bruixes que estaven de dol, i per acabar, una bona entrevista a una bona autora.
Tot això, pensaràs, en un curs... doncs sí. En un curs, i és molt el que hem après, a banda de les sis obres treballades. Tot això no hauria estat possible sense una bona planificiació, una bona metodologia, un bon ambient i una bona intenció d'aprendre, un seguit d'elements contagiats a cada classe. S'ha demostrat que aprendre i estudiar pot ser fins i tot divertit, a més d'interessant i atractiu. S'ha demostrat que aprendre i "atrapar" l'estudiant es pot fer de moltes maneres. I de segur que aquesta és de les millors que hi ha. Les meves companyes cronistes sabran de què parlo. Oi? És per això que la tendència, l'ambient, de fer atractiu l'estudi, ha tingut gran "culpa" amb aquest bloc. "Un bloc?" Vaig pensar el primer dia quan vaig veure l'adreça en un full. Doncs sí, un bloc, per què no? El temps ha donat la resposta que va ser una bona idea.

Crec que és una de les assignatures de les que anirem més preparats a la Selectivitat, crec que fins i tot ens hi trobarem còmodes. Hem treballat bé totes les obres i, el més important, hem tingut interès i motivació. Algunes classes han estat millors que d'altres, algunes classes hem estat menys atents, menys participatius, més despistats, més estressats, més distants. Malgrat tot, espero, en acabar la Sele, donar un avís i confirmar que hem triat bé fent Literatura Catalana a les PAU.

Quan llegeixis això, siguis qui siguis i siguis d'on siguis, voldria donar-te a entendre que, facis el que facis quan siguis gran, intenta trobar la millor manera de fer-ho. Creu-me, n'hi ha de molt interessants i aquest bloc n'és una mostra.

També voldria confirmar el que comentava la nostra professora dies enrere; ella ha aconseguit que de qualsevol novel·la en traiem moltes coses, n'aprofitem allò que n'hem interpretat, en fer un sonet i agafar elements feministes de Maria-Mercè Marçal, per exemple. Segurament a partir d'ara vigilarem i actuarem de manera diferent si algun company, amic o conegut comença a actuar de manera estranya, segurament intentarem que no embogeixi; estic segur que intentarem fer-nos costat per no quedar-nos sols, i si hem de pujar mai una muntanya, hi trobem allò que esperem trobar-hi; confio en que si trobem la nostra parella ideal, al cap de deu anys, ens puguem reunir totes i tots per celebrar-ho, i seure tots junts, perquè més enllà de les parelles, totes i tots serem amigues i amics; espero que podrem aprofitar el rol de la societat que ens ha tocat viure i no deixar en l'oblit tot el que els nostres avantpassats van patir i van fer per poder viure en una societat com la nostra, malgrat hagin patit fins i tot tortures en un camp d'extermini; i sé, del cert, que a partir d'ara, encara que la poesia no sigui el nostre deliri -o potser sí!-, podrem posar el nostre granet de sorra per canviar, mica en mica, aquesta societat i fer possible que la lluna brilli sense la necessitat d'un sol al costat.

És per tot això que m'agradaria que aquest bloc seguís en peu, encara que sigui penjant una fotografia nostra de l'estiu que ve, encara que sigui per comentar com ens ha anat la Sele, encara que sigui per penjar l'enllaç d'un video del Youtube, encara que sigui per posar una paraula. Perquè també hem après aquest any que amb una paraula es poden dir moltíssimes coses.

Que la lletra dongui el seu fruit a cada pas que fem, i que no es perdi l'esperit literari, perquè, tal i com la nostra professora va dir al principi de tot, amb aquest bloc es pretén que siguem nosaltres mateixos. I sí, tot això que "us hem dit" ens ha "anat de gust".

Adalaisa, Càndida, Aloma, Carmesina, Plaerdemavida, Marta, una forta abraçada, i que això sigui un punt i seguit. Ha sigut tot un plaer.

Me'n vaig a seguir intentant tombar l'estaca.

Siset

2n premi!!!!!!!!!!!!!

2008-05-16T14:01:00.006+02:00

Ho hem aconseguit!!!Com ja va explicar ahir l'Aloma, hem quedat segons en el concurs d'Edublogs en l'apartat d'aula de batxillerat!!!!Qui ens ho havia de dir!!!

La veritat és que aquest premi ha estat un bon regal ara que ja acabem el bloc. Les classes ja han finalitzat i cada cronista ja està fent el seu comiat. Estic molt orgullosa dels meus cronistes i aquest premi ens aporta il·lusió i reconeixement a la feina feta! No podia caure en millor moment; ha estat la gran sorpresa del final!

Aprofitem per felicitar a tots els guanyadors i a tots els blocs que hi van participar!!!!

Moltes felicitas, cronistes de Cornelius!!!! (Sapigueu que molts professors del centre ens han felicitat i també lectors del nostre bloc!!!)

Comiat d'Aloma!

2008-05-15T16:35:00.000+02:00

Hola!!! Avui no fem cap activitat de la matèria ja que (per fi!) hem acabat! Sí, hem acabat el batxillerat! Ara ja queda el més dur, la selectivitat... Bé, aquesta entrada és només per acomiadar-me oficialment del blog, tot i que seguirà obert i quan tingui una estoneta i estigui inspirada escriuré alguna cosa. Ha estat un plaer treballar amb una profe de literatura catalana com la que tenim, Gemma Fontova, coneguda aquí al blog per Adalaisa. A propòsit, el meu nom real és Vanessa, Aloma aquí. Continuant amb el que estava dient... que aquest ha estat un any dur, de molt treball, molts nervis, moltes tensions, moltes pressions, etc. i la nostra estimada profe :P i la nostra estimada profe, ja des del primer dia, ens va crear un blog on faríem activitats cada setmana. Crec que aquesta idea tan original ha tingut el seu profit ja que, sí eren deures, però te’ls prenies d’una manera més amena, desconnectaves de posar-te a escriure en un full... i amb la tonteria, apreníem, se’ns anaven quedant les coses. Aprofito per dir que la Gemma, la nostra profe (que s’ho ha currat molt en el blog, bueno i en general) va presentar el blog a un concurs i... tacháaan! Hem quedat segons! Ens han donat el segon premi. Bé per anar acabant ja només dir que ha estat un plaer treballar en aquest blog (tot i que de vegades ens estresséssim) i moltes gràcies, primer lloc a la Gemma, pel temps que ha dedicat a això i per tot en general (l’altre dia vam fer una valoració a classe però resulta que el meu fort no és parlar en públic, per tant em vaig posar vermella com un tomàquet i no vaig dir res). I res, ens desitjo molta sort a nosaltres mateixos amb la sele i amb la vida en general! I, per suposat, als profes que tant ens han ajudat (tot i les batalletes que hem tingut sovint!). Gràcies i adéu (o fins aviat)! ;)

Poesia de Joan Brossa

2008-05-14T20:58:00.001+02:00

"PRELUDI"

Aquests versos, com
una partitura, no són més
que un conjunt de signes per a
desxifrar. El lector del poema
és un executant.

Però,
avui, deixo estar
el meu esperit en el
seu estat natural. No
vull que l'agitin pensaments
ni idees.

La meva impressió d’aquest poema quan l’he llegit ha sigut que Joan Brossa no volia fer pensar al lector, i he pensat en això per dues raons:

Primer perquè els seus curts poemes costen molt de desxifrar i entendre, i en aquest poema no fa que sigui així.

I després perquè amb aquestes paraules el que ens intenta dir és que no vol pensar ni fer pensar.

Amb aquest poema ens vol dir que els versos són un conjunt de paraules que el lector simplement ha d’entendre.

Però en aquestes paraules no ha hagut de pensar massa per escriure-les, només ha escrit sense treure els seus pensaments ni les seves idees, aquesta vegada no vol fer volar el seu esperit d'escriptor.

Rosa Leveroni

2008-05-14T20:19:00.002+02:00

Rosa Leveroni i Valls neix a Barcelona l’any 1910 i va morir a Cadaqués al 1985.

Va ser una poetessa. Va estudiar a l’escola de Bibliotecàries i va exercir com tal. Més tard va ser Llicenciada en filosofia i lletres. Deixebla de Carles Riba. A més de la poesia conreà l'assaig i la crítica literària (sobre Ausiàs Marc, especialment) i la narrativa curta, a Contes (1986). La seva poesia parteix de Carles Riba i es caracteritza per la transparència i un to de confidència a mitja veu, una poesia que Espriu qualificà de "divina simplicitat" i que encetà a Epigrames i cançons (1938) i continuà a Presència i record (1952). El 1981 l'aplegà en el volum Poesia. És l'obra d'una sensibilitat molt acusada que contempla la vida i el pas del temps amb melangia. Fou cofundadora de la revista "Ariel".

Als anys 40 es a dedicar amb tota la seva energia a la resistència cultural catalana enfront la repressió franquista. Va ser una de les primeres dones membres i posteriorment Socia d’Honor de la Asociassió d’Escriptors en Llengua Catalana.

Rosa Leveroni va haber de buscar i trobar un camí en solitari, quan el rebuig del rol socialment assignat a la dona no comptava amb gaires alternatives validades ni des del poder ni des dels costums ni des de propostes o moviments contestataris. Potser per aquí podríem trobar la raó de moltes solteries de dona -o en concret de moltes escriptores- al llarg de la història, i encetar la reivindicació d'un dels arquetipus més caricaturitzats dins del marc social i cultural en què ens movem.

Un dels seus poemes és:

QUINA NIT MÉS CLARA, AMOR

Quina nit més clara, amor!
Podem fer pesca d'estrelles
que ens deixaran a les mans
lluïssor d'escates verdes.
Quina nit més bella, amor!
Amb perfum de lluna tendra,
navegarem pel perfum
que tindrà regust de menta.

Si jo tingués un veler
sortiria a pesca d'albes.
Encalçaria els estels
per posar-me'n arracades.
Si jo tingués un veler,
totes les illes i platges
em serien avinents
per al somni i les besades.
Si jo tingués un veler,
en cap port faria estada.
El món fóra dintre seu,
ai amor, si tu hi anaves!...

Serà l'amor un sospir
d'aquesta tarda rosada.
Serà el pas d'un núvol blanc
damunt de les aigües calmes.
Potser serà el bell florir
d'aquella rosa tan blanca.
Serà l'amor la cançó
d'una campana de plata.

Sonets dels cronistes

2008-05-14T16:51:00.012+02:00

Després de tractar el llibre de Bruixa de dol vaig demanar als cronistes que s'atrevessin a fer un sonet sobre la dona. Així, practicaven una composició poètica d'aquest llibre de poesia i parlaven també sobre la mateixa temàtica: la dona.

Avui han acabat d'entregar-los. I la veritat és que, un cop llegits, m'he endut una sorpresa quan he comprovat que en tots els sonets tracten més o menys el mateix punt de vista de dona, de la dona que no s'atreveix a parlar i que està sotmesa. Ha estat una sorpresa comprovar com el llibre de Maria-Mercè Marçal ha adquirit un sentit per a ells, ja que han utilitzat moltes imatges i símbols de la mateixa escriptora. Per què serà? Jo els vaig donar màxima llibertat, però potser Maria-Mercè Marçal s'acostava al concepte de dona més del que ells pensaven i, per això, han reaprofitat alguns dels seus elements. Quan vam començar a comentar la simbologia de les bruixes, se'l feia estrany i gairebé no ho entenien. Ara, han captat bé la simbologia de Bruixa de dol. La prova, aquests sonets.

Us deixo amb els seus sonets. Espero que us agradin molt!

Valoració pel crític Montero i Bosch de l'obra de Maria-Mercè Marçal

2008-05-12T20:19:00.004+02:00

Montero i Bosch, Anna. "L'espai d'una llengua abolida". Maria-Mercè Marçal. Escriptor del mes, «Gener 1995» Institució de les Lletres Catalanes.

"Bruixa de dol. Aquella lectura em va provocar un fort impacte: per primera vegada escoltava una veu que reconeixia i que podia sentir com a pròpia. [...] la seua veu assolirà el que per a moltes dones és el problema previ a tota reivindicació col·lectiva: l'afirmació de la seua identitat de dona. («Jo tinc un nom», proclama la divisa que obre Bruixa de dol). [...] És aquesta preocupació per integrar la veu femenina al món de la cultura el que l'empeny, d'una banda, a revisar les escriptores més clàssiques, tot descobrint-hi accents de rebel·lió i malestar on tradicionalment només es llegia conformisme i submissió; d'una altra, a traduir autores que «normalment» haurien d'esperar el seu torn, després dels escriptors, és clar. Pensem en l'antologia de poemes de Clementina Arderiu, Contraclaror, com també en les traduccions de Colette, Yourcenar, Akhmàtova i Tsvetàieva. La poesia de Maria-Mercè Marçal, temàticament, explora uns espais que, o bé són exclusivament femenins (la maternitat), o bé, essent universals (l'amor, la solitud), són resseguits amb una veu que expressa la vivència femenina d'una manera que, per personal, esdevé col·lectiva. Al capdavall, la poesia de Maria-Mercè Marçal parla de la Dona, de les seues (a vegades difícils) relacions amb ella mateixa i amb el món, amb l'Altra, amb els/les altres, i de les seues (a vegades, no menys conflictives) relacions amb la paraula. Aquests elements, però, serien insuficients per explicar el sentiment de seducció que captiva el/la lector/a dels poemes de Maria-Mercè Marçal. Cal afegir-hi el domini magistral del vers, l'enorme atractiu de la seua personal simbologia, d'una gran riquesa sensorial que com en el tirs baudelerià, envolta, «amb la sinuositat del verb», la «voluntat recta, ferma i inamovible» de dotar les dones d'una veu poètica on emmirallar-nos. La poesia de Maria-Mercè Marçal, tot convocant els indicis d'una llengua abolida, traça l'espai personal on els mots lliuren la batalla per redreçar-la.

Estic totalment d'acord i contenta al haver llegit una crítica de l'obra com aquesta, ja que és un gran plaer que les autores començaren a voler fugir de la sumissió sota a la que estaven sotmeses per part de la societat cap a l'home, i tingués el valor de escriure sobre aquests temes (maternitat,feminitat,lluita,solitud..) tan clara i directament com Maria Mercè Marçal ho fa en la seva obra.
Una de les coses que més m'ha agradat al llegir la crítica ha sigut la manera d'Anna Bosch de descriure la temàtica de Bruixa de dol, "una experiència que,per personal, esdevé col·lectiva" i és que aquesta és una de les grans virtuds de l'obra de Marçal, que a partir dels seus poemes pots trobar una vivència personal que acaba sent col·lectiva, i t'empenya cap a una lluita per ser més fortes trencant els cànons de la societat.
Aquest pot ser un punt pel que recomenar la seva obra, i és que la simbologia dels seus poemes, acompanyat d'un joc enginyós de paraules, fa la lectura més atrevida i encara que (alguns)dificils de comentar per aquesta simbologia, força interesants.

A continuació m'agradaria deixar un poema que m'ha agradat molt del llibre bruixa de dol:
(Pertany al IV poema de l'apartat Bruixa de dol)ç

Amb el ventall em defenso de tu.
Abaixo els ulls,com la dama d'abans.
Però sense saber.ho i sense mans
et faiga senyals amb el gest oportú.

Tanco el ventall, i em crema la mirada.
Duc un petó menut al cap dels dits
que et cerca enjogassat. A la postada
dels bibelots he amagat els neguits,

i de sobte s'estimben, de tant vent
que fan,pintats, ocells i violetes.
El vespre, avergonyit, fuig de puntetes.
La nit truca a la porta tendrament

i em cega amb pluja de bona saó
mentre els follets surten en processó.

Portada bruixa de dol

2008-05-12T20:12:00.004+02:00

Aquesta és la portada que jo atribuiria al llibre bruixa de dol,pels següents motius:
En primer lloc, si observem la imatge veurem alguns simbols que Maria-Mercè Marçal utilitza als seus poemes, podem veure quatre simbols principals dels seus poemes,tots relacionats amb la feminitat; Trobem l'aigua,la lluna, el cos nu d'una dona, i el color violeta.
Així doncs, utilitzant aquesta portada mostraria els temes principals a tractar en el seu llibre de poemes.
Si observem bé, també trobarem la fotografia de Maria-Mercè Marçal i en una meitat de la seva cara la lluna, a la que ella fa diferents atribucions al llarg del llibre, també com a simbol de feminitat.
Així doncs amb aquesta portada, composta d'alguns simbols referits a la dona, fent una lluita indirectament amb una portada que és el que ella pretenia (fer aquesta lluita directament) en el seu llibre

Conversa amb Maria Mercè Marçal

2008-05-12T15:44:00.000+02:00

"Allà on literatura i vida fan trena. Conversa amb Maria-Mercè Marçal sobre poesia i feminisme" per Joana Sabadell. Serra d'or 467, novembre 1998.

"A la meva poesia hi ha una influència fonamentalment masculina [...] Arderiu, com que en l'àmbit ideològic accepta una feminitat més aviat arquetípica, m'aporta poc. En canvi, de les lectures de Plath i de Rich, encara que llegides en traducció, m'ha arribat una força -una mena de risc, en el cas de Plath [influència sobretot a Daddy, secció de Desglaç], i una visió política, en el de Rich-"
"En molts casos, dels meus poemes es pot dir que parteixen d'un vers de Foix o de Brossa, que van tenir una gran importància per al grup de gent que vam començar el Mall."
"Com la lluna [...] el que jo feia era prendre un dels referents d'aquest femení tradicional i forçar-lo fins que aquella mateixa imatge s'anés transformant i carregant de connotacions diferents. [...] El mateix ha passat amb la bruixa, la sal i la sang, per parlar només d'alguns dels termes clau de la meva poesia."
"Vaig estar casada quasi cinc anys, durant els quals tenia horror de quedar embarassada, perquè em feia l'efecte que la maternitat em clavaria en un lloc, em posaria una trampa de la qual no podria sortir. Però quan em vaig separar vaig començar a considerar la maternitat com una possibilitat que se m'havia escapat."

Aquesta és una entrevista que li fa Joana Sabadell a Maria Mercè Marçal al Novembre del 98, on l'autora parla en primer lloc de les influències de la seva poesia, com el sexe masculí, i quins autors també li han influït a l'hora de fer els seus poemes.
Diu que en molts casos els seus poemes parteixen d'un vers d'autors com Foix o Brossa, que van tenir molta importància pels qui van començar el Mall.

Després es centra en els símbols més significatius dels seus poemes, els símbols clau, com és la lluna, la bruixa, la sal i la sang, que fan referència a la dona, cadascún en un sentit diferent.

Seguit comenta la seva situació en el matrimoni que va durar cinc anys, i la por que sentia per si es quedava embarassada ja que això li duia a estar amb el seu marit per sempre, fet que ella no volia viure ja que el seu matrimoni no marxava bé. Però després, en separar-se del seu marit es va adonar que potser per culpa d'aquesta por va perdre l'oportunitat de ser mare.

Bé, respecte els comentaris de Maria Mercè Marçal sobre la seva por de quedar embarassada estic d'acord amb ella perquè si no està segura del seu matrimoni no pot arriscar-se lligar per sempre la seva vida a un home pel qual sent tantes angoixes.
Si l'autora no hagués passat per tot aquest conjunt de sentiments mai hauria publicat aquest llibre ple de poesies que ens mostren el valor de la dona i com ens hem de fer valdre.
Crec que la simbologia empleada en aquests poemes està ben acertada. En principi aquest llibre no m'agradava gens pel fet de estar replet de poemes, però una vegada vaig sapiguer el significat de les paraules que citava l'autora i entenia els poemes, li he agafat un cert gust a llegir-los.

Tenim als escriptors més a prop del que ens pensem!

2008-05-12T11:53:00.001+02:00

Cronistes, tenim una bona notícia, que molts de vosaltres ja coneixereu, ja que la vaig comentar el divendres a classe. Però he pensat que era un fet que s’havia de publicar.

La Laia de la nostra classe, llegint els nostres apunts de literatura catalana per curiositat, va llegir “Maria Mercè-Marçal” i de sobte va dir que aquesta escriptora havia estat la dona del seu tiet, Ramon Pinyol, escriptor que va estar casat amb Maria Mercè-Marçal, i que junt amb ella, va fundar l’editorial Llibres del Mall, per tant, la Laia és la neboda de l’escriptor Ramon Pinyol. Això és increïble, tenim una amiga a classe que té un tiet escriptor i que a més a més hem estudiat.

I he de dir, que jo també vaig tenir l’oportunitat de conèixer a l’escriptor, en un dinar que vaig assistir amb família de la Laia, aquest home té quatre filles, dues d’elles són bessones, molt maques, cosines de la Laia.

El món és ben petit! Quina coincidència!

Portada

2008-05-11T22:05:00.004+02:00

He fet la portada de manera que la lluna, que és el principal símbol del llibre ja que es refereix a la dona, es vegi de ple, i davant seu la bruixa, un altre símbol molt important en aquest llibre.
La imatge es veu envestida pels núbols, com fent referència a la trista vida que portaba Maria Mercè Marçal de casada.
El títol l'he fet en color lila ja que és el color de la dona.

Comentaris crítics de Maria-Mercè Marçal

2008-05-11T12:13:00.001+02:00

Un lloc per a l'entusiasme. SobreSalvat-Papasseit". 1994. (Sota el signe del drac. Proses 1985-1997. Barcelona, Proa, 2004)

"poeta d'extracció obrera, autodidacte, rebel, lliure, revolucionari, utòpic, antiautoritari, enamorat, tendre, eròtic, vital i -com si la mort volgués convertir-lo en emblema del poeta jove- mort als trenta anys."
"Aquests darrers dies, llegint Salvat, he descobert a més que, més enllà del meu entusiasme, la seva obra ha deixat una forta empremta en la meva pròpia poesia."

Respecte aquest fragment, Maria-Mercè Marçal ens descriu a Joan Salvat-Papasseit al•legant-lo al mateix temps. I és cert, i ja sabem, que l’autora el recorda en algun dels seus poemes. Ens el descriu amb les unes qualitats que s’adien a ell de la manera més encertada. Podem recordar que Salvat, en els seus poemes, ens mostrava aquest esperit rebel i revolucionari, on expressava els seus ideals (un d’ells l’anarquisme), i aquest era un dels temes dels seus poemes. L’altre és l’amor, i ella ens diu que era tendre i enamorat, i això és cert com hem pogut observar en els seus poemes, i també eròtic, perquè ens mostrava l’erotisme com a nou tema. És un poeta d’admirar, ja que, va morir de ben jove, però no es va ensorrar per això, ell va viure i va ser optimista, tot i assimilant la seva malaltia.

Mercè-Marçal, en aquest fragment, ens remarca que l’autor va deixar una forta empremta en la seva poesia. Això podríem observar-ho en aquest caràcter revolucionari de Salvat, ja que, de certa manera, l’autora també el mostrava en quan al feminisme, aquesta lluita constant per aconseguir el dret de la dona. Salvat, com la nostra autora, també ens parlava de l’amor, però de maneres diferents. I el més important és que Maria Mercè-Marçal ens remarca que era lliure, i aquest era el sentit que l’autora volia donar-li a les seves obres, aquest sentit de llibertat, ja que ella creia, que una dona havia de ser lliure, reconèixer-se com a tal, i per això havia d’estar sola.

"La passió amorosa", 1994. (Sota el signe del drac. Proses 1985-1997. Barcelona, Proa, 2004)

"Perquè en el fons, a través de l'amor es busca potser una altra cosa que l'amor. Potser és un Desig sense objecte precís, sense termes, un Significat sense significant i per la qual cosa sempre serà decebut per qui pretengui encarnar-lo. Tot i la seva etimologia, la paraula passió sembla tenir una dimensió activa, creadora, que tendeix a expressar-se, i a expressar-se, quan ho fa, fora de la mesura preestablerta, i per la qual cosa li cal donar-se un llenguatge."

Quan aquest altre fragment, l’autora ens parla de l’amor, un tema molt present en la seva poesia, però també ens parla de la passió, molt relacionada a aquest anterior. L’amor ens apareix als seus poemes constantment, però no com un element positiu, sinó com una cosa negativa, que produeix dolor, i que sempre acaba malament. I Mercè-Marçal ens ho remarca molt bé en aquest fragment, quan ens diu que l’amor només és un desig, i que aquell que intenti atrapar-lo es decebrà, perquè no és allò que sembla. I la paraula passió, també és una altra que sembla omplir-se d’adjectius bonics, però que realment aquesta, que ens sembla transmetre emoció i felicitat, s’hauria de definir com a tal, i no associar-la, pel que nosaltres creiem, amb alguna cosa molt positiva. Pot acabar, com l’amor, fent-nos mal.

Portada BRUIXA DE DOL

2008-05-11T11:41:00.002+02:00

Aquesta és la meva portada de BRUIXA DE DOL. Pel que fa al color de fons, té una clara relació amb el color negre de dol. Com podeu observar, la bruixa amb l'escombra, element que es repeteix molt com a símbol dins de la novel.la, es troba dins d'una rodona blanca, la lluna, què és la llum, un dels tres elements, junt amb l'ombra i el jo poètic, del llibre. Aquesta lluna és un símbol molt important, i que Maria-Mercè Marçal ens remarcarà molt en la seva poesia, de la dona, que ens representa aquest feminisme que ens defensa l'autora. La lluna també com a símbol de la maternitat. I el que més destaca és la bruixa, ja nombrada al títol del llibre, la que representarà la dona, i la qual apareixerà nombroses vegades dins del recull de poemes.

Entrevistes a Maria-Mercè Marçal

2008-05-10T11:41:00.008+02:00

Maria-Mercè Marçal és una autora que introdueix moltíssims símbols en les seves obres. És per això que serà interessant conèixer què diu la pròpia autora, en aquestes dues entrevistes, sobre la seva interpretació de la poesia i sobre algun d'aquests símbols que empra. La primera entrevista porta per nom "Més enllà i més ençà del mirall de la Medusa", publicada el 1996 a Sota el signe del drac. Proses 1985-1997, publicat a Barcelona per l'editorial Proa el 2004.
"Les obres literàries, la poesia, no només són paraules: a través d'aquestes paraules es fa una obra d'elaboració de l'experiència, de construcció del sentit de les accions, d'articulació d'una visió del món, d'afaiçonament de la memòria."
Aquestes paraules de Maria-Mercè Marçal fan referència a la seva manera d'interpretar la literatura i sobretot la poesia. Segons l'autora, les obres no són simplement paraules, no són simplement una composició d'unes idees que conformen una composició poètica i prou, no. L'autora de Bruixa de dol, el llibre tractat pels cronistes a classe, opina i argumenta que amb els poemes, amb les seves obres, la intenció és posar per escrit allò que ella ha après, "elaboració de l'experiència", a més que busca donar un sentit a tot allò que diu. Així doncs, la poesia de Maria-Mercè Marçal serà acurada, tot el que diu ho dirà per algun motiu, tot tindrà un sentit, res apareix perquè sí. L'autora busca construir una poesia que faci pensar al lector, busca que aquest tingui en compte la percepció del món de l'autora, buscas que el lector no es quedi igual després de llegir el poema. La poetessa busca articular la seva visió del món i de reflectir allò que ha anat aprenent durant el pas del temps, busca plasmar en les obres la seva memòria. Així, l'autora barcelonina buscarà, en tot moment, lligar la poesia amb la seva ideologia i les seves creences. Prova d'això són els continguts feministes que es relacionen amb nombrosos símbols en la seva poesia.
Personalment, comparteixo aquesta interpretació de la literatura i en particular de la poesia, ja que, com plasmà Brossa en un dels seus poemes, la paraula sovint és la millor arma, ja que la poesia, en disparar les lletres i les paraules, aquesta bala arriba al cor de les persones.

La segona entrevista, amb el nom de "Elogi del drac", 1996, fou publicada també a Sota el signe del Drac. Proses 1985-1997.

"El drac és, per a mi, la imatge de tot allò que és exclòs, i allò que és exclòs retorna en forma d'amenaça, de força obscura, d'enemic. Tot procés civilitzador exclou i limita el seu domini sobre la natura, i sobre les més diverses facetes de l'experiència, el seu control sobre els impulsos primaris de vida i de mort comporta l'exili més enllà de la consciència i del llenguatge d'allò que és negat, i implica, per tant, sofriment soterrat, passió. I tot allò que queda fora, irreductiblement altre i desconegut, és associat a les forces del mal. El drac és el poder terrible d'allò que en nosaltres resta del que queda exclòs."
"Si com a escriptora sento que les meves arrels s'enfondeixen en la sang del drac, com a dona no puc oblidar que el femení, més enllà de la pobra representació de la donzella salvada per l'heroi, ha quedat exclòs històricament de la nostra civilització i es troba, també, a la banda del monstre."

Maria-Mercè Marçal, en aquesta segona entrevista, mostra la seva visió del personatge mitològic del drac, sovint relacionat com un ésser dolent, enemic, com ara en la llegenda de Sant Jordi. Per a l'autora, el drac és el símbol d'una llengua emmudida, que no pot expressar-se. És doncs, un símbol positiu. Això es veu reflectit en aquesta entrevista, quan la poetessa disculpa i defensa el drac, dient que aquest personatge representa "tot allò que és exclós" i apartat de la societat, com la dona. Aquest fet fa que el drac "retorni en forma d'amenaça", en forma d'enemic, seguint, potser, la teoria de "qui sembra l'odi recull la ràbia". Maria-Mercè Marçal continua l'entrevista i afirma que qualsevol civilització té un procés excloent sobre la natura, dominant-la, exercint la seva força per damunt d'ella. Marçal reconeix que aquesta societat reconeix tot allò que ha quedat exclòs com un element malèfic, ja que és desconegut. És per això que el drac, un animal aparentment malèvol, és el poder que representa el que s'ha exclòs.
Finalment, l'autora barcelonina concreta que la visió que es té de la dona, una persona que necessàriament ha d'esperar que un príncep la salvi, és ben pobra, i que tot allò que va més enllà d'aquesta representació "primària" ha quedat, com el drac, exclosa de la nostra societat, i que la dona, en conseqüència, es trobarà en el mateix bàndol del drac.
Potser el que caldria és que per canviar aquesta tendència, la dona, com el drac, pugués volar lliurement, i si calgués llançar foc per la boca, que ho fes. Tot sigui per canviar aquesta societat masclista. Si s'aconseguís una unió total de la dona, com Marçal diu en algun dels seus poemes, amb la vida com a escut i arma, es podrien canviar certes coses, i acompanyada per un ésser com el drac, la dona es podria mostrar com el que realment és, independent i capaç de volar per sí sola.

Portada de Bruixa de dol

2008-05-08T20:39:00.002+02:00

La portada destaca la figura de la bruixa com a imatge de fons, un personatge vinculat amb la feminitat i que es repeteix durant tota l'obra de Maria-Mercè Marçal. La bruixa, un personatge que viu al marge de la societat. Les bruixes, segons l'autora, representen el poder femení eliminat de la cultura masclista. Així doncs, aquests persoantges seran dones fortes que prescindeixen de la figura masculina. Són, per tant, lliures.
La bruixa de la portada vola -com un ocell lliure- amb una lluna darrere seu, potser el símbol més important d'aquest recull de poemes. La lluna és el símbol de la dona, una feminitat que cada vegada s'assumeix més. La lluna és lluminosa i rodona, com la maternitat; i com la dona, no ha tingut mai llum pròpia en la cultura, sempre ha estat acompanyada d'un element com és el Sol, símbol, aquí, de l'home.
Així doncs, la portada representaria aquests dos elements tant importants en l'obra de Maria-Mercè Marçal.
A més, i seguint la tendència feministas de l'autora, les lletres apareixen de color lila, el color del feminisme, convertint la lletra "O" de la paraula "dol" en el símbol d'aquest feminisme desitjat per Marçal.
Filant molt prim, hom podria trobar algun paral·lelisme entre aquesta inclusió d'una imatge en una paraula, amb un dels poetes avantguardistes que destacà per aquesta tècnica, com és Salvat-Papasseit. Val a dir que Maria-Mercè Marçal es fixa en d'altres autors, com el mateix Salvat, en aquesta Bruixa de dol.

A la final!

2008-05-08T11:44:00.006+02:00

Dimarts dia 6 vam rebre la notícia que el nostre bloc havia estat seleccionat per passar a la final del concurs d'Edublogs II de Ciberespiral. Estem molt contents d'aquesta notícia! A tots els meus cronistes, MOLTES FELICITATS!!!!!!!

Però també hem de felicitar a tots els blocs de totes les categories que hi van participar, als finalistes i, evidentment, els altres tres blocs que també han quedat seleccionats en la nostra categoria (blocs d'aula de batxillerat). Realment, són molt bons i també hi ha una feina feta excel·lent. Aquests blocs posen de manifest un dels objectius d'aquest premi: treballar en les TIC és positiu, ofereix un ampli ventall i enriqueix la feina dels alumnes. Us deixo els noms dels blocs amb l'enllaç directe dels finalistes de la nostra categoria perquè els visiteu, ja que són força interessants.

Blog de Biología
Escribiendo que es gerundio
MeDiario Ambiental

I també us deixo l'enllaç on estan publicats tots els finalistes de totes les categories: http://edublogs08.ciberespiral.net/

Què opina Maria Aurèlia Capmany de K.L. Reich?

2008-05-03T22:01:00.004+02:00

Maria Aurèlia Capmany comenta:

"(Joaquim Amat-Piniella) quedará para siempre, para las generaciones futuras, porque fue un sagaz y ecuánime testigo de su tiempo y quedará sobre todo como autor de una de las novelas testimonio más impresionantes que se han escrito en la postguerra mundial: K.L.Reich". (1974)

"No hace historia, ni acumulación de escenas vividas, sino una novela. Escribió una novela, en primer lugar porque era novelista y conocía y dominaba el arte de transformar la realidad en una nueva instancia, y en segundo lugar porque, en el caso concreto de su experiencia en los campos de concentración del nazismo, quería ir más allá de la relación del puro accidente inhumano de una locura colectiva, quería arrancar de estos hechos la dimensión precisa del individuo humano, con su grandeza y su miseria. Y así lo hizo". (1974)

Maria Aurèlia creu que l'autor del llibre sempre será recordat per la seva novel.la, per la seva escritura dels moments viscuts en el camp de concentració.
Han passat uns quants anys des de que la va escriure, i aquest autor encara és recordat i la seva novel.la es segueix llegint per molts lectors.
D'una altre banda, Maria Aurèlia opina que ell no fa un recordatori del que va viure, sinó una novel.la, primer perquè era a el que es dedicava i sabia convertir les experiències en relats, i també perquè en el que va viure als camps, l'autor volia anar més enllà amb els aconteixements que hi havia.

És a dir, Maria Aurèlia creu que és abans una novel.la que la història que va viure, en canvi, jo crec que aquesta és una novel.la d'aquestes fortes experiències d'Amat Piniella.
En aquest aspecte no estic d'acord amb ella, però a la resta sí.

Portada K.L Reich

2008-05-03T21:02:00.002+02:00

Aquesta és la meva portada del llibre. La imatge principal són els milers de morts que van haver-hi als camps d'extermini nazi, i com els apilaven en muntanyes humanes, tots despullats i afaitats.
M'ha semblat una imatge impactant i molt realista, com el és el mateix llibre.
La segona imatge és la bandera amb el simbol nazi, marcant el color vermell, com el del títol del llibre, que també recorda la sang que van vesar.

"La gent no s'adona del poder que té..." de Joan Brossa

2008-05-02T10:24:00.005+02:00

La gent no s'adona del poder que té:
amb una vaga general d'una setmana
n'hi hauria prou per a ensorrar l'economia,
paralitzar l'Estat i demostrar que les lleis que
imposen no són necessàries.

He escollit aquest poema de Brossa per la manera de dir les coses: "clar i català", que es diria. Brossa diu en aquests versos cinc coses (una en cada vers) de manera directa, sense tabús ni ambigüetats, ho diu sense crear cap mena de confusió i, a més, amb una intenció de fer adonar la gent d'allò que pot arribar a fer, una intenció potser moral i instructiva, ja que el que vol fer Brossa amb aquest poema és, d'alguna manera, encoratjar la gent per plantar cara a l'Estat.
L'artista català anomena certes possibilitats que la societat té a les mans per canviar les coses: la vaga general, que desencadenaria la crisi econòmica i, com a conseqüència, la pressió per a l'Estat; la paralització d'aquest si la vaga general és seguida de manera multitudinària; demostrar que moltes de les lleis vigents són innecessàries o bé cal retocar-les.
Tot això Brossa ho diu tal qual, perfectament podria haver fet el mateix poema amb les paraules que jo he fet servir per descriure el seu poema; és a dir, no busca figures retòriques ni busca la rima, ni la mètrica,... la seva intenció és la de fer adonar la gent d'allò que pot arribar a fer: "La gent no s'adona del poder que té...".
Perfectament podem trobar paral·lelismes amb els fets que Brossa cita en el seu poema i alguns fets que al llarg dels darrers anys s'han produït a l'Estat espanyol. Més enllà de les revolucions estudiantils i obreres a França, el territori que es coneix com a "Espanya" també ha patit certes mobilitzacions. Per exemple, les vagues generals que es portaren a terme arreu de l'Estat durant la Transició espanyola, remarcant les que es donaren al Baix Llobregat, i sobretot a Cornellà.
D'altres vagues han anat apareixent setmana rere setmana, i de generals, a mitjan febrer, se'n convocà una a Euskal Herria -amb un seguiment divers arreu del territori- per protestar contra "l'Estat d'excepció". També, dia rere dia, s'han manifestat diferents veus i opinions per canviar les lleis, ja siguin a nivell local, nacional o estatal, i ja siguin lleis de l'àmbit de l'educació i l'ensenyament, en el sanitari, el judicial, el de treball o el de la cultura.

Així doncs, fem cas a Brossa, i adonem-nos que "La gent no s'adona del poder que té..."!

Portada de Bruixa de dol

2008-05-01T18:02:00.002+02:00

Aquesta és la meva portada de Bruixa de dol.

A la portada apareixen els dos elements clau del llibre: una bruixa i la lluna, totes dues solitàries, com la visió que té l'autora.

Per qui no ho sàpiga, el llibre de Bruixa de dol és un recull de poemes, la majoria reivindicant el paper de la dona, feministes. Per a això utilitza dos símbols (bé, utilitza més, però aquests són els principals): la lluna i la bruixa. Si ens fixem tots dos símbols són femenins i inspiren coses referides a la dona, a la màgia... La solitud de les dones (punt de vista de l'autora) és deguda a què si volen ser reconegudes com a individu autònom han d'estar soles, igual que les bruixes. És per això que els dos elements de la meva portada són aquets i no uns altres.

Hi ha dos coses de la meva portada que m'agradaria destacar ja que potser no es veuen/interpreten a simple vista: la portada és negra (solitud...) i la bruixeta de colors freds i amb posat trist. D'altre banda hi ha un detalll que potser no es veu molt bé, i és que penjant dels cabells, porta un símbol, el símbol de la dona, de la feminitat (el ninot aquell que representa la dona).

Entrevista a Maria Mercè Marçal

2008-05-01T17:36:00.002+02:00

Entrevista a Maria Mercè Marçal
—Què aporta de nou Bruixa de dol en relació amb el teu llibre anterior?
—En relació amb Cau de llunes no he pretès res més que afermar un camí que allà esbossava, ara amb més força, i amb el pas més segur. Com he dit en alguna banda, prossegueixo l'intent de trobar una veu pròpia que entronqui alhora amb la tradició literària catalana —com totes essencialment masculina— i amb l'experiència quotidiana —sense veu— de les fades i les bruixes. Com a coses noves esmentaria una recerca molt més conscient de la meva veu com a dona, en el sentit individual i col·lectiu de la paraula. L'aparició del binomi bruixa-lluna, la dona solidària amb les altres dones i al mateix temps, com l'altra cara de la moneda, la dona sola: amb l'assumpció de la pròpia solitud com a condició indispensable per a l'existència com a individu autònom, com a "peix sense bicicleta"... Hi ha, com a Cau de llunes, potser amb una formulació més aprofundida, la desfeta, les contradiccions i l'espurna de felicitat fugaç de la relació amorosa en el nostre context social i l'antagonisme complex i ambivalent entre homes i dones. A nivell formal, subratllaria que he gosat enfrontar-me amb el sonet i que ja no me l'he pogut treure més de sobre. I que persisteixo amb la cançó i altres formes diverses. El títol ratifica el meu homenatge a Foix, amb una cantarella al fons de cançó infantil que parlava d'unes bruixes que tal volta portaven dol per nosaltres, les xiquetes del meu poble. I tot esperant, evidentment, un temps, un país on les bruixes ja no duguin més dol.

En aquesta entrevista, a Maria Mercè Marçal se li pregunta quina relació hi ha entre el seu llibre Cau de llunes i Bruixa de dol. A aquesta pregunta, l'autora respon que el segon llibre és una refermació del primer, que el que busca és relacionar la tradició (masclista) amb l'actualitat, utilitzant com a símbol la tradició de les fades i les bruixes. Cerca la seva veu com a dona en tot el sentit de la paraula. Introdueix el binomi bruixa-lluna per fer palès, d'una banda, la dona solidària amb les altres dones, i, de l'altra, la dona en solitud, condició imprescindible per a existir com a individu. Pel que fa als aspectes formals, afirma la introducció del sonet. Per últim, explica la seva tria del títol, al·lusió a la cançó popular infantil, i al mateix temps metàfora de la dona, i és que, arribarà un dia en què ja no haurà de dur dol.

Respecte si estic d'acord o no, tampoc puc opinar gaire ja que no he llegit cap dels dos llibres (Bruixa de dol me'l he de llegir ja ho sé, aquest pont ho faré!). Bé alguns poemes saltejats si que els hem llegit i hem vist aquestes característiques que comenta l'autora. Tot i així, ho sento molt, però he de reconèixer que no m'agrada gaire, ni la poesia en general, ni el llibre, ni els símbols que utilitza l'autora. Penso que, d'una banda, no és la millor manera d'expressar la seva feminitat utilitzant la tradició de les bruixes i les fades, i de l'altra, hi ha vegades en què no comprenc la seva visió ja que no fa més que reivindicar el paper de la dona però creu (ho veig una mica pesimista) que només ho pot aconseguir mitjançant la solitud. No hi estic d'acord.

Bellas

2008-05-01T17:02:00.003+02:00

I en ple 1 de maig, en plena diada reivindicativa pels drets dels treballadors/es, i mentre a classe repassem autores de caire feminista i poemes que ressalten la figura de la Dona, aprofito per penjar el videoclip Bellas del grup Canteca de Macao per mirar amb un punt de vista potser més optimista i esperançador el conflicte sexista.

Avui, tres dones més han resultat víctimes de la violència sexista a l'Estat espanyol.

No sóc la dona de la teva vida perquè sóc la dona de la meva vida.

Colette

2008-05-01T16:12:00.006+02:00

Maria-Mercè Marçal va dedicar molts estudis a dones escriptores, Colette entre elles, de qui en traduí l'obra La dona amagada (Barcelona: Llibres del Mall, 1985). Així doncs, una mica d'informació d'aquesta novel·lista francesa.

Sidonie Gabrielle Colette va néixer a Yonne, França, el 28 de gener de 1873 i va morir a la capital francesa de París el 3 d'agost de 1954.
Colette era la darrera filla d'un matrimoni que ella mateixa va bautitzar com "Sido i el capità Colette", aquest darrer, un pseudònim que finalment adoptaria. Es casà amb Henry Gauthier-Villars, amb el sobrenom de Willy. El marit de Colette va descobrir de seguida les habilitats d'escriptora de la seva dona i la va animar a escriure les seves primeres obres: Claudine, una sèrie de records de l'època escolar de Colette.
Paral·lelament, Willy fou infidel a Colette, fet que l'escriptora, indignada, desesperada i burlada, va anar alliberant-se poc a poc del seu marit fins al punt de satisfer les seves ambicions teatrals en l'anomenat "music-hall".
Aquests foren anys d'alliberament moral de la pròpia Colette, anys en els quals va tenir vàries aventures amb d'altres dones. El 1906 es va divorciar de Willy.
Colette, a més, anava gestant la seva pròpia manera d'escriure, destacant una gran precisió en les paraules que descrivien la bellesa de la naturalesa, l'anàlisi i la sensibilitat dels animals, a més de la lliure expressió d'allò que és sensual. Colette també reivindicà els drets físics per damunt de l'ànima, i els de la dona per damunt de l'home, línies mestres d'aquesta escriptora francesa que encara no ha sigut reconeguda a causa d'una crítica totalment masclista i primitiva.
Colette va conèixer a Henry de Jouvenel, un polític i periodista amb qui es casaria el 1911. D'aquest enllaç matrimonial en naixeria la única filla de Colette, Bel-Gazou.
Dotze anys més tard, el 1923, Colette es divorcia de Jouvenel i als quaranta anys es converteix en la mentora de Bertrand de Jouvenel, el fill de 17 anys del seu ex-marit Henry, iniciant-li en l'escriptura. Aquesta experiència va servir a Colette per desenvolupar els temes i les situacions de Chéri y Le blé en herbe.
L'escriptora se n'anà a viure al seu apartament del Palais-Royal, on hi restaria fins la seva mort.
Colette és la única escriptora francesa que ha tingut dret a uns funerals nacionals. Fou enterrada al cementiri de Père Lachaise, a París.
De les seves obres cal destacar-ne Diàleg d'animals, La vagabunda, L'obstacle, Mitsou, La gata, Duo, El far blau, Els meus aprenentatges o L'estrella de la tarda.

El 1985 Maria Mercè Marçal va retratar Colette com si es tractés de la seva pròpia representació: “La seva obra és, doncs, reflex i esperó del seu llarg i tenaç aprenentatge de la llibertat. I, indestriablement, de la seva lluita constant amb les paraules per fer-los dir tot allò que abans d’ella no havia estat expressat i que, per tant, era inexistent; per fer-los il·luminar zones inexplorades d’aquell ‘continent negre’ de què parla Freud en referir-se al sexe femení”.
A més, Marçal també va dir de Colette: "El seu pare, el capità Colette, mutilat de guerra, fou un curiós personatge que deixava, a la seva mort, una dotzena llarga de volums acuradament enquadernats on -segons els títols estampats a les cobertes- havia escrit les seves memòries. Quina no fou la sorpresa de Colette i el seu germà quan descobriren que els centenars i centenars de fulls eren totalment en blanc -fora d'una dedicatòria inicial a la seva dona. Potser com a expressió d'un desig conscient o com a simple premonició, el petit nom amb què s'adreçava a la seva filla era Bel-gazov -és a dir, bell parloteig."

http://barjaweb.free.fr/SITE/ecrits/colette/colette.html
http://es.wikipedia.org/wiki/Colette
http://vuitdemars.blogspot.com/feeds/posts/default

Record d'un malson

2008-05-01T13:38:00.003+02:00

Record d'un malson

Aquest poema visual de Record d’un malson, em fa pensar que l’autor ha tingut un malson, i el que recorda és aquest cap, sense cos, per tant, m’imagino que algú, en el seu son, haurà estat decapitat. L’autor ha somitat amb la mort, o millor dit amb la matança. Pot ser que ell mateix hagi estat el decapitat, per tant, deu haver passat una mala nit, una nit per recordar. I per recordar aquest mal son tant terrible per sempre, ha deixat aquest cap, en blanc, sense res, sense cos, atemorit.

Biografia:

- http://www.joanbrossa.org

Simone de Beauvoir

2008-05-01T13:22:00.002+02:00

Simone de Beauvoir

Simone de Beauvoir va néixer en una família burgesa, i era educada amb una forta moral cristiana, però va ser a la juventut quan va voler esborrar els seus orígens. Al 1929, després de conèixer a Jean Paul Sartre en la Sorbona es va unir a ell i el seu cercle, i van crear una relació amb la seva llibertat individual i amb la seva vida en conjunt. Va ser professora de filosofia fins a 1943, fins que l'ocupació alemanya de París, a causa de la Segona Guerra Mundial, la va allunyar de l'ensenyament. Durant aquest període va viure en la ciutat presa,, i va formar part de la Resistència Francesa. La seva primera novel.la va ser La convidada (1943), on va investigar els dilemes existencialistes de la llibertat, l'acció i la responsabilitat individual, temes que tracta també en novel·les posteriors com La sang dels altres (1944) i Els mandarins (1954), per aquesta útlima, la més important de totes, va rebre el Premi Goncourt. Les tesis existencialistes, segons les quals cadascun és responsable de si mateix, s'introduïxen també en quatre obres autobiogràfiques, entre les quals destaquen Memòries d'una jove de bona família (o Memòries d'una jove formal) (1958) i Final de comptes (1972).

Les seves obres oferixen una visió de revelació de la seva vida i el seu temps. Ha escrit assajos, i cal destacar El segon sexe (1949), que fa una anàlisi molt profunda sobre el paper de les dones en la societat; La vellesa (1970), un procès d'envelliment on critica de manera apassionant l'actitud de la societat envers els ancians, i La cerimònia de l'adéu (1981), on tracta la figura del seu company de tants anys, Jean Paul Sartre.

Ella ha escrit novel.les, assaigs, memòries i teatre:

Novel·les: La invitada (1943) La sang dels altres (1945)Tots els hombres són mortals (1946) Els mandarins (1954), Guanyadora del Premi Goncourt Les belles imatges (1966) La dona trencada (1968) Quan predomina l'espiritual (1979).

Assaigs: Per a què la acció (1944) Per una moral de l'ambigüetat (1947) L'existencialisme i la sabiduria popular (1948) El segon sexe (1949) El pensament polític de la dreta (1955) La llarga marxa (Enssaig sobre la Xina) (1957).

Memòries: Amèrica del nord dia a dia (1948) Memories d'una jove formal (1958) La plenitud de la vida (1960) La força de les coses (1963). Una mort molt dolça (1964) La vellesa (1970) Final de comptes (1972) La ceremònia dels adeus (1981).

Teatre: Les boques inútils (1945)

La invitada

Es una novel.la molt dura, sobre una parella que convida a una dona jove a entrar dins la seva relació. Es veuen relfectits els sentimients que desperten en la dona. Deixa entreveure com es va sentir en l' época que narra la novel.la, que no pas en les cartes sobre aquella mateixa època que la va escriure a Sartre. Es veuen reflectits els dubtes, el dolor, i els gels que ha d'ocultar per no pedre l'amor de la seva vida.

Bibliografía:

- http://ca.wikipedia.org/wiki/Simone_de_Beauvoir

"La poesia visual no és dibuix,ni pintura,és un servei de comunicació"

2008-04-30T21:31:00.003+02:00

Poema visual de Joan Brossa

He agafat el poema visual de "España 1975" aquí suposo que l'intenció de l'autor és reflectir l'stato quo d'espanya en aquell moment, quan el franquisme estava a punt d'acabar, i amb la mort de franco ja es començaren a fer les primeres manifestacions, tant artístes com literàries contra el règim.

Al poema trobem una espasa, que pot ser sinònim de lluita,el simbol del feixisme,que representaria el règim i els bastos, que poden ser símbol de repressió.

Al mirar els seus poemes visuals he trobat una curiositat, i és que Joan Brossa fa molts poemes amb la lletra A, m'agradaría saber si algú té la resposta.

2008-04-30T20:55:00.005+02:00

SAFO (He trobat poca cosa sobre aquesta autora)

Safo va néixer a la segona meitat del segle VII a. C. a una ciutat de l'illa de Lesbos, Eresus. Tenia tres germans. Es va casar amb Cercylas d'Andros, i va tenir una filla a qui donà el nom de la seva mare, Cleïs. Va morir cap a la primera meitat del segle VI a. C.Es creu que tenia un centre educatiu per a les noies nobles, on practicaven el culte d'Afrodita. Safo, de fet, era tutora de les noies que entraven en aquesta associació, abans de casar-se, per aprendre dansa, música, poesia. Aquí neix la major part de la seva obra.

Hem de destacar que filósofs com Plató la consideraren com una musa més. De l’ illa on va nèixer en deriva la paraula lesbianisme i del seu nom el sinònim "safisme".

És també molt coneguda per la popularitat que va adquirir en la seva època

De tota l'obra de Safo hi ha només un poema complert conservat i tota la resta són fragments; L'únic poema sencer conservat està dedicat a Afrodita.Té forma de pregària on Safo demana la seva deessa que l'ajudi a que el seu amor sigui correspost. Altres fragments són d'amor entre dones, amor homosexual, de bodes (dedicades a les seves alumnes que es casaven i abandonaven l'escola), o pregàries.

De la seva obra aprenem sobre l'amor pur, que no implicava la pèrdua de la virginitat, l'amor entre Safo i les seves alumnes.

Anne pippin Burnett afirma que el seu amor no era ni "institucionalitzat ni reproductiu".

Què pensa Maria Merçe Marçal de Safo?:

Sobre que pensa aquesta escriptora no hi he trobat res, però pel que estem estudiant suposo que recolzara tots els poemes i compartira les idees feministes de safo.

Pàgines d'interes

Volia afegir, que buscan la bibiografria de l'autora he trobat aquesta notícia de l'u de març, on es parla sobre un "nou poema" de Safo (ja que va ser descobert) aqui us adjunto la notícia (aquesta noticia va ser publicada pel diari Avui)

S'ha recuperat un poema fins ara desconegut de Safo (nascuda vers el 630 a.C.) a partir d'un papir amb fragments de la poeta de Lesbos, trobat a la cobertura d'una mòmia egípcia i identificat el 2004 a la Universitat de Colònia. El papir es remunta al segle III a.C. i és el més antic conegut de Safo. Les restes que s'hi conserven, al costat dels fragments preservats en un altre papir més tardà, han permès a Martin West (Oxford) reconstruir quasi tot el poema, compost de 12 versos, que ha publicat en l'original grec i en traducció anglesa, en el The Times Literary Suplement. Així s'ha afegit un quart poema -una petita obra mestra en la seva opinió- als tres més o menys sencers que ja es coneixien de Safo, que va escriure nou llibres de poemes, els quals han arribat als nostres dies de manera molt fragmentària. El poema, adreçat a les seves joves deixebles, és un malencònic plany de Safo pel procés d'envelliment que experimenta davant la joventut de les noies, tot evocant el mite de Titonos, que envellia indefinidament al costat de la seva immortal esposa, l'Aurora.

Aquesta és una traducció que Carles Miralls a fet del poema de Safo:

"... noies, als bells dons [de les Muses] vestides de violeta [dediqueu-vos] i a l'amiga del cant, sonora tortuga. El cos que era [abans tan tendre], la vellesa ja[el marceix, i blancs] es tornen els cabells de negres que eren.Pesant se m'ha fet l'ànim i els genolls no m'aguanten que altre temps eren àgils per a la dansa, com de cérvola.De tot plegat, sovint me'n queixo, però què puc fer-hi? Un humà és un humà i no pot no tornar-se vell.Mira Titonos, que Eos de rosats colzes, diuen, per amor... als límits de la terra va endur-se'n quan era bell i jove, i igual l'enxampà amb el temps la vellesa canuda, ell que jeia amb una immortal".

Hi ha una pàgina que parla sobre estudis, treballs, poemes i de més que sembla estar bé,però tinc el canguro net i pel nom del link d'aquesta pàgina no m'ho deixa obrir. Si voleu fer una ullada, aquí el deixo: cat.lesbianas.tv/safo.htm

-Diesdededal.blogspot.com

-Wikipèdia.com

-www.ub.es

Joan Brossa - "Poemes Objecte"

2008-04-28T20:00:00.002+02:00

Títol: La memòria del temps

El que a mi m'inspira aquest poema (o poema objecte com ho denomina ell), i pel títol que té posat és el pas del temps que se'ns queda clavat com una fletxa encara que no ho volguem. A la imatge és veu una mirall amb una fletxa que l'atravessa, i de fet, la memòria del temps és això, un reflex d'un moment de la nostra vida que ens queda marcat a la memòria com una fletxa clavada, la qual volguem o no, restarà aquí, potser amb menor intensitat amb el pas del temps, però sempre aquí clavada.

Renée Vivien

2008-04-28T19:17:00.002+02:00

Renée Vivien, pseudònim de Pauline Mary Tarn, va néixer a Anglaterra cap a l’últim terç del segle XIX. El seu pare morí quan ella era petita i la deixà amb la seva mare, qui intentà declarar-la dement quan estava a punt de complir la majoria d’edat per poder quedar-se amb la seva part de l’herència.

Va passar molts anys estudiant a França, cosa que va fer que acabés adorant aquest país i fent del francès la seva llengua d’expressió literària.

D’altre banda, la ciutat de Rive Gauche era un lloc preferent per a les artistes i intel·lectuals que volien viure lliurement la seva homosexualitat, com era el cas de Vivien. El seu primer amor fou amb la també escriptora Natalie Clifford Barney, que la inspirà en moltes de les seves obres.

La seva gran producció se centra en el gènere poètic, la narrativa la conreà en forma de relats com La Dame à la Louve i una novel·la, La Femme m’apparut..., també va fer una petita biografia sobre Ana Bolena, un compendi de frases i traduccions de la poetessa grega Safo.

El primer poemari que publicà el signà sota les paraules de R. Vivien, que després esdevindrien Renée Vivien. L’escàndol a causa de les crítiques i burles referents a la seva homosexualitat en els mitjans de l’època va ser tal que, al cap d’un parell d’anys, decidí retirar totes les seves obres de la venda i, en endavant, tot el que fes ho regalaria als seus amics i a aquella gent que considerés mereixedora de llegir la seva obra.

Posteriorment, sofrí un desengany amorós per part de Natalie Clifford Barney, que la dugué als braços de la Baronesa Zuylen. Però Vivien no estava enamorada de Zuylen. Destaca també la seva relació amorosa platònica i epistolar amb la princesa turca Kerimé. Van ser tan grans les decepcions que s’emportà durant la vida que amb el temps s’abocà a l’alcohol, provocant-li posteriorment a una anorèxia que la va fer morir el 1909.

Entre seves obres poètiques destaquen: Études et Préludes, Cendres et Poussieres, Évocations, Á l´heure des mains jointes, etc.

-Fragment-
Lucidité
L´art délicat du vice occupe tes loisirs,
Et tu sais réveiller la chaleur des désirs
Auxquels ton corps perfide et souple se dérobe.
L´odeur du lit se mêle aux parfums de ta robe.
Ton charme blond ressemble à la fadeur du miel.
Tu n´aimes que le faux et l´artificiel,
La musique des mots et des murmures mièvres.
Ton baiser se détourne et glisse sur les lèvres.
Tes yeux sont des hivers pâlement étoilés.
Les deuils suivent tes pas en mornes défilés.
Ton geste est un reflet, ta parole est une ombre.
Ton corps s´est amolli sous des baisers sans nombre,
Et ton âme est flétrie et ton corps est usé.
Languissant et lascif, ton frôlement rusé
Ignore la beauté loyale de l´étreinte.
Tu mens comme l´on aime, et, sous ta douceur feinte,
On sent le rampement du reptile attentif.
Au fond de l´ombre, elle une mer sans récif,
Les tombeaux sont encor moins impurs que ta couche...
O Femme ! Je le sais, mais j´ai soif de ta bouche!

Bibliografia: http://www.escritorasypensadoras.com/fichatecnica.php/6

Maria Mercè Marçal escrigué un llibre sobre aquesta escriptora titulat La passió segons Renée Vivien.

Mirades poètiques a Salvat-Papasseit

2008-04-26T20:55:00.004+02:00

A finals del mes de febrer, vaig demanar als cronistes un petit treball sobre alguns poemes de Salvat-Papasseit del llibre L'irradiador del port i les gavines. Concretament, havien d'escollir un poema i explicar-ne el sentit en un power point. Podien utilitzar els recursos que vulguessin: fotos, collage, trencament de paraules, vídeos, etc., en certa manera, per poder practicar tècniques avantguardistes. Ells van ser molt tradicionals, però van fer unes presentacions bastant bones.

Jo volia penjar les diapositives el més aviat possible, però m'ha costat una mica saber com fer-ho i, a més, portava una mica de feina perquè les he encabides totes en una sola presentació, tal com ho podreu veure. El problema és que els cronistes havien posat música o veu en algunes diapositives i això ja no m'ha estat possible penjar-ho. Ara bé, abans del poema que cada cronista va tractar hi ha la música o veu que van utilitzar per tal que us en pugueu fer una idea més aproximada.

Espero que, malgrat que hagi passat molt temps, us agradi força!

| View | Upload your own

I demano disculpes als cronistes per haver trigat tant!!!!

Capítol XIX de K.L. Reich

2008-04-26T17:16:00.002+02:00

Era maig del 1945, i un cop rescatats, els van ficar a tots dins dels camions per retornar-los als seus llocs d'orígen. L'Emili anava dins d’un d’aquests camions amb altres, estava molt ansiós per arribar a Barcelona, ja que les condicions del camp havien estat molt dures durant cinc anys, i tan ell com els altres, marxar d’allà va ser la glòria, va ser poder despertar, per fi, d’un mal son etern. Per tant, tots estaven, durant el camí cap a casa, desesperats per arribar com més aviat millor. Ara necessitaven viure un ambient de tranquil·litat i de llibertat, que els hi havia estat reprès durant 5 anys.

En aquells moments, Espanya estava sota la dictadura de Franco, i per tant, Barcelona també. No era massa agradable sortir d’un camp de concentració per arribar a una ciutat sota una dictadura, però bé, encara gràcies que havien sortit d’allà. Ara els hi tocava refer la seva vida com fos, encara que no resultes gens fàcil.

Van arribar, vora les vuit del vespre. L'Emili va baixar del camió, junt amb els altres, i un cop estava trepitjant la ciutat de Barcelona, va mirar fixament a tot el seu voltant. Estava bastant perdut, força desorientat, sense saber que dir ni que fer. Va agafar les bosses i es va caminar direcció cap a casa seva. Va trucar a la porta abans d’entrar-hi, per si de cas durant aquests anys, hagués entrat algú. Ningú va respondre i ell va entrar. Però a mesura que caminava per la casa, es va trobar que no hi havia portes, ni cuina, ni cap habitació en condicions, tot estava destrossat, només quedava un llit, que semblava nou, i que pot ser l’havia portat algú per instal·lar-se dins la casa, per tal de refugiar-se dels bombardejos. Era evident, que la casa havia estat destrossada pels franquistes.

Però ell va estirar-se al llit, que era lo únic que tenia, esperant que ningú tornes a entrar-hi per fer-ne us. Tenia moltes ganes de tirar-se al llit i respirar una mica de tranquil·litat, o almenys això era el que volia. Desgraciadament, al estirar-se no va poder sentir tranquil·litat, sinó tot el contrari, era com si estigues estirat en un dels llits d’aquell horrorós camp de concentració. Encara que hagués sortit d’aquell camp i ja estigues a Barcelona, no deixava de recordar tot el que havia viscut allà, seguia sentint dins seu una forta angoixa, un malestar que no podia deixar-lo dormir en pau. Intentava tancar els ulls, però era incapaç, els crits de por de tots els que havien estat en el camp de concentració, s’apoderaven d'ell. Era lògic que no li seria gens fàcil oblidar tot el terror viscut.

Com no aconseguia adormir-se, va obrir un bloc de notes i amb un bolígraf va començar a escriure, mentre escoltava els bombardejos del bàndol franquista. Podia ser fort, perquè havia viscut massa, havia madurat, i havia après que per aconseguir sortir d’una catàstrofe, s’havia de sofrir minut a minut i no rendir-se en cap moment, perquè cada moment de lluita era un punt a favor.

Cada dia escrivia una mica en aquell bloc de notes, com si fos un diari personal. Fins que un dia va decidir escriure tota la seva experiència viscuda, però donant-li una mica de ritme, de manera que no quedés en forma de novel·la, sinó que s’expliqués la història del camp en forma de poemes. I així va ser, poc a poc va anar escrivint el seu llibre de poemes. Ell creia que era necessari conèixer les condicions en les que havien viscut, però que ell ho faria d’una manera diferent, per tal de que els poemes poguessin reflectir, encara millor, aquell sofriment.

K.L. Reich "i XIX"

2008-04-26T08:24:00.006+02:00

Decidit, l’Emili entrà en aquells camions que transportarien els presos als seus llocs d’origen. Un per un, tots van anar retornant a les capitals d'aquells països que seguien patint, en menor o major mesura, les seqüeles d'aquelles persecucions, d'aquella repressió, d'aquella por, d'aquell feixisme.

Era el maig de 1945, l'Emili havia entrat al camp feia cinc anys. Ara, tan sols volia respirar aires de llibertat, de tranquil·litat i d'esperança... no sabia si ho podria fer pas en aquella Barcelona ocupada pels franquistes.
Poc a poc, cada company que havia conegut en aquell malson, en aquell camp, va anar baixant dels camions, sent això -entre crits d'"eureka"- un símbol més d'aquella alliberació necessària, però sobretot d'aquella llibertat que haurien de trobar a partir d'aleshores, i que no seria gens fàcil trobar-la.
Arribà el torn dels espanyols, de manera que andalusos, murcians, valencians -per aquest ordre- anaren abandonant els camions. Ja a Barcelona, l'Emili baixà també, acompanyat de dotze presos catalans més. Què faria ara? On aniria? Què caldria dir? Què no podria fer ni dir?

Encara guardava part d'aquell cigarret que havia fumat el seu darrer dia en aquell camp. Recordava aquell home tan amable, aquell que li va oferir un cigarret. Havia après que viure era sinònim de patiment, i que alhora, per sofrir calia viure. Ja era a casa, sol, sense ningú que l'esperés, però ja era a casa. Poc a poc s'estirà al llit, intentant descansar i aclucar els ulls tranquil·lament després de tota la barbàrie.
Sembla ser que somnià amb aquell darrer home amb qui havia compartit les darreres hores d'aquell camp. Semblava espanyol, potser no ho era, però ho semblava. Desitjà interiorment que trobés la sort un cop arribés també a casa seva; la sort, la felicitat però també la llibertat.

L'Emili s'estava uns dies amagat en les golfes d'una casa amagada. No havia pogut tornar a casa ja que eren molts els grisos que feien guàrdia per aquells pobles, i havia pensat que, encara amb aquell estat, no hauria passat gaire desapercebut d'entre la policia franquista.
A les golfes no va poder evitar de comparar la seva situació actual amb la passada. De fet, creia que només havia canviat l'espai. D'un camp d'extermini, amb camises de ratlles i caixes amb les inscripcions de K.L. Reich a unes golfes, amb roba estripada, sense cap moble al seu voltant. Només trobà unes llibretes velles.
Passava uns dies desorientat, amb ganes de baixar al carrer i poder parlar amb la gent, de poder fer vida normal, o almenys intentar-ho.
S'havia informat amb diaris que trobà a les golfes que tot i passar més de cinc anys d'ençà la seva marxada de Barcelona, la situació no havia canviat pas. Franco continuava sembrant el terror als carrers, i arribà a pensar que cap membre de les SS no arribava ni a la sola de la sabata d'aquell tirà. Ells, els del camp d'extermini, eren víctimes d'una policia alemanya, i tan sols els que estaven allà tancats eren víctimes d'aquells SS. Franco, en canvi, tenia víctimes a tot arreu. A l'Estat, a França, al Sud d'Amèrica,... molta gent patia les represàlies del franquisme. Pensà, de nou, en la globalitat d'aquell problema, sabent que ell era tan sols un individu més entre tots els presos. Perquè, tot i ser a Barcelona, l'Emili se seguia sentint pres d'aquell terror.

Passaren els dies quan a l'Emili se li va ocórrer de tafanejar aquelles llibretes que hi havia a les golfes. Conscient que eren la única companyia que tenia a allà dalt, les regirà i comprovà que estaven en blanc, que no hi havia res escrit. Quan agafà la darrera llibreta, també per examinar-la, caigué un paperet amb quatre paraules mal escrites:

He hagut de fugir. T'estimo Marta

Li van córrer unes esgarrifances per l'esquena. Ja hi havia hagut anteriorment algú amagat en aquelles golfes i aquell missatge era per la Marta, l'estimada d'aquell fugitiu. Va tenir moltes sensacions i va desar la nota allà on l'havia trobada anteriorment. Com si actués de manera automàtica, l'Emili, tot seguit, agafà les llibretes en blanc que havia trobat i, amb uns llapis que havia pogut trobar entre el paperam, decidí a escriure una història. La història d'algú que, com ell, va viure l'horror d'un camp d'extermini.
Passava el temps i l'Emili no feia res més que escriure tot el que li passava pel cap. Tenia a flor de pell moltíssimes sensacions. Aquella nota dirigida a una tal Marta li havia despertat moltíssims pensaments. S'havia adonat, ara més que mai, que no estava sol en aquella lluita contra l'enemic. L'Home havia de fugir, resistir, combatre, aguantar, amagar-se en unes golfes o exiliar-se per vèncer el tirà. Cadascú a la seva manera, però tothom havia de col·laborar. "Tothom", va tornar a pensar. Tothom...
En efecte, l'enemic jeia sense vida, però tebi, notava el seu alè al clatell.

En Siset premiat al Sant Jordi

2008-04-25T22:55:00.005+02:00

El nostre cronista Siset ha estat guardonat amb el premi com a millor relat en llengua catalana de segon cicle i batxillerat de l'IES Miquel Martí i Pol, Cornellà de Llobregat, el centre on estudia. Moltes felicitats!!!

Esperem que continuis fent relats i escrivint moltes històries. Aprofito per animar a la resta de cronistes a què escriguin les seves pròpies històries, relats, poemes, teatre, etc.

Us deixo amb l'últim fragment de la narració d'en Siset:

En Roger és un noi nascut a Catalunya, concretament a Blanes. Els seus pares són membres de diferents organitzacions i sindicats d’esquerres, com ho foren els avis d’en Roger. Ell, per no dur-los la contrària, ja els ha dit que quan tingui l’edat els voldrà imitar.

Una tarda, mentre en Roger dinava amb els seus pares i mirava com al Telenotícies sortien imatges de la guerra a l’Iraq, va preguntar: "Per què tots aquests homes disparen? Per què ho fan? Què busquen?"

En Jordi, acostumat a escoltar dia rere dia aquelles preguntes que feia el seu fill, va contestar: "Fillet, aquests homes suposadament busquen armes, però no les trobaran pas". "Però per què ho fan?" –continuà en Roger-. En Jordi, content de l’interès del seu fill, continuà: "Un home els ho ha ordenat. És la seva manera de fer, tenir la gent per sota seu, mostrar-se superior i fer que els altres se sentin inferiors, matant-los si fa falta".

En Roger va donar voltes a aquelles paraules encara uns minuts, fins que, menjant-se les postres, es va atrevir a preguntar-li a en Jordi: "Papa, i tu com ho saps tot això?".

"Vaig estar uns quants mesos vivint amb la família Bush, quan jo era jove".

Final hipotètic de K.L. Reich per Carmesina.

2008-04-25T16:17:00.003+02:00

Havien passat uns cinc anys d'aquella tragèdia, l'Emili mirava com plovia per la finestra, si apuraves la vista podies veure ben lluny unes llumetes que et recordaven que no s'havia acabat la guerra.
- No ens queda gaire, ets concient no? - recordà el seu company d'habitació.-
- La meva moral ja no hi aguanta més aqui, prou ja de guerres..
S'aixecà i c'encenguè un cigarret de la marca Camel, una de les poques que havien mantingut el preu, totes les altres l' havien pujat ,per tal que només homes amb un bon fer poguessin continuar comprant.
- Hem d'acabar amb aquesta barbàrie!
- Ja vam tenir prou sota el camp no et sembla? val més resignar-nos i deixà fer..així almenys tindrem un tros de pa..
- M'estimaria més no menjar res, amb aquest pa encara s'em obre més la gana! A més a més, no et vull tornar a sentir parlar amb aquesta resignació mai més! si alguna cosa vaig aprendre d'aquell camp, és que si no ens salvem nosaltres, no ho farà ningú, i com diria ara en Francesc..Hem de ser forts de nou, company!
-Ho sento, tens raó.
Però de fet, es comenta per aquí, que ell no va enganyar a ningú, Espanya el volgué amb els seus ideals "dretans i conservadors" des del principi..aixi que no serà tan fàcil com pensem.

L'Emili continuà mirant per la finestra, mentres fumava, la pluja cada vegada queia amb més força. De sobte va veure una desfilada de generals de l'excèrcit que ni s'immutava sota la densa pluja; Aquests anaven com cada dimecres a "ordenar" tots els habitants del poble.
L'activitat consistia en què cada dimecres anaven per les cases, amb ordres del cap general Francisco Franco,al qual li havien arribat ordres de traició cap el sistema i/o un intent de boicot contra ell, desmantellaven les cases en busca de fets o proves que t'acusesin.
L'Emili obrí els ulls com a plats, estaven aquí..Picaren a la porta, en Pere es posà molt nervios i no atinava a girar el puny de la porta per tal d'obrir-la.
S'escoltà algo aixi com " En nombre de una España libre y blanca" venimos a que deis fe de vuestro seguimiento y apoyo al generalisimo Francisco Franco y con ello vuestro voto de confianza; Así como tambien debeis saber que todo que pueda perjudicar-lo será utilizado en vuestra contra"
Començaren a registrar el pis, en Pere no s'havia cap a on mirar, fins que algú trencà el silenci..
- Lo que me temía señor
- De que hablas Paco?
- Una ficha de izquierdas señor!

Començà un interrogatori intens, jo però, vaig aconseguir mantenir la compostura, pel pobre Pere, això no va ser tan fàcil.
Ens havien ficat a cadascú a una habitació diferent, finalment al cap de unes dues hores aproximadament plenes de preguntes i tortures, ens van treure d'allà.
Per la meva sorpresa, al aixecà el cap, em vaig trobar a en Pere fumant un dels cigarrets marlboros, un dels més cars que es trobaven i que només gent amb poder podía fumar-los.
Vaig entendre tot el que estava passant, m'havia venut!m'havia traït!
El general donà l'ordre mentres dona un copet suau a l'esquena d'en Pere, suposo d'agraïment.
-En pie! llevenselo al cuartel y fijen una fecha..A este paso además de una España libre, tendremos una españa sola!
- Mas vale pájaro en mano que ciento volando señor!
- Tiene razon Ramon, pero no se me entretenga y cumplame las ordenes.
Vaig resistir-me tot el que vaig poder, però va ser inútil..Vaig mirar.lo mentres se m'emportaven, vaig trobar-li la mirada, i no vaig veure més que pena..

Perdónam- va dir-me amb la mirada-
mentres tant es girà i em donà l'esquena donant per fet que ja no hi havia res a fer.
A l'albada de tres dies següents m'afusejaren..l'escusa?
Hi havien trobat una targeta, la qual m'identificaven, en aquell cartró d'aquell color groc hi figuraven algunes de les meves dades, el pitjor de tot es que jo mai havía escrit sobre la tarjeta, ni tan sols havia pogut contemplar-la amb els meus ulls... ( Fills de sa grandíssima mare..)

Sant Jordi

2008-04-23T08:14:00.004+02:00

Avui ja és sant Jordi! Felicitats a tots els Jordis, a totes les parelles i, sobretot, a tots els lectors de llibres. Avui és el nostre dia i s'ha de celebrar! Aquests últims dies els cronistes han recomanat alguns llibres per comprar aquest sant Jordi. Jo, Adalaisa, no sé quin llibre recomanar perquè n'hi ha tants que potser caldria que tots els dies fossin sant Jordi. Només un petit consell: si són de literatura, que tinguin una experiència humana universal.

A l'escriptori, els cronistes també han celebrat el seu sant Jordi. No fa massa els cronistes van proposar de fer una activitat més lúdica, com ara, per exemple, de fer rodolins. Vaig pensar que, tenint en compte que Maria-Mercè Marçal, l'escriptora que estem tractant ara, s'emmarcava sempre dins de la literatura popular, no seria mala idea. Així que després d'una estona d'estudi sobre la simbologia de la lluna i el drac en l'escriptora, els cronistes han elaborat rodolins. Per fer-ho més amè i, alhora, difícil, un cop tenien escrit un rodolí, el passaven al seu company perquè en fes un de nou conservant la mateixa rima. Si bé alguns cronistes han començat parlant del temps,

"En la nostra era

res no és com abans era

I a la primevera

la més maca s'altera"

"Amb la calor

s'encén l'amor"

després han acabat escrivint tots sobre la rosa de Sant Jordi. Per què serà?

"I a Sant Jordi la rosa

sempre és molt amorosa

i és tan olorosa

que això la fa més formosa

però les espines la fan dolorosa

Ai, la rosa

que n'és de formosa!"

Els cronistes m'han demanat que no ho publiqués perquè no havien tingut temps d'elaborar-los prou bé i no els agradava massa. Però, si bé és veritat que són rimes faciletes i que els versos es podrien millorar molt, crec que em serveix per reflectir l'espontaneïtat de la poesia popular, aquell saber fer a mesura que es presenten els fets. I també em serveix perquè s'adonin que escriure és un tasca que demana molt temps. Aquest ha estat, doncs, el meu petit homenatge a la cultura popular en una diada tan important com aquesta, en un dia en què molts nens i nenes escoltaran llegendes de Sant Jordi, segurament, acabades amb un rodolí!

Que vagi molt bé Sant Jordi i compreu molts llibres! I per reflexionar una mica, us deixo amb aquest proverbi:

"Un llibre obert és un cervell que parla; tancat un amic que espera; oblidat, una ànima que perdona; destruït, un cor que plora"
Proverbi hindú

23 d'abril, Sant Jordi

2008-04-23T07:53:00.000+02:00

FELIÇ SANT JORDI A TOTS I A TOTES!

Tots sabeu que avui es dia 23 d'abril, per tant se celebra Sant Jordi, i com a costum, es regala un llibre als nois i una rosa a les noies. Per tant, jo us regalo el llibre de Terra Baixa i una rosa per a les noies.
Us recomano que regaleu tots i totes el llibre de Terra Baixa, que és una obra teatral d'Àngel Guimerà. Penso que és un llibre interessant i que us farà reflexionar. L'autor ens vol reflectir un discurs de la propietat que apareix constantment en l'obra. L'acció transcorre en un molí, i totes les persones que hi treballen viuen sota el domini de l'amo, en Sebastià, i qui més patira aquesta possesió de l'amo serà la Marta, la protagonista. És un llibre emocionant i amb intriga des del principi. L'obra, al començament sembla que tracti d'un tema amorós, però realment ens vol mostrar aquest discurs de la propietat que mica en mica anireu reconeixent.
Ànims i llegiu-vos-el, és entretingut i breu. Jo vaig fer un treball de recerca sobre aquesta obra, comparant-la amb la representació tetral, i si algún dia teniu l'oportunitat de obtenir la representació en dvd, mireu-la, és molt interessant.

Tothom a regalar roses i llibres!

Per Sant Jordi jo recomano...

2008-04-22T20:27:00.004+02:00

El pes de la por de Jordi de Manuel i Sílvia Vega. L'Aitor, un noi de disset anys, té una relació especial amb el Roman, el seu entrenador de handbol. L'Aitor s'adona aviat que algunes coses no rutllen prou bé, i descobreix que el Roman té la Sida. Amb la complicitat d'un metge, l'Aitor comença una cursa per saber més coses sobre el virus de la Sida i la síndrome que provoca, però aviat topa amb problemes i malentesos inesperats. Amb els companys de la colla i de la Marina, la seva xicota, lliutaran per superar-los.

És un llibre molt interessant, força instructiu. Me'l vaig llegir ja fa uns anys, però me'l tornaria a llegir una altra vegada. Sobretot, t'ensenya una manera d'afrontar els problemes, sobretot, quan els problemes t'afecten directament o veus com algú a qui t'estimes, pateix aquestes represàlies.

El recomano, mai se sap quan ens podem trobar en una situació similar o igual, i a més, sempre va bé conèixer com un adolescent ha d'afrontar problemes com aquest.

Bona literatura i bones roses!

Un llibre per Sant Jordi

2008-04-22T19:22:00.003+02:00

Jo per Sant Jordi em vull llegir el llibre "Bitllet d'anada i tornada", de Gemma Lienas, que tracta el tema de l'anorèxia i la bulímia en la vida d'una adolescent que finalment ha d'ingressar a l'hospital perquè no aconsegueix superar-ho.
Aquest llibre l'hauria d'haver llegit a la ESO per l'assignatura de català, però no ho vagi fer, em vaig quedar a la segona pàgina, així que per aquest Sant Jordi em proposo buscar-lo per casa i llegir-me'l, ja que em sembla molt interesant, (com altres llibres d'aquesta autora que he llegit), i per tant, el recomano.

Per Sant Jordi jo em compraré...

2008-04-21T16:17:00.004+02:00

... Terra Lliure, punt final

En aquest llibre es troben, per primera vegada, tots els debats polítics al voltant de l'estratègia armada, el procés de creació de Terra Lliure, els debats interns, les expulsions, les divisions i el procés de dissolució. Terra Lliure, punt final és explicat pels seus protagonistes principals, i alhora, pels seus coprotagonistes antagònics, sense cap tabú ni tampoc cap limitació de temps. Tot i mantenir l'estructura del documental -amb el mateix títol- de gran èxit emès a Televisió de Catalunya, el supera per esdevenir un treball periodístic únic tant en el món del periodisme com en el món de la historiografia.

David Bassa (Granollers, 1971) és redactor de política del programa de TV3 La nit al dia, que dirigeix Mònica Terribas. També per a Televisió de Catalunya ha treballat en diversos especials informatius i ha dirigit dos documentals: Memòria de l'infern i Terra Lliure, punt final. Com a periodista també ha estat reporter de TVE a Catalunya i redactor del diari El 9 Nou. Durant la seva trajectòria professional ha publicat vuit llibres d'assaig periodístic, sempre al voltant d'episodis històrics i polítics del país. Aquest Terra Lliure, punt final és el treball que, segons paraules de Bassa, "culmina molts anys d'estudi de l'independentisme armat a Catalunya".

Així doncs, recomano una mica de literatura històrica per conèixer de ben aprop la realitat d'aquesta organització armada. Tenir més coneixements sempre és bo, sobretot per entendre (o no) la nostra situació actual.
Jo me'l compraré. I tu?

Recomanació d'un llibre per St. Jordi

2008-04-19T19:45:00.000+02:00

El llibre que jo recomano per Sant Jordi (o per qualsevol altre dia ja no té res a veure que sigui Sant Jordi per llegir o recomanar un llibre) és Rabia, de Jordi Sierra i Fabra. Jo l'he llegit en castellà però suposo que també estarà en català. Aquest llibre transmet la ràbia, la sensació d'impotència, de felicitat i tristesa, el conjunt de sensacions en general que té una noia adolescent de 16 anys. Vol ser cantant, està enamorada d'un noi que passa d'ella i que després juga amb ella, es baralla amb la seva millor amiga... El llibre combina la modalitat narrativa amb una forma d'escriure de diari personal; la protagonista, Patrícia, va escribint en forma de diari el que li va passant, com se sent... etc. En general, recomano també l'autor, Jordi Sierra i Fabra. He llegit alguns llibres d'ell i m'han agradat força, tracta temes d'actualitat, d'adolescència, com per exemple a un altre titulat Campos de fresas, explica la història d'una noia que es queda en coma per prendre una pastilla en una discoteca; en un altre que també em va agradar molt, Las chicas de alambre, narra la història de tres noies que es fan top models i acaben totes morint menys una, per drogues, anorèxia... Penso que l'autor reflexa prou bé aquests temes d'actualitat.

LLibre recomanat per Sant Jordi

2008-04-19T19:31:00.001+02:00

Primerament, volia dir, que no m'agrada gens que utilitzeu els mateixos llibres de sempre!

Crec que sería millor que si poseu un llibre que l'haguem llegit a classe, i us haguès agradat molt com per redactar i explicar la història (que tothom de classe a escoltat cinc centes vegades..al menys poseu el títol d'un segon llibre per les persones interesades que segur que no són poques, que ara amb el blog obert al públic, visiten les entrades.

El meu llibre recomanat per San Jordi és Platonic Sex escrit per Ai Lijima; Publicat el 2004.

Narra la història d'una nena Xinesa, que es troba en un ambient familiar difícil per la duresa del seu pare, el qual l'obliga constantment a estudiar i li dòna brutal pallises.

Aquesta història no és una simple història de la vida rutinaria d'una adolescent de catorze anys, sinó que és la història de com una nena, que desobeeix el seu pare ( tenim en compte que l'orgull és molt important vers la cultura xinesa) i el desprestigia, emprèn un camí sola, on els components de la nit de copes faràn que tasti les drogues, robi per poder comprar-se roba cara amb l'objectiu d'estar sexualment atractiva, i com tot això la portarà finalment a un sol camí, la prostitució i el treball d'actriu porno.

Segons he llegit Ai Lijima s'ha convertit en un dels icones sexuals del Japò, ons s'han venut més de cuatre mil·lions d'exemplars.

Hipotètic capítol XIX de K.L. Reich

2008-04-19T19:01:00.000+02:00

Al matí següent, l’Emili agafà el primer tren cap a Barcelona. El viatge va ser llarg i va tenir temps de pensar i reflexionar sobre tot el que havia viscut al camp. Estava en un vagó prou espaiós, assegut en una butaca, còmode, res a veure amb els blocks del camp. En aquell moment s’enrecordà d’en Francesc, el primer dia que els van ficar el camp, quan els hi assignaren el block. Ell no podia dormir, no podia deixar de donar voltes a la situació en què els havien ficat, en les condicions en què estaven, en les condicions en què viurien allà, tan sols en el simple fet de quant durarien vius. Mentrestant en Francesc dormia profundament, resultat del seu coratjós caràcter, contràriament al pessimista de l’Emili. Va ser aleshores quan l’envaí el sentiment, ara que estava sol i podia pensar lliurement, sense la pressió del camp, no va poder evitar que una llàgrima caigués dels seus ulls en pensar com n’era d’injust aquest món. Francesc, la millor persona que es podia trobar, optimista, coratjós, lluitador, íntegre... i mort, mort al camp, mort pels nazis, mort per humà. Van ser moltes les escenes que li passaren pel camp al llarg del viatge, escenes que fins aleshores no havia estat conscient del què realment suposaven. Deixà el tema d’en Francesc i es parà a pensar que faria ara a Barcelona, què trobaria, després de venir d’un camp de concentració amb una mà al davant i una altra al darrere... Sonà el soroll del tren què es parà, última parada abans d’arribar a Barcelona, un poble fronterer francès. El viatge continuà, acabava de passar la frontera, ja era a Catalunya. En aquell moment s’aturà a pensar quina seria la situació actual de Catalunya, ell venia d’Alemanya, d’un camp de concentració, d’estar aïllat física i psíquicament del món durant tres anys. Pensà aleshores en la llibertat, en les festes del seu poble (que anava a passar amb en Francesc), en la seva terra, la gent d’allà... El tren anava reduint la velocitat, estaven entrant a l’estació de Sants, Barcelona. L’Emili s’incorporà suaument, ja era a la seva terra. Sortí de l’estació sense saber on anar. Veié uns policies i s’apropà a preguntar, òbviament ara, en la seva llengua el català. L’Emili s’estranyà de la reacció dels policies, en acabar el seu adreçament va ser esposat i detingut. Retorn a nazisme, acabava d’entrar al seu país i era arrestat per parlar en català. No entenia res però, de nou, pensà en el seu amic Francesc i es resignà a assumir una altra condemna, la qual pensava acabaria definitivament amb ell.

Què opina David Serrano de K.L.Reich?

2008-04-19T17:20:00.003+02:00

David Serrano fa una crítica sobre la novel.la de K.L Reich, i diu el següent:

"... no em sembla agosarat plantejar la necessitat de considerar a partir d'ara K.L.Reich, la gran obra de postguerra de Joaquim Amat-Piniella, un "clàssic" de la novel·la europea dels camps de concentració". (2001)"K.L.Reich és una novel·la molt ben construïda, completament tancada i circular. Més enllà del testimoniatge, és una gran novel·la, que es pot connectar perfectament amb la narrativa objectivista d'entreguerres, d'autors com Faulkner o Dos Passos, i precursora del realisme històric a casa nostra. Hem de lamentar que encara no sigui prou coneguda dins la bibliografia general del gènere. Alguns investigadors del món jueu que l'han llegida no entenen com és possible que no hagi estat traduïda ni tingui el reconeixement internacional que mereix". (2001)"Sens dubte, és una de les novel·les de camp de concentració més importants que s'han fet a Europa en la mateixa línia de testimoni de Primo Levi, Jorge Semprún, Robert Antelme o Imre Kertésk... Amat és l'únic que tracta les diferents mentalitats que conviuen dins del camp, ja que Semprún parla de la seva pròpia experiència, els francesos se centren més en la resistència i Levi enfoca la seva mirada en els jueus". (2001)"... no em sembla agosarat plantejar la necessitat de considerar a partir d'ara K.L.Reich, la gran obra de postguerra de Joaquim Amat-Piniella, un "clàssic" de la novel·la europea dels camps de concentració". (2001)

"K.L.Reich és una novel·la molt ben construïda, completament tancada i circular. Més enllà del testimoniatge, és una gran novel·la, que es pot connectar perfectament amb la narrativa objectivista d'entreguerres, d'autors com Faulkner o Dos Passos, i precursora del realisme històric a casa nostra. Hem de lamentar que encara no sigui prou coneguda dins la bibliografia general del gènere. Alguns investigadors del món jueu que l'han llegida no entenen com és possible que no hagi estat traduïda ni tingui el reconeixement internacional que mereix". (2001)

"Sens dubte, és una de les novel·les de camp de concentració més importants que s'han fet a Europa en la mateixa línia de testimoni de Primo Levi, Jorge Semprún, Robert Antelme o Imre Kertésk... Amat és l'únic que tracta les diferents mentalitats que conviuen dins del camp, ja que Semprún parla de la seva pròpia experiència, els francesos se centren més en la resistència i Levi enfoca la seva mirada en els jueus". (2001)

Trobo que la primera refelxió que fa David Serrano, del fet que K.L Reich sigui considerat un clàssic de la novel.la europea dels camps de conentració, és del tot correcte, ja que és veirtat que precissament aquesta novel.la no és cap clàssic d'aquest tipus, sinó que aquesta tracta el tema dels camps de concentració d'una altre manera, no es centra només en la vida d'un personatge a un camp de concentració, sinó que intenta reflectir el sofriment col.lectiu i fer reflexionar al lector.
Comparteixo l'opinió de què és una novel.la molt ben construida i que vas més enllà del testimoniatge, que era el que pretenia Amat, reflectir la ment de tots els personatges. És una novel.la molt extraodinària, i per aquesta raó és veritat que costa d'entendre que no sigui gaire reconeguda, i que no hagi estat traduida. Parlem que K.L Reich no és una novel.la qualsevol que parla sobre els camps de concentració, sinó que va més enllà d'això.
Tot i seguir influències de Levi o Semprun, entre d'altres, Amat és l'únic que, per reflectir el sofriment col.lectiu en el camp, s'ha centrat en les ments de tots els personatges de la novel.la, deixant ser a tots els protagonistes.

Tapa K.L Reich

2008-04-19T17:11:00.002+02:00

Aquesta és la meva portada de la novel.la K.L Reich de Joaquim Amat-Piniella. He il.lustrat la porada amb dues imatges de caps de concentració, que és del tema ens parla. Crec que la primera imatge reflecteix molt bé les condicions humanes en el camp, el fet que tots havien de estar depilats i rapats, i els seus cosos representen molt bé aquesta fam vigent durant tots els dies. A sota he posat una altre imatge sobre un cap de concentració, ons es veuen més o menys com eren, i també es veuen il.lustrats els dormitoris i les balles per no escapar-se del camp. He intentat reflectir de la millor manera possible el tema del llibre amb aquestes dues imatges mostrant les dures condicions en el camp.

Portada K. L. Reich

2008-04-19T16:46:00.002+02:00

Aquesta és la meva portada de K.L. Reich. Com podeu veure apareix una fotografia d'uns pressos despullats, extremament prims, demacrats, i, per suposat, depilats del dalt a avall, formant com soldats. Segons internet, és una fotografía real d'uns pressos del camp de Mauthausen. Si ens hi fixem i els mirem la cara, veurem que semblen tots iguals; això és degut a la despersonalització per la qual els fèien passar, convertint-los i rebaixant-los a l'alçada d'un animal (sense ànims d'ofendre). Al costat esquerre a dalt hi ha la creu gamada, característica dels nazis. La veritat és que no té gaire misteri la portada, simplement reflexa la realitat que explica la novel·la i que es visqué en aquella època.

Què opina Ferran Planes de K.L.Reich?

2008-04-19T14:39:00.004+02:00

La crítica de l'autor és sobre Ferran Planes.

Aquest autor en diversos artícles d'opinió o conferències ens a parlat sobre J.Amat-Pinella com un personatge ple de valor i amb un molt bo perfil a l'hora d'escriure una figura novel·lística o representar una transformació, que segons Ferran Planes és el que J.Amat-Pinella a fet en aquesta novel·la K.L Reich.
Ferran Planes ens ha mostrat a les seves publicacions sobre J.Amat-Pinella frases com "té un mèrit artístic i humà assolible per a poca gent", això ho fa, recolzant-se en el fet que J.Amat Pinella a transformat la seva experiència humana tràgica, en una novel·la, on ni tan sols les seves sensacions són les protagonistes, molt més dificil de portar a terme quan l'experiència humana sobre aquest fet és una de les més tràgiques.
Un altre punt sobre el que Ferran Planes parla, és sobre com J. Amat-Pinella en comptes de representar aquests fets en una novel·la per mostrar els seus pensaments, sensacions i interessos, mostra una novel·la on parla de les sensacions que es podíen trobar en el camp, l'instint de subsistència, les raçes.. tractades sempre diferents segons fossin considerades en un esglaó o altre.. En definitiva que Ferran Planes otorga aquest escritor un món de crítiques positives per el valor que mostra aquest autor i la força que demostra al publicar tan tràgica i inimaginable, si no hagues existit, tragèdia.

Una de les coses que més m'agradat sobre aquest autor -Ferran Planes- és la passió que hi posa en cadascun dels articles o conferències en les quals parla de J.Amat-Pinella.
La seva manera d'expressar-se acompanyada de paraules subjectives fa que el lector estigui subeditat a l'opinió del escritor, a l'hora que "t'obliga" a reflexionar sobre aquesta.
A més penso que totes les raons que Ferran Planes dòna als seus articles són verificables, una de les més clares, és quan Ferran Planes parla sobre el mèrit artístic de Joan Amat Pinella; Qualsevol artísta hauría plasmat una novel·la plena de subjectivitats i ell en canvi, només a volgut mostrar l'esperiència, sense donar-li massa subjectivitat, de manera que si no conèixes la seva vivència, passa com si ell no haguès trepitjat mai aquell terra. Això està molt ben aconseguit amb el narrador omniscient selectiu que J.Amat utilitza a la seva obra K.L.Reich)

Artícles o fragments de conferències:

"K.L.Reich és una novel·la basada en personatges i en fets certs. Amat-Piniella no fa una narració, una crònica del camp, sinó que la transfigura, la sublima, per a convertir-la en novel·la, la qual cosa és un fet més de la seva finesa humana i de la seva agudesa literària. Perquè fer una crònica -per a un que hagi viscut una cosa- és molt fàcil, està a l'abast de tothom. Però sublimar i transfigurar una aventura dramàtica i tràgica com aquella per a fer-ne una novel·la -que sembli que ell parli com si ell no hi fos, com si parlessin d'altres-, això té un mèrit artístic i humà assolible per a poca gent".

"Reich es un prodigio de serenidad para describir comedidamente aquella horrible experiencia. Maneja allí personajes reales y hechos ciertos, pero los trata con fino aire novelístico, mitigados hasta casi la exageración, sin aspaviento alguno, como si él hubiese estado al margen cuando en la realidad es su personaje central, casi invisible". (1974)

Podeu trobar més a : www.guiamanresa.com/amat

Portada K.L Reich

2008-04-19T13:55:00.007+02:00

Aqui deixo la meva portada de K.L. Reich.

Aquest cop, he volgut basar la meva portada en una fotografia simbólica, aixi que per entendre-la, cal anar més enllà del que es veu a simple vista.
Si us fixeu podeu trobar una gàvia, principal motiu per el qual vaig escollir la fotografia, i en segon lloc, trobem un mico tancat a dintre.
La simbologia la trobem en l'animal ( el mico) al qual tenen tancat en una gàbia, al igual que els pressos al blok o a les habitacions. Una altra simbología es que si ens fixem en la fotografia veurem que el mico està col·locat de manera que dona la cara a l'obertura de la gàbia com si estigues esperant que aquesta fos oberta, que podría representar el filferro del recinte que envoltava la porta perquè els pressos no s'escapesin. (I en diversos moments podríem trobar aquesta imatge en el llibre, de com els presos miraven a travès de la porta o fins i tot alguns envalentonats desesperats per l'alliberació d'aquell "infern" eren capaços de intentar traspasar-la) La terçera simbología la trobem en el tracte que rebien aquells homes amb la comparació amb un animal 1; En aquest cas el mico representaria la diversió, per exemple, i l'home a les gàbies del camp de concentració, mà d'obra per el treball. (Això no treu, que depenen de les raçes, alguns fossin "utilitzats" com una diversió, un exemple clar, el trobem en els jueus o els txecs.)
Ara que e expressat la simbologia, per la qual e escollit aquesta fotografia o portada, m'agradaria saber que havíeu pensat abans de llegir la meva interpretació; I si sense llegir-la havíeu tret alguna conclusió o simbologia. Podría ser divertit aixi que si us plau comenteu-la. Gràcies.

1: Volía deixar clara una cosa, e utilitzat aquesta frase, la qual no m'agrada gaire utilitzar, perquè les persones lectores de la portada entenguessin la simbologia de la qual estava parlant, però no estic gens d'acord, que en ple segle XXI, mantinguem un vocabulari de superioritat en diversos àmbits (tant podría ser cap a les dones, com cap els nens explotats a treballar, per tant,també com per als animals..)

Valoració d'una crítica: què opina Alfred Badia de K.L.Reich

2008-04-18T21:25:00.003+02:00

Alfred Badia

"Novel·la que patentiza l'autenticitat d'una experiència, novel·la-reportatge per damunt de tot, l'art i la mesura de l'autor de seguida la salven de l'atractiu impur del tema. El poder narratiu de J. Amat-Piniella -indubtablement superior al descriptiu- d'una claredat fluïda i morosa, d'una senzillesa eficaç i directa, guanya ben aviat la partida als monstres". (1963)

"L'autor no estalvia -la brutalitat d'aquella situació no li permetria de fer-ho- la realitat de tants horrors. Però no sabem quina mena de pudor intel·lectual li permet de dissoldre-la pacientment en el transcurs de la vida, en el clarobscur oscil·lant dels dies. Un amor profund a tot el que és humà, una moderació emotiva sens dubte temperamental, semblen ajudar-lo. Però també el seu concepte del que li pertoca d'ésser l'ètica d'un narrador de fets semblants i la plena possessió del seu art de novel·lista. Que el resultat en sigui una obra d'una autenticitat i d'un valor poc comuns, ens sembla, lapidàriament, la qualificació unànime que tots els qui la llegiran se sentiran inclinats a atorgar-li". (1964)

"(Amat-Piniella) era un bon novel·lista, i li sortí una novel·la que gosaria considerar com a una de les més importants que s'han escrit en català aquests darrers cinquanta anys". (1974)

Aquest crític fa una valoració de la novel·la prou positiva. Afirma que és una novel·la reportatge molt eficaç i directa. Lloa la manera com Amat-Piniella tracta el tema, com tracta la brutalitat del tema, les sensacions humanes, i en general, el gran aconseguiment de l'autor per tracar un tema tan delicat com aquest.

Pel que fa a la meva opinió estic bastant d'acord amb aquest crític. Crec que el tractament que ha fet Amat-Piniella del tema del nazisme amb la novel·la és prou encertat, la manera com narra els fets, la manera com diu les coses tal com són, sense evitar les "barbaritats", fent d'un tema com aquest una novel·la atractiva i realment bona, donant una visió des de tots els angles d'una situació que realment es visqué no fa pas tant.

Què opina Joaquim Molas de K.L. Reich?

2008-04-16T20:36:00.006+02:00

En unes declaracions de 1975, l'escriptor, historiador i professor universitari Joaquim Molas (Barcelona, 1939), comenta i opina la novel·la d'Amat-Piniella K.L. Reich.

"Sens dubte, K.L.Reich és la millor novel·la d'Amat-Piniella i, pel tema i les tècniques, una de les més interessants de la postguerra".
"K.L.Reich és un testimoni, esquemàtic, objectiu i densament humà, d'un camp de concentració alemany, on, entre milers de presos, hi ha un grup d'espanyols. El veritable protagonista de la novel·la, però, més que aquest grup o algun dels seus membres, és el camp de concentració en ell mateix: la fam i la mort, la rigidesa dels uns i el sofriment dels altres, l'egoisme i la corrupció, l'homosexualitat, la impotència i la misèria, el canibalisme. En suma, la desintegració moral i física d'uns homes que van morint entre la desesperança més tràgica i l'esperança d'un hipotètic futur".

Les dues declaracions són extretes del web http://www.guiamanresa.com/amat/baix/dreta/8/opinions.html.

Joaquim Molas, primerament, alaba la novel·la d'Amat, considerant-la la millor d'aquest autor i fins i tot una de les més prestigioses de les que s'han fet de la postguerra, tenint en compte la temàtica de la novel·la i les tècniques que Amat utilitza.
Molas, en la segona declaració, parla de la intenció d'Amat de no fer una novel·la d'un testimoni concret, sinó que focalitza la trama de manera globalitzadora. Segons Molas, K.L. Reich tracta "un camp de concentració alemany", destacant el protagonisme dels "presos espanyols" [sic].
Molas argumenta que aquest grup o algun dels membres que l'integren no són pas el protagonista de la novel·la, sinó que aquest "és el camp de concentració en ell mateix", ja que el camp centra tots els sentiments que es troben en aquesta obra concentracionària (la fam, la por, la mort, l'egoïsme, la impotència,...). Així doncs, segons l'historiador, és el mateix camp d'extermini el que agrupa el veritable plat fort de la novel·la, la desintegració que pateixen els personatges, la desesperació i l'esperança de sobreviure, en definitiva, l'anomenat "esperit del camp".
En resum, Joaquim Molas, en aquestes declaracions de 1975, se centra en la intenció d'Amat de fer una novel·la que volgués humanitzar uns fets, i no centrar-se en tan sols uns personatges en concret, per això apareixen personatges de diferents ideologies i nacionalitats (nazis, republicans, marxistes, anarquistes, comunistes però també alemanys, espanyols, soviètics, russos o catalans).

A la imatge, uns fulls de K.L.Reich en una vitrina de l'exposició "Joves i Republicans. La República a Manresa (1931-1936)"

Portada de K.L. Reich

2008-04-15T22:05:00.004+02:00

Una de les característiques de K.L. Reich és el narrador omniscient selectiu, un narrador objectiu que es focalitza en diferents personatges, donant una visió dels fets globalitzadora, ja que Amat, en aquesta novel·la, en comptes de narrar un testimoni en concret va voler focalitzar els fets en diferents personatges, de diferents ideologies i de diferents nacionalitats.

Així doncs, la portada mostra com la mà -personificant el poder del narrador- domina d'alguna manera, o selecciona i determina les accions de cada personatge -quatre en la imatge. La mà, a més, està projectada a dalt de tot, com si d'una càmera es tractés, una càmera que ho veu tot i que pot posicionar-se segons quina escena vulgui representar o quin personatge vulgui detallar.
Deixant a banda la mà, els personatges que apareixen il·lustrats estan representats "en escala", de manera ascendent. Això pot donar peu a dues interpretacions diferents, ambdues possibles tenint en compte la intenció de l'autor en aquesta novel·la concentracionària.
D'una banda s'observen quatre personatges diferents, dels quals cadascú apareix en un estat d'ànim diferent. De dreta a esquerra, un personatge abatut completament; un altre que, tot i arrossegant-se, es pot aixecar i avançar; un tercer es manté ja dret i s'inclina lleugerament cap a l'espectador, donant l'esquena a la paret que té al darrere; el quart personatge, dret amb els braços alçats, es mostra "lliure", perfectament podria ser que cridés "eureka". D'aquesta manera es compliria la voluntat d'Amat de classificar els seus personatges en salvats, enfonsats o ficats en la "zona gris". Així doncs, el vençut seria -de dreta a esquerra- el primer personatge, clarament, i el salvat, el darrer, quedant-se amb el dubte de com classificar -en la zona gris?- els personatges del mig.
D'altra banda es pot interpretar que les quatre figues són una personificació de l'Emili, personatge al voltant del qual s'estructura l'obra. Així doncs, l'Emili seria representat en l'evolució que fa al llarg de la novel·la, essent un personatge rodó i que pren una educació des que entra fins que és alliberat del Camp d'extermini.

Per tant, una portada centrada en el concepte del tipus de narrador que s'utilitza en aquest impactant K.L. Reich.

El pianista

2008-04-13T23:35:00.006+02:00

FITXA TÈCNICA

Direcció Roman Polanski

Producció Roman Polanski
Robert Benmussa
Alain Sarde

Guió Ronald Harwood
Władysław Szpilman (novel·la)

Fotografia Paweł Edelman

Muntatge Hervé de Luze

ARGUMENT

El músic jueu-polonès Szpilman treballa a la ràdio de Varsòvia com a pianista, veu com tot el seu món s'esfondra amb l'arribada de la Segona Guerra Mundial i la invasió a Polònia.

L'estació de ràdio on estava treballant es bombardejada, doncs Szpilman arriba a a casa seva per assabentar-se que Gran Bretanya li havia declarat la guerra a Alemanya.

Les condicions de vida per als jueus a Polònia s’anaven deteriorant: un límit en la quantitat de diners per les famílies, duen obligatoriament unes cintes als braços per identificar-los, i el 1941, són col·locats en el Gueto de Varsòvia. Allà pateixen fam i humiliacions dels Nazis, també tenen por a morir i pateixen constantment tortures.

La majoria dels jueus són reunits i duts a camps de concentració. Però Szpilman és salvat per un amic de la família. La resta de la seva familia no és salva i, separat dels seus familiars, sobreviu en el gueto com esclau obrer d'unitats de reconstrucció alemanyes i fora confiant en l’ajuda de persones que no eren jueves.

Amagat presencia molts dels horrors comesos pels nazis i l’aixecament dels jueus del Gueto de 1943. Passa un any i es torna a provocar un altre aixecament que dona fallida un altre cop, i Varsòvia queda quasi desocupada i Szpilman està a punt de morir de malalties o de desnutrició.

Buscant menjar aconsegueix trobar una llauna que no pot obrir, i mentre ho està intentant, un oficial alemany el veu, i quan sap que és pianista li fa tocar una cançó. Doncs aquest es complau i el porta a menjar. Setmanes després els alemanys són forçats a marxar de Varsòvia, però l’oficial li dóna una jaqueta i li promet d’escoltar-lo a la ràdio. Aquesta jaqueta casi el mata ja que les tropes soviètiques el confonen amb un alemany i el disparen fins que veuen que no ho és, tan sols la porta perquè té fred. Quan s’allibera un camp de concentració proper, capturen a l’oficial i aquest demana a un presoner que contacti amb Szpilman, però quan aquest aconsegueix arribar els presoners alemanys ja no hi són, s’han traslladat.

Szpilman torna a tocar a la ràdio de Varsòvia . A l’última escena interpreta de manera triomfal la mateixa peça que va salvar-li la vida amb aquell oficial alemany. La toca davant de una gran audiencia.

(No he vist la pel.lícula, per tant no puc escollir l'escena que més m'agrada. Si que he vist alguna escena, i sempre he escoltat parlar d'aquest film, i sembla que l'escena més impresionant deu ser la que toca la seva peça davant de l'oficial alemany)

http://ca.wikipedia.org/wiki/El_pianista

Jorge Semprún

2008-04-13T22:16:00.004+02:00

Jorge Semprún (Madrid, 1923)
És un polític, guionista cinematogràfic i novel.lista. Va estudiar Filosofia a La Sorbona. Va ser detingut durant la segona Guerra Mundial i va ser enviat al camp de concentració de Buchenwald per col.laborar amb la Resistència francesa. Als anys cinquanta i seixanta va formar part des de París de l’oposició a Franco. Durant la presidència de Felip González va ser ministre de Cultura entre 1988 i 1991. Ha rebut múltiples premis internacionals per la seva obra literària.

Una de les seves obres més significatives és El gran viatge que el seu nom original és Le gran voyage :

Títol original: Le grand voyage
Producció: França, Marroc, 2004
Direcció: Ismael Ferroukhi
Intèrprets: Nicolas Cazale, Mohamed Majd, Jacky Nercessian, Ghina Ognianova, Kamel Belghasi
Gènere: Drama
Recomanada per...
Versió doblada al català: NO
Estrena: 03/11/2005

Tracta d'un jove que ha d'acompanyar el seu pare a la Meca poc temps abans de començar els exàmens per entrar a la universitat. Serà un viatge força difícil ja que el seu pare i ell no tenen gairabé res en comú i tindran poc per parlar.

http://www.goethe.de/ins/es/bar/prj/50j/efg/kup/ca599290.htm
http://www.3xl.cat/p3xl/3xlItem.jsp?idint=975&item=cartelle

Presento una web

2008-04-13T20:36:00.004+02:00

Pàgina web: http://www.lletra.cat/expo/mercerodoreda/
Abans d'entrar-hi trobem els crèdits i les fonts
Títol: Mercè Rodoreda Joc de Miralls
Tema: La vida i més sobre Mercè Rodoreda. Tot el que podem saber sobre ella en una pàgina web.

Distribució de la informació:
4 parts diferenciades

- MERCÈ RODOREDA, PER ELLA MATEIXA:
· Conèixer una persona
· Quan jo era petita
· Formació literària
· Els feliços trenta
· Deixar Barcelona
· Cartes d'exili
· A Ginebra
· Pintura
· L'exili i el retorn
· Escriure
· Cultivar l'oblit i l'admiració

- VISTA PELS SEUS CONTEMPORANIS:
· FRANCESC TRABAL, Una nova estrella
· TÍSNER, Autènticament seductora
· JOAN OLIVER, Notes mecanografiades
· AMMA MURIÀ, Convivint d'aquella manera
· ARMAND OBIOLS, Un crític a casa
· JOSEP CARNER, Els llibres que esperem de vós
· JOAN SALES, Una obra mestra
· JOAN TRIADÚ, Amb ulls de crític
· JOAQUIM MOLAS, La Rodoreda que jo vaig conèixer
· ANNA M.SALUDES, Passió per les joies
· MARIÀNGELA VILALLONGA, A Romanyà

- A L'ALTRA BANDA DEL MIRALL:
· BALTASAR PORCEL, Repós i nervi
· MONTSERRAT ROIG, Vida i literatura
· FRANCESCA ROMANA, El record de l'autora
· M. VIÑUALES/ L MIRET, El llegat i l'arxiu
· JOSEP M. BENET, Del text a la pantalla
· JOAN OLLÉ, La plaça a l'escenari
· MARTA NADAL, El gust per la lectura
· SILVA BEL, Llegir Rodoreda
· JOSEP M. CASTELLET, Autora universal
· MONTSERRAT CASALS, Imaginació i memòria
· JANA MATEI, Traduir Rodoreda

- L'ESCRIPTORA I EL SEU MÓN LITERARI:
· MERCÈ RODOREDA, L'esperit de l'escriptor
· MERCÈ RODOREDA, Jo volia ser escriptora
· NEUS REAL, Primeres novel.les
· F. TRABAL/J. TRIADÚ, Aloma
· MERCÈ IBARZ, La plaça del diamant
· JOAQUIM MOLAS, Història i text
· MERCÈ RODOREDA, La clau de l'èxit
· M. CAMPILLO/M. GUSTÀ, Mirall trencat
· MERCÈ RODOREDA, Una petita sensació de
victòria
· MARTA PESSARRODONA, Obres completes
· CARME ARNAU, Els contes

I a banda d'aquestes 4 parts, trobem també 2 subapartats: la cronologia, on trobem les dates més significatives de Rodoreda i Rodoreda Llegida, on surt un fragment llegit en diversos idiomes.

Tenim la pàgina traduida en català, espanyol, anglès i deutsch.

La pàgina està adornada amb un fons de tres imatges de Mercè Rodoreda somrient, que estan difuminades en un fons gris. Combina el color gris, blanc, negre i groc.

Triangle amorós

2008-04-13T20:29:00.002+02:00

MARC: Ultimament, i pot ser és impresió meva, vas a comprar massa a la plaça. Ahir al vespre vaig estar rumiant, i aquest... com es diu? Qui et truca tant? L’Albert, pot ser que vegi en tu més enllà de l’amistad que tu m’expliques, no creus Laia?

LAIA, pausa, silenci: Fins després.

La Laia marxa a buscar a l’Albert.

LAIA: En Marc es preocupa, i em diu que pot ser els teus ulls no només veuen en mi una possible amistad, ell pensa que passem masses estones junts, i que això es d’estranyar. Pero jo sé a qui estimo, a en Marc, però sempre necessitaré una persona per explicar-li les meves angoixes, i que acabi d’arrodonir aquesta felicitat, no creus?

ALBERT: No necessito veure res més en tu, no necessito res més en aquest món que la felicitat de la meva dona i de l’amiga més gran que he tingut mai. Allunyes les meves angoixes i això m’ajuda a millorar cada dia més amb l’Elisa, i és perfecte, no veig cap mal, i tu?

Hannah Arendt

2008-04-12T17:22:00.002+02:00

Hannah Arendt (Linden, Hanóver, Alemania,14 d'Octubre de 1906 - Nova York, Estats Units, 4 de dicembre de 1975), teòrica política alemana, moltes vegades anomenada filósofa, encara que ella sempre sempre va negar aquest nom, señalan que aquesta disciplina l'ocupa l'home en singular. Ella es describia com una teòrica de la pilítica, perquè les seves obres es centren en que els homes, no l'home, viuen a la Terra i no en la Lluna, habiten el món, pel que podría classificar-se com a politóloga.

"Los orígenes del totalitarismo" va ser publicat per primera vegada poc després de la guerra, a l'any 1948, i es va convertir en un dels primers llibres sobre la materia.
Després, la pervivència del régim bolchevic a les portes d'Europa va motivar més de mitja docena d'edicions. Avui dia, Alianza Editorial reedita l'obra de Arendt, en els seus tres volums, "Antisemitismo", "Imperialismo", "Totalitarismo"; a violència racial, la violència del poder i la dominació per la violència.

A l'Agost de 1936, l'osbcur règim nazi organitzava uns JJOO pensats per donar propaganda a la nova Alemania, al nou home alemany. Encara els més despistats buscaven confiats el acord i pacte amb Hitler; els més "suspicables" van veure les desfilades i les coreografíes de l'Estat Olímpic de Berlin, el tenebrós futur d'Europa.
Van advertir que aquesta propaganda era una característica essencial del nou règim totalitari. La propaganda va durar fins el suspir final, quan els soviètics van aixecar "la bandera de la hoz", i el martell sobre un Reichstag en ruïnes.

Altres dels seus llibres són: Salvar la patria judía (1948), Sobre la revolución (1963), La condición humana (1969) i La vida del espíritu (1971).

Bibliografía: www.libros.libertaddigital.com i Wikipèdia

Pel.lícula de l'holocaust nazi

2008-04-12T16:40:00.002+02:00

Titol Original: Der Letzte Zug (The Last Train)

Títol: El último tren a Auschwitz

Gènere: Drama bèl.lic

Director: Dana Vavrova, Joseph Vilsmaier

Guió: Stephen Glantz

Productor: Arthur Brauner

Actors: Lale Yavas, Juraj Kukura, Sibel Kekilli, Roman Roth, Brigitte Grothum, Sibel Kikelli, Hans Jurguen Silbermsnn, Gedeon Burkhard,
Lena Beyerling, Brigitte Grothum, Ludwig Blochberge
Duració: 02:03:00

País: Alemania

Any: 2006

Aquesta pel.lícula tracta d'un viatge de sis dies que han de fer els últims 688 jueus que queden a Berlin per arribar als camps nazis de Hitler.

A l'any 1943, els nazis volen netejar Berlin dels jueus. Més de 70.000 jueus ja van ser deportats de la ciutat. A l'abril d'aquell any, va sortir de la via 17 de l'estació de Grunewald el tren amb vagons de ganat amb els últims jueus en direcció a Auschwitz

El tema de la pel.lícula és el sofriment que pateix la gent que viatja en aquest tren, la sed, la gana, la calor, l'incomoditat... més de la meitat moren pel camí, o bé perquè els disparen, o bé en l'intent de fugir.

Tots lluiten per sobreviure, fins i tot regalen les seves pertenences perquè els soldats els hi donin una mica d'aigua a cada estació que paren, però només aconsegueixen que els hi facin cas en dues ocasions. Només tenen un cubell d'aigua per cada vagó, i un altre per fer les seves necessitats, res més.
Una de les dones arriva a veure els pixums d'aquell cubell perquè realment es moria de sed.
Durant la pel.lícula surten petits fragments de la vida que portava cadascuna d'aquestes persones, i després es veuen les condicions precàries en les que es troben en aquell tren, és bastant dur.
Els homes aconsegueixen trencar els barrots de la petita finestra per poder fugir, però els descobreixen.
En l'últim intent, un home aconsegueix fer un forat a terra amb una pedra, i per aqui aconsegueixen fugir una nena i una dona, que per sort, no són descobertes i aconsegueixen lluirar-se del destí que els portava aquell tren.
Tots els altres supervivents arriven al final del trajecte en unes condicions molt dures, i l'únic que els hi queda, és esperar a morir igualment.

El fragment que més m'ha agradat d'aquesta pel.lícula és quan el nen de 12 mesos comença a caminar per primera vegada dins del tren de la mort, perquè és com a símbol de què porten tant de temps allà tancats (per a ells és massa) que fins i tot han de viure els moments màgics de la vida. Però el moment més trist és quan aquest mateix nen mor perquè no ha pogut resistir les condicions.

El diari d'Anna Frank

2008-04-12T10:42:00.005+02:00

Annelies Marie Frank és més coneguda com a Anna Frank. Va néixer el 12 de juny de 1929 i morí a principis de març de 1945. Anna Frank era una adolescent alemanya-jueva que va néixer a Frankfurt del Main (Alemanya). Va escriure un diari íntim mentre s’amagava amb la seva família i quatre amics a Amsterdam durant l’ocupació d'aquesta ciutat per part dels nazis durant la Segona Guerra Mundial.
A Amsterdam hi van arribar quan Adolf Hitler entrà el mes de gener de 1933 a Frankfurt. Mentre les persecucions en contra dels jueus anaven en augment, la família d'Anna Frank es va amagar el juliol de 1942 en una cambra secreta condicionada a l’annex de l’empresa Opekta, d'Otto Frank, el pare d'Anna. Ella aleshores tenia uns 13 anys aproximadament. Després de dos anys passats en aquest refugi, el grup va ser traït i deportat cap als camps d'extermini nazis. Set mesos després de la seva detenció, Anna va morir del tifus al camp de Bergen-Belsen, alguns dies després de la defunció de la seva germana, Margot. El seu pare Otto, l’únic supervivent del grup, va tornar a Amsterdam al finalitzar la guerra i va descobrir que el diari d'Anna es conservava intacte. Convençut del caràcter únic de l'obra de la seva filla va decidir publicar-la.
Originalment aquest diari va ser publicat sota el títol Het Achterhuis : Dagboekbrieven van 12 Juni 1942 - 1 Augustus 1944 (La casa del darrere: notes del diari del 12 juny de 1942 a l'1 d'agost de 1944).
El diari en qüestió fou començat per la noia en motiu del seu tretzè aniversari, i relata la seva visió dels esdeveniments. Ha estat traduït del neerlandès a nombroses llengües -entre elles el català- i ha esdevenit un dels llibres més llegits al món. Se n'han fet diverses peŀlícules, telefilms, obres teatrals i òperes, basades en aquesta obra, fins al punt que Anna Frank és una de les víctimes més cèlebres de l'Holocaust. Així doncs, és aquest un document únic, escrit en el mateix moment en què Anna pateix els esdeveniments, en temps real i directament escrit, sent un document de font primària i directa, molt personal, i que deixa palès com Anna evoluciona des de la seva infantesa fins a l'adolescència, ja que arriba enamorar-se, per exemple.

Després de fer una introducció sobre el Diari en concret i la vida d'Anna Frank, caldria passar a parlar de la versió filmogràfica que se'n va fer:

Títol original: The Diary of Anne Frank
Títol adaptat: El Diari d'Anna Frank
Direcció: George Stevens
Producció: George Stevens Jr
Guió: Anne Frank, Frances Goodrich i Albert Hackett
Música: Alfred Newman
Muntatge: David Bretherton i William Mace
Actors/actrius: Millie Perkins (Anna), Joseph Schildkraut (pare), Shelley Winters (mare) i Diane Baker (amic d'Anna)
País d'estrena: Estats Units
Any: 1959
Gènere: drama, adaptació filmogràfica de la Literatura de l'Holocaust
Durada: 180 minuts
Premis: Òscars a la millor actriu, millor direcció artística, millor fotografia.

La pel·lícula explica els esdeveniments des del moment que Otto Frank, el pare d'Anna i víctima d'un camp de concentració nazi, torna al lloc on van estar amagats ell i la seva famíia. Allà recupera el diari d'Anna Frank, on apareix la història sencera de com Otto va amagar la seva família (dues filles i tres membres més de la família Daan, a més del dentista Albert Dussel) en un àtic dels nazis. En la pel·lícula això es mostra amb la tècnica del flashback.
La història mostra les tensions que es van vivint dins el grup, la falta d'aliments i l'amor que sent Anna vers Petre van Daan, sempre amb la guerra d'Amsterdam de fons. Dos anys després, l'edifici és assaltat pels nazis, i tots els ocupants són enviats als camps de concentració.

La pel·lícula no l'he vist, tot i que l'estic buscant; el llibre sí que el tinc tot i que no me l'he pogut llegir. Malgrat tot, he pogut tenir l'experiència de trepitjar aquelles fustes que Anna Frank va trepitjar. Amsterdam, carrer Prinsengracht número 267. L'amagatall de la seva família és ara una Casa-Museu que guarda de manera intacta l'escenari d'aquell terror viscut no fa tants anys.
Desconec com reflecteix la realitat la pel·lícula basada en el Diari, però estic segur que, si sortís una escena que em posés la pell de gallina, seria la mateixa escena que em va provocar la mateixa reacció quan era a la Casa del carrer Prinsengracht: Anna Frank, cada vegada que algú amb qui comparteix aquell amagatall fa algun moviment brusc, algun mínim soroll, ha de passar hores patint i abraçada a la seva mare amb la por al cos per si en un moment o altre s'obre la porta del seu amagatall.

Pel que fa la meva visita a aquest amagatall, la Casa-Museu d'Anna Frank, en recordo poques coses ja que fa cinc anys que hi vaig estar. El que més em va impactar va ser conèixer amb noms i cognoms una de les víctimes de la barbàrie. No és el mateix saber que "milers de jueus" han estat assassinats pels nazis, que conèixer gran part de la història i de la vida d'una d'aquelles víctimes en concret, saber com va evolucionar psíquicament, saber com va viure, com va patir, i com va morir després de resistir anys i anys la barbàrie. De la visita en recordo moments impactants, de tensió, de patiment i de molta ràbia. Impacta moltíssim saber que l'Anna i la seva família havien de vigilar fins i tot de tirar la cadena, per no fer soroll, fent torns perquè algú cada "X" moment tirés de la cisterna. Havien d'anar amb compte amb tot, amb cada passa que feien, amb cada paraula, amb cada moviment, confiant la vida de cadascú a tots els altres. Anna, a més, explica en el seu diari la impotència que sentia de no tenir una vida normal, com per exemple veu a través de la finestra com altres noies -lliures- festegen amb nois.
Tot i això, i segons paraules textuals d'Anna Frank:

"Encara segueixo creient que les persones són realment bones,
en el fons del seu cor."

(...) Òbiviament allà la vida estava plena d'emocions per a nosaltres. La família encara es defensava de les normes hitlerianes contra els jueus (...) . Fragment del Diari d'Anna Frank corresponent al dia 20 de juny de 1942.
(...) A les tres de la tarda van trucar a la porta. Jo no ho vaig escoltar, perquè estava llegint a la terrassa (...). - El pare ha rebut una citació per part de les SS i la mare acaba de sortir a buscar el senyor Van Daan-, em va dir la meva germana Margot. Jo estava morta de por (...)
Fragment del Diari d'Anna Frank corresponent al dia 8 de juliol de 1942.

http://www.annefrank.org
http://guiadeamsterdam.free.fr/anafranck.htm
http://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Frank
http://es.wikipedia.org/wiki/Diario_de_Ana_Frank
http://redescolar.ilce.edu.mx/redescolar/act_permanentes/historia/html/anafrank.htm
http://es.wikipedia.org/wiki/El_diario_de_Ana_Frank_(pel%C3%ADcula)

Els vídeos mostren Anna Frank treient el cap per la finestra del seu amagatall (primer vídeo), un fragment de la pel·lícula, fragment que correspon a la 22a seqüència del film (segon vídeo), fragment de la 23a seqüència (terver vídeo)

El gran dictador

2008-04-11T17:30:00.006+02:00

EL GRAN DICTADOR

Títol: El gran dictador:
Direcció: Charles Chaplin
Producció:Charles Chaplin
Guió:Charles Chaplin
Sonido:Percy Townsend y Glen Romynger
Fotografía:Karl Struss i Roland Totheroh
Montaje:Willard Nico
Efectos especiales:Jack Cosgrove
Reparto:Charles Chaplin, Paulette Goddard, Jack Oakie, Reginald Gardiner,Henry Daniell, Bill Gilbert.
Género:Comedia
Duració:124 minuts
Companyies productores: United Artists

El gran dictador és una pel·licula publicada a Nova York 15 d'octubre de 1940.

És una sàtira del feixisme, a Adolf Hitler i el seu Nacionalisme.

Aquesta pel·lícula esta filmada a la Segona Guerra Mundial.

Aquesta va ser la primera pel·lícula on Charlot parlaba i la primera pel·lícula amb diàlegs sonors.

Aquesta, Chaplin interpreta dos personatges.

Aquesta era una de les favorites de Hitler al seu cinema particular, anys desprès Chaplin va afirmar que si hagués sabut l'horror i els crims que es portaven a terme als camps d'extermini nazi no l'haguès realitzat; La paradoxa és que mostra al realitzar-la una gran càrrega de moralitat i mostra moltes parodies i crítiques cap a un sistema polític tan fort com el nacionalisme; A més al final de la pel·lícula fa un manifest on exposa l'horror de la guerra i l'horror d'estar sotmes a la figura d'un dictador.

La pel·lícula va estar censurada a Espanya(1940-1975) a Alemanya i a Irlanda.

Aquesta pel·lícula sobre El gran dictador, ja me l'havien recomenat fa temps.El meu tiet em va informar sobre ella i em va explicar un parell d'anecdotes sobre Charles Chaplin, (més que anècdotes cotilleos) i vaig decidir baixar-me la pel·lícula, vet aquí que encara que la tinc fa com uns cinc mesos encara no e tingut temps de parar a veure-la(quan no és una cosa es una altra) Però és una de les coses que tinc per fer durant l'estiu.Penso que m'agradara sobre tot l'ironia de la pel·lícula, ja que juguem amb ventatge al haver descobert tots els horrors que es feien sobre la dictadura de Hitler, llavors serà interesant fer un contrast sobre el que es volia ensenyar i el que es objectivament.Crec que em divertira poder comentarla i criticarla.Carmesina

El triangle de la felicitat

2008-04-09T20:07:00.002+02:00

Carla: Jo crec que el punt clau que es necessita per ser feliç és l'amor.
Si, si.. jo n'estava ben enamorada d'un noi que no em corresponia, em passava els dies trista i plorant, dessitjant que ell algun dia m'estimés... I aquell dia va arrivar, ara tinc cada dia al meu costat al noi del que estava enamorada, i fins que no el vaig tenir, no vaig aconseguir ser feliç. Ara em considero la persona més feliç del món i no ho canviaria per res!

Maria: No no, l'amor només et porta desengany, quan el perds, tornes a ser la mateixa persona trista d'abans... fins i tot més encara. Per ser feliç l'únic que necessites és estar bé i a gust amb totes les persones que t'envolten, la teva família, els teus amics... ells mai marxaràn del teu costat, sempre hi seràn allà pel que necessitis. Si un dia tens problemes amb algun amic o amb la teva mare, per exemple, sentiràs com et falta una part de tu, una gran ajuda en la teva vida, l'amor el pots trobar en qualsevol noi, però l'amistat i la família és única.

Pau: Mireu, teniu raó les dues, en aquesta vida necessites les persones que t'estimen al teu costat per ser feliç, tant els amics, com la família, com el teu amor... Però no us oblideu que també és important tenir salut i diners... Penseu en totes les persones que hi ha al món envoltada d'amor, de familiars i d'amics, però que no en tenen salut, o no en tenen diners... de veritat creieu que ells són tan feliços com vosaltres? Ni ho penseu! No podeu dir que per ser feliç només cal estar enamorat o només cal sentir-te estimat pels teus... Per ser feliç has de tenir una mica de tot, sino, mai es pot trobar la plena felicitat.

Primo Levi

2008-04-08T21:20:00.005+02:00

Primo Levi va néixer a Torí, Itàlia, el 31 de juliol de 1919 i va morir l'11 d'abril de 1987.
Fou un escriptor -d'origen jueu- que escriguè memòries i novel·la, a més de poesia i relats.
Destacà en ser un resistent al feixisme que va poder sobreviure a l'Holocaust.
Levi és conegut per les obres que dedicà a testimoniar l'Holocaust, i sobretot en cal destacar el relat de l'any que fou presoner en el famós camp d'extermini d'Auschwitz, a Polònia.
Si això és un home és considerada una de les obres més importants del segle passat.
L'any 1943 Levi i uns camarades seus van sortir al camp per intentar unir-se a la resistència antifeixista d'Itàlia. Levi, inexpert aleshores, fou arrestat per les milícies feixistes i fou lliurat a l'exèrcit d'ocupació alemany en ser identificat jueu.
Així doncs, l'any 1944 Primo Levi fou deportat al camp d'Auschwitz, on deu mesos després d'arribar-hi fou alliberat per l'Exèrcit Roig. Ell fou un dels 20 supervivents d'aquell camp d'extermini, que va arribar a comptar amb 650 presos.
Ja a Itàlia Primo Levi començà a escriure sobre aquelles terribles experiències que va patir a Auschwitz, convertint les seves dues memòries clàssiques en Si això és un home i La Treva, a més de dues memòries més com són El Sistema Periòdic i Moments d'Indult. D'aquesta darrera cal destacar-ne la descripció que fa Levi dels personatges que ell mateix observava durant la seva estància a la presó.
Com s'ha dit al principi, Levi també destacà en la novel·la, i cal parlar, doncs, de Si Ara No, Quan?, una obra que parla de la història d'una banda de partisans jueus durant la II Guerra Mundial. Aquesta obra fou la que donà a conèixer el seu autor internacionalment.
Aquest autor italià va fer una anàlisi de l'Holocaust a Els Enfonsats i els Salvats, en el qual s'explica que tot i que ell no sentia pas odi vers Alemanya, tampoc els havia perdonat.
L'11 d'abril de 1987 el suïcidi -segons sembla- va acabar amb la vida de Levi, emportant-se amb ell un personatge important d'una resistència antifeixista que encara ara -malauradament- ha de continuar.
_ _ _ _ _ _ _

(...) Destruir l'home és difícil, gairebé tant com crear-lo: no ha estat senzill, no ha estat ràpid, però ho heu aconseguit, alemanys. Heu-nos aquí dòcils davant de les vostres mirades: per part nostra ja no heu de témer res: ni actes de revolta, ni paraules de desafiament, ni tan sols una mirada inculpatòria (...).

(...) Si pogués incloure en una imatge tot el mal del nostre temps, triaria aquesta imatge, que m'és familiar: un home escardalenc, amb el cap cot i les espatlles encorbades, en la cara i en els ulls del qual no es pugui llegir cap rastre de pensament (...).

Fragments de Si això és un home de Primo Levi.

http://www.ellagoediciones.com/AUTORES/atrossa/levi.html http://www.amnistiacatalunya.org/edu/2/pm/pm-cites-primolevi.html http://www.xtec.es/~lvallmaj/biblio/levihome.htm http://www.kirjasto.sci.fi/primo.htm
[a la imatge superior, una fotografia presa des de l'aire del camp d'extermini d'Auschwitz]

Bibliografia de la Biografia de Robert Anselm i frase.

2008-04-08T21:18:00.004+02:00

Se m'havia oblidat posar la bibliografia, n'extret l'informació de:

www.wikipedia.org/wiki/ RobertAnselme. (Un text que he hagut de traduïr del Francès perquè no trobaba la biografia d'aquest personatge en català, ni castellà) per això, un cop feta la fitxa he volgut comprovar la informació i buscant he trobat aquesta pàgina que em sembla que està molt bé: www. memoriales.net (on podeu trobar informació de diversos autors literàris que van patir o van escriure durant la dictadura)

Volia afegir aquesta frase, que penso que defineix força al que parlavem a classe,(que no enteniem fins a quin punt la tolerància i que ens pensavem altres coses..) doncs bé, penso que aquesta frase és una molt bona frase relacionada amb els nostres dubtes i el llibre d'aquest trimestre K.L Reich.

"aunque se rodee de explicaciones, nunca se podrá entender”

(perquè traspasa els límits de la racionalitat humana.)( escrita per Gunter Grass desprès del camp nazi Auschwitz)

Fitxa de la pàgina web

2008-04-08T20:01:00.003+02:00

Es tracta de la pàgina web www.xtec.cat/recursos/catala/croniques/index.htm

Com podem obsevar, la web té com a títol Les quatre grans cròniques medievals catalanes.

En l'inici de la pàgina web, trobem al mig una imatge d'un cavaller medieval, i a cada banda de la fotografía, els apartats en els que es divideix la pàgina:

- Crònica de Jaume I: Explica la crònica de Jaume I, i després parla sobre el llibre dels feits del rei en Jaume, on trobem : -Finalital de la crònica
- Jaume I a través del Llibre dels feits
- Característiques de la crònica
- Alguns dels moments més importants del llibre dels feits

- Crònica de Bernat Desclot: Explica la crònica de Bernat Desclot i el Llibre del Rey en Pere d'Aragó e dels seus antecessors passats, on trobem: - La crònica
- Característiques de la Crònica
- El protagonista: Pere II el Gran
- Crònica de Ramon Muntaner: Explica Ramon Muntaner i la seva vida a través de la seva crònica. Tot seguit, la Crònica, on trobem: - Finalitat de la Crònica
- Característiques de la Crònica
- Altres moments importants de la Crònica

- Crònica de Pere el Cerimoniós: Explica la vida de'n Pere III el Cerimoniós, i tot seguit, la crònica, on trobem: - Finalitat de la Crònica
- Autoria
- Pere el Cerimoniós a través de la Crònica
- Alguns dels moments més importants de la Crònica

Com veiem, el tema de la pàgina és la vida i la crònica dels diferents autors.

A sota trobem els següents apartats:

- Índex

- Introducció: Amb l'explicació de la historiografía de les quatre cròniques

- El món occidental als segles XIII i XIV: -Europa - La Mediterrània - La Península Ibèrica - Societat (Amb l'ajuda de mapes i fotografíes)

- La corona d'Aragó als segles XIII i XIV: - L'expansió mediterrània
- El comerç
- El regne d'Aragó i el regne de Mallorca
- Societat
(Amb un mapa i una taula)

- Bibliografía:

Jaume I, Crònica o Llibre dels feits, Edicions 62 i "la Caixa", col. MOLC núm.86.

Bernat Desclot, Crònica, Edicions 62 i "la Caixa", col. MOLC núm.76.

Ramon Muntaner, Crònica, I, Edicions 62 i "la Caixa", col. MOLC núm.19.

Ramon Muntaner, Crònica, II, Edicions 62 i "la Caixa", col. MOLC núm. 20.

Pere III el Cerimoniós, Crònica, Edicions 62 i "la Caixa", col. MOLC núm.113.

Jaume I, Llibre dels fets, versió a cura de Josep M. Pujol, Editorial Teide, col. Tria de clàssics.

Bernat Desclot, Crònica, versió a cura d'Anna Cortadellas, Editorial Teide, col. Tria de clàssics.

Ramon Muntaner, Crònica, versió a cura de Coia Cabré, Editorial Teide, col. Tria de clàssics.

Pere III, Crònica, versió a cura d'Anna Cortadellas, Editorial Teide, col. Tria de clàssics.

Martí de Riquer, A. Comas, Història de la Literatura catalana, volum I, Ed. Ariel.

Ferran Soldevila, Jaume I. Pere el Gran, Ed. Vicens Vives, col. Història de Catalunya.
Biografies catalanes, volum 6.

J.E. Martínez i Ferrando, S. Sobrequés, E. Bagué, Els descendents de Pere el Gran, Ed. Vicens Vives, col. Història de Catalunya. Biografies catalanes, volum 7.

R. Tasis i Marca, Pere el Cerimoniós i els seus fills, Ed. Vicens Vives, col. Història de Catalunya. Biografies catalanes, volum 8.

Diccionari biogràfic, Albertí Editor.

Josep M. Salrach, E. Duran, Història dels Països Catalans, Volums I i II, Edhasa.

Història de la cultura catalana, L'esplendor medieval (segles XI-XV), Edicions 62.

Gran Enciclopèdia Catalana.

- Crèdits

© Disseny i edició:
Ramon Salvo Torres i Elena Vicioso Martínez, 2004

La reproducció dels textos, les imatges i els àudios d'aquestes pàgines web s'acull a l'article 32 del Reial decret legislatiu 1/1996, de 12 d'abril (BOE número 97, de 22 d'abril), el text del qual diu:

És lícita la inclusió en una obra pròpia de fragments d'altres obres alienes de naturalesa escrita, sonora o audiovisual, així com la d'obres aïllades de caràcter plàstic, fotogràfic figuratiu o analògic, sempre que es tracti d'obres ja divulgades i la seva inclusió es faci a títol de cita o per a la seva anàlisi, comentari o judici crític. Aquesta utilització només podrà dur-se a terme amb finalitats docents o d'investigació, en la mesura justificada pel fi d'aquesta incorporació i indicant la font i el nom de l'autor de l'obra utilitzada.

Bibliografía: http://www.xtec.cat/recursos/catala/croniques/bibliografia.htm

Crèdits

Autor literàri: Robert Antselme

2008-04-08T19:32:00.007+02:00

"Durant els primers dies que van seguir al retorn, tots vam ser víctimes d'un autèntic deliri, tots volíem parlar fins ser finalment escoltats"

Paraules de Robert Antelme

(biografia)

Va nèixer el 1917 a Córsega i morí el 1990.

Va ser un literàri i polític francés deportat a un camp de concentració nazi.

Més tard va escriure un dels llibres més importatnts de camps de concentració:

En 1939 es va casar amb Marguerite Duras amb la qual va treballar.Van tenir dos fills.

Eren resistents a l'ocupac ió nazi; Robert ingresà a un camp el 1 de juny de 1944, desprès de passar per Buchenwald,Datchau i poc desprès conduit a Gandersheim, on va restar durant força temps.

Robert antelme va publicar sobre els camps un llibre que va tenir força èxit, L'espècie humana, en 1947. El llibre va ser una petita biografia. El va dedicar a Marie Louise, la seva germana, morta en la deportació. Tant com Robert Antelme com altres deportats conserven consiencia dels actes en aquells temps. El seu llibre es basa en explicar basicament el tracte que rebien i la seva obsessió amb l'instint de supervivència de viure.

En 1946 va fundar amb Marguerite Duras, una obra “La cité universelle”.

La parella es divorcia en 1946. Desprès de la guerra, ell continua amb els seus treballs de les milícies literàries i les estades durant la guerra, tant a dintre com fora del camp.

Va col·laborar tnt a Temps Modernes com al partit comunista francés, on va ser excluit en 1956, desprès de la repressió per les tropes al pacte de Varsovie.

Durant la guerra d'Algèria ell es l'encarregat de signar el manifest 121.

Es mort la nit del 25 al 26 d'agost a 1990.

Obres:

L'Espèce humaine, Gallimard, 1947, 1957, 1999

Penser la mort, Gallimard

Vengeance, Farrago

Altres: Al 1985 la seva dona publica "Dolor" on explica l'angoixa fins a saber el destí del seu marit.

L'espècie Humana: Aquesta obra narra l'història del mateix Robert Antelme al camp de concentració,testimoni de la supervivència i al mateix cop de "l'autodestrucció de l'home".

Va ser publicada a Espanya al 2001 i es una de les obres més reflexives i més dures reflexions, ho fa com a testimoni autobiogràfic.

Sobre l'intenció de Antselme d'escriure aquest llibre citem que va voler recollir a part de l'angoixa i el dolor, experiènciesl'estança característica i que no es pugui borrar, com són:

La diversitat de relacions entre els homes,el seu color, els hàbits, l'ocult de la realitat,els límits de la natura..entre d'altres, on vol mostrar que el pensament de l'época dels hitlerians, era que no hi havien raçes, només hi hauria una especie humana.

La vida es bella

2008-04-07T19:04:00.004+02:00

Títol: La vida és bella
Direcció: Roberto Benigni
Guió: Roberto Benigni, sobre l’obra Un testimonio del Holocausto de Vicenzo Cerami
Actors: Roberto Benigni (Guido), Nicoletta Braschi (Dora), Marisa Paredes (mare de Dora) i Giorgio Cantarini (Josué)
País: Itàlia
Any: 1997

És una pel·lícula que tracta sobre l’holocaust nazi. Explica com un italià jueu, Güido Orefice, inventa una mena d’història romàntica en contraposició al terrible món que envolta a ell i al seu fill. Ens vol donar una visió de les vivències de les famílies jueves durant l’holocaust. Segons he llegit (perquè no la he vist) Güido és un home que somia amb tenir la seva pròpia botiga de llibres. Un dia coneix Dora, que és una mestra, i s’enamora d’ella. Es casen i tenen un fill, Josué, i munten la botiga de llibres. Quan arriba la segona guerra mundial Güido i el seu fill són reclutats a un camp de concentració. Allà el pare fa creure al fill que allò és com un joc on han d’aguantar tot sense patir ni plorar, i que al final tindran un premi. Així el nen creix sense cap mena de trauma ni patiment, pensant que allò és com el joc que li ha explicat el seu pare i que si aguanta i arriba als mil punts guanyarà. Al final el pare mor, i el nen surt del camp i retorna amb la mare, sense cap mena de trauma per la guerra ja que l’ha viscuda com li va explicar el seu pare. Ens ensenya a mirar el costat positiu de les coses, com en la situació d’estar reclutats en un camp nazi, el pare té el valor d’aguantar i fer d’aquell infern un joc per al seu fill, amb l’objectiu que visqui sense cap mena de trauma, ni visió tràgica de la guerra.

Com que no la he vista no puc dir quina escena m’agrada més, però de seguida que tingui temps la veuré perquè és molt sonada i pel que he llegit deu ser maquíssima. Penso que el que més m’agradaria de la pel·lícula és el tractament, el coratge i el valor que posa el pare per conviure allà amb el seu fill, aguantant-se tot el patiment per tal que el nen no es traumatitzi. Crec que em posaré a plorar com una desgraciada quan la vegi!

Imre Kertész

2008-04-07T18:44:00.003+02:00

Imre Kertész va néixer el 9 de novembre de 1929 a Budapest, en una família de religió jueva. El 1944 fou deportat al camp de concentració nazi d'Auschwitz, i posteriorment als de Buchenwald i Zeitz. Quan l’alliberaren es dedicà al periodisme en un rotatiu de la ciutat de Budapest. L'any 1951 va ser acomiadat al pujar al poder el Partit Comunista d'Hongria. En aquell moment inicià la seva activitat com a traductor (d'autors com Nietzsche i Freud), autor de comèdies i guions cinematogràfics, i es dedicà plenament a la literatura a partir de la dècada del 1970. El 1995 fou guardonat amb el Premi de Literatura de Brandenburg i el 1997 amb el Premi del Llibre de Leipzig. El 2002 fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura per una escriptura que manté l'experiència fràgil de l'individu contra el caràcter arbitrari i bàrbar de la història, esdevenint el primer autor en llengua hongaresa en rebre aquest guardó.

Una de les seves novel·les que tracta el tema dels camps de concentració nazis és Sin destino o Fateless (Sorstalanság en hongarès). Va ser escrita entre 1960 i 1973 i es va publicar per primer cop al 1975. Es tracta d’una experiència semi-autobiogràfica sobre un adolescent jueu que als15 anys d’edat explica el que li va passar als camps de concentració nazis d’Auschwitz i Buchenwald.

Bibliografia: http://www.wikipedia.org/

Per què llegir els clàssics

2008-04-06T21:02:00.003+02:00

"La lectura d’un clàssic ens ha de donar alguna sorpresa, en relació a la imatge que tenim. Per aquesta raó mai recomanarem prou la lectura directa del textos originals evitant el màxim possible la bibliografia crítica, els comentaris, les interpretacions. L’escola i la universitat haurien de servir per fer entendre que cap llibre que parla d’un altre llibre diu més coses que aquell llibre mateix; en canvi, fan de tot per fer creure el contrari. Hi ha una inversió de valors molt difosa per la qual la introducció, l’aparell crític, la bibliografia s’utilitzen com una cortina de fum per amagar allò que el text ha de dir i que només pot dir si se’l deixa parlar sense intermediaris que pretenguin saber més que ell."

Italo Calvino, Per què llegir els clàssics

Per això, estimats cronistes, és tan important llegir el llibre, molt més que les explicacions que jo us en pugui donar perquè en el llibre hi és tot i, sense ell, res del que se'n diu, té sentit.

La felicitat vista des d'un triangle teatral

2008-04-05T22:20:00.003+02:00

Personatges: Jo, ell, ella
Espai: Un cafè

Ella: La felicitat? Ves quin concepte... què s'entén per felicitat?
Jo: Fent-me l'intel·lectual. Doncs la felicitat és allò que cadascú vol que ho sigui. Els grans filòsofs tenien un concepte diferent de la felicitat; Plató, Sòcrates, els sofistes,... tots tenien el seu punt de vista.
Ell: Sí, sí, esclar, però aviam, tots sabem que amb ella jo era feliç, però pel que va passar, vaig trobar felicitat en algú altre, no?
Ella: Com si no hagués escoltat res. Jo també crec que això depèn de cadascú. És bastant obvi, perquè...
Jo: Tallant-la. Ara t'escolto! Segurament a mi hi haurà certes coses que em faran felices però que a vosaltres no. Això depèn de cadascú!
Ell: Sí, bé,... però també hi haurà coses en comú, no? Què me'n dieu del tòpic aquell que diu que els diners no donen la felicitat però...
Ella: Anticipant-se. Però ajuden. No ho sé, és força normal que ajudin a ser feliç, però també podríem entrar a parlar de quantitats, no? Quants diners t'ajudarien a fer-te feliç? La mateixa quantitat que a mi? No crec que busquem el mateix amb els diners, cadascú té els seus objectius.
Ell: Bé... no ho sé...
Ella: I per cert, si vas trobar la felicitat en algú altre serà perquè tu vas canviar d'un dia per l'altre, no per res més!
Jo: Torno a estar d'acord amb tu, ves per on. Potser jo em conformo amb uns diners que algú altre no en tindria ni per començar!
Ell: Una mica molest. Ei, ei, ei, sembla que aneu tots en contra meva! No vaig canviar d'un dia per l'altre, però precisament la felicitat em va fer adonar que diferents persones te l'han de donar, i amb el pas del temps has de saber escollir amb qui vols compartir la teva felicitat. I respecte el concepte de felicitat, jo també crec que és un tema força ambigu i que podria ser perfectament un etern debat.
Jo: Ep, no t'esveris, ara. Ella simplement diu que la felicitat, tal i com l'entenc jo, és un concepte que varia segons la persona. No cal que barregem temes personals, no?
Ell: Està bé, però tot té a veure. Ja t'he dit que amb la noia amb qui ara estic, trobo una altra mena de felicitat.
Ella: Naturalment, a mi tan sols em buscaves per...
Jo: Va, va, pareu de discutir, que jo també podria començar a dir coses de tots dos, eh!
Ell: Bé, però que quedi clar que a tu no et buscava pel que estaves a punt de dir. Més aviat era al revés! I ho saps.
Ella: Mira, l'amor que per tu sentia, ja saps que l'he perdut des de molt abans que tu i jo talléssim. I encara diria més: a partir que ho vam deixar, estic començant a descobrir què és ser feliç. I te'n dono les gràcies, suposo.
Ell: Molt molest. Doncs apa, de res! A mi la felicitat ja no em sembla que sigui anar de compres o veure com surt el sol un diumenge pel matí al teu poble.
Jo: Ho veieu? La felicitat és segons cadascú! M'heu acabat donant la raó.

Triangle amorós

2008-04-05T17:38:00.002+02:00

Entren en escena Amor, Amistat i Salut.

Amor: Sabeu de sobres que jo sóc el més imprescindible per a comprendre el concepte de felicitat, que jo sóc allò que mou el món, allò pel que les persones lluiten amb ungles i dents, que ho tinc tot controlat: quan estic present, la gent riu i és feliç, quan no hi sóc, la gent plora... Heu de reconéixer que sóc el més important, juntament amb la meva parella l'amistat.

Salut, a Amor i Amistat: Sabeu què? Jo no ho veig tan clar. No crec Amor, que t'ho hagis de creure tant. No ets el més imprescindible, el més imprescindible ho sóc jo. Si jo no hi sóc, vosaltres dos no hi sou, de sobres ho sabeu, sense mí la resta de coses no rutllen.

Amistat, a Salut: Potser tens raó, potser no som la parella perfecta que crèiem, sense la qual la felicitat no era possible. I es que és veritat, si tu no hi ets, ni jo ni Amor hi som. (A tots dos) Potser allò imprescindible som tots tres plegats, potser és això, que som les tres coses imprescindibles de la vida per entendre el concepte de FELICITAT.

Lletrat de Batalles

2008-04-04T18:53:00.004+02:00

El Lletrat de Batalles és una pàgina web del portal Edu365 que correspon a l'enllaç següent: http://www.edu365.cat/eso/muds/catala/lletresbatalles/index.htm

Explicar amb aquelles paraules, fets i personatges clau, com es va desenvolupar i com va esclatar el conflicte de la Guerra Civil espanyola, el 1936.
Com el van viure aquelles persones que marcaren la literatura del moment.

Aquest web, en la seva pàgina inicial (que podem veure en la imatge anterior) divideix el seu contingut en 4 apartats diferents:
- Mots
- Fets
- Noms
- Valors

L'apartat Mots reuneix les paraules "clau":

Madrid
La Plaça del Diamant
Fes memòria, Bel
El fil de plata
Combat dels poetes
Pedra de Tartera
Cendra per Martina
556 Brigada Mixta
Incerta Glòria
Qui sóc...
Pa negre
Quan érem capitans
El vel de mala
Els vençuts
Corrandes d'exili

Cada apartat conté un audio amb un fragment de l'obra en qüestió
Enllaç a l'escenari corresponent de l'obra
Enllaç a l'informació d'interès de l'autor/a de l'obra

L'apartat Fets reuneix aquells esdeveniments a destacar, cronologia i altres característiques de l'època:

L'escenari
L'esclat
El front
La rereguarda
El desenllaç
Cronologia

Vídeos adjunts segons el tema a tractar
Informació d'interès
Mapa peninsular amb l'evolució de la Guerra Civil
Fitxers d'audio explicant esdeveniments
Música
Imatges
Referències a les notícies dels diaris de l'època

L'apartat Noms reuneix aquelles biografies d'interès, aquells autors/es de l'època que cal destacar.

A. Artís
X. Benguerel
P. Calders
S. Espriu
M. Manent
J. Oliver
T. Pàmies
M. de Pedrolo
J. Pla
V. Riera
M. Rodoreda
J. Sales

Biografia de l'autor/a en qüestio, destacant com va viure l'esclat del conflicte bèl·lic
Imatge
Fragment d'una declaració seva

L'apartat Valors reuneix aquells textos i persones que defensen la pau com a valor suprem.

Frases
S. Espriu
P. Calders
P. Casals
Ch. Caplin

Reproducció de frases relacionades amb el seu autor/a
Imatges
Reproducció de vídeo de moments històrics i d'obres i/o pel·lícules

A destacar Pau Casals

Enllaç a la biografia de l'autor/a

El web, a més, té un enllaç a:

Crèdits
Instruccions
Guia

"El militar és una planta que hem de cuidar per tal que no doni els seus fruits". Jacques Tati

Presentació d'una pàgina web

2008-04-04T00:56:00.002+02:00

La pàgina web en qüestió és: http://cultura.gencat.net/ilc/literaturacatalana800/ca/index58284.htm

El tema és una exposició que fa la generalitat de Catalunya titulada 800 anys de literatura catalana. En aquí es fa un repàs de tota la literatura catalana, les diferents èpoques, les relacions amb les literatures d'altres països, els autors més destacats, un context històric...

La informació està distribuïda en tres blocs principals:

Un, titulat L'exposició, on hi han els diferents períodes.

Un segon, titulat Les relacions literàries, on hi ha la relació amb literatures d'altres països.

I un tercer bloc, titulat Una ullada ràpida, que consisteix a un "visita ràpida" de l'exposició només que amb imatges de manuscrits i tal, i la nota al peu de què és cada cosa.

Moment literari de les vacances

2008-04-04T00:33:00.002+02:00

Se'm fa difiícil trobar un moment literari de les vacances, el més literari que trobo és el viatge d'anada a Sevilla quan estava al tren llegint Ball robat! hehe!

Ara que hi penso, no sé si tindrà molt a veure però a Sevilla vam conèixer un noi que cantava molt bé. A no me'n recordo quina edat se li va morir la seva àvia, i es veu que feia poc va tenir un accident molt fort amb el cotxe. Es va quedar adormit conduint i va xocar. La sort va ser que a ell no li passà absolutament res. Com que allà són bastant creients el noi aquest ens va dir que ell sap que no li passà res perquè la seva àvia l'ajudà. Que si no hagés estat per la seva àvia ell seria mort. Després d'explicar-nos això que li passà, ens va cantar una cançó que va compondre (tocava la guitarra) per a la seva àvia, preciosa, que ens vam quedar totes amb els pèls de punta...! No sé si tindrà gaire a veure, o si serà el que tú demanes de moment literari! Un altre moment literari podríen ser les processons que vam veure, algunes molt boniques, una (que crec que tindrà més a veure amb el que dius de moment literari) era Jesucrist amb un romà i representava no sé que camí de Crist al poble romà... ens van explicar.

Ah! Ara se m'ha acudit un altre! Un dels dies que estàvem allà vam anar a Cádiz, a veure la ciutat, la catedral i tal, i abans d'anar cap allà vam passar per "El Puerto de Santa María", un poble portuari de Cádiz. Allà vam esperar el vaporeto aquell que et portava a la Capital pel riu. Mentre l'esperàvem, ens vam estirar al solet al costat del port, amb els vaixells, les gavines....

Portada de Ball robat

2008-04-04T00:20:00.002+02:00

Aquesta és la meva portada de Ball robat. Potser al veure la imatge de dos recén casats així feliços sembla una mica contradictori però ho he fet a propòsit. Buscava una imatge d'un matrimoni de l'antiga burgesia però no n'he trobat cap que m'agradés. Tampoc volia posar res d'un ball perquè encara que el llibre es digui així, no hi ha cap referència al ball. El que intento transmetre és una ironia, m'explico: a Ball robat es fa una "crítica" a la forma de viure de la burgesia, a la seva moralitat que al cap i a la fi no els porta més que desgràcies. Els matrimonis fracassen, i encara que les parelles haguessin estat combinades d'una altra manera, al llibre s'afirma que haurien acabat igual. Així, la imatge que jo poso és una ironia a "l'èxit del matrimoni", eix vertebrador de l'obra.

La fageda d'en Jordà

2008-04-03T11:13:00.007+02:00

Saps on és la fageda d'en Jordà?
Si vas pels vols d'Olot, amunt del pla,
trobaràs un indret verd i profond
com mai cap més n'hagis trobat al món:
un verd com d'aigua endins, profond i clar;
el verd de la fageda d'en Jordà.
El caminant, quan entra en aquest lloc,
comença a caminar-hi a poc a poc;
compta els seus passos en la gran quietud:
s'atura, i no sent res, i està perdut.
Li agafa un dolç oblit de tot lo món
en el silenci d'aquell lloc profond,
i no pensa en sortir, o hi pensa en va:
és pres de la fageda d'en Jordà,
presoner del silenci i la verdor.
Oh companyia! Oh deslliurant presó!
Joan Maragall

Sempre demano als meus cronistes que mirin la literatura més enllà de les pàgines que llegeixen o escriuen, perquè el cap i a la fi, la literatura es basa en experiències humanes universals. Sempre els dic que tinguin una mirada literària al món. Ja els he posat alguns exemples i, avui, en vull posar-ne un altre.

Amb els meus alumnes més petits, de 2n d'ESO, (possibles futurs cronistes), hem anat de crèdit de síntesi a Olot. Impressionant. Una zona que s'ha de visitar. Una de les excursions va ser visitar "La fageda d'en Jordà". En tenia moltes ganes de veure-la i recordar el poema de Joan Maragall. La fageda és un lloc, com diu el poeta, per perdre-s'hi. Tot sembla igual, com si es tractés d'un conte de fades on els personatges no troben el camí de sortida o una novel·la històrica en què els bàndols contraris desemboquen una lluita cruel i sagnant o un viatjant amb el seu cavall a la recerca d'algun element màgic, com si es tractés d'una novel·la artúrica o, simplement, un espai on el personatge reflexiona sobre si mateix. En fi, mil i una històries poden sortir d'aquella fageda tan espectacular.

Volia una de les fotos que vam fer, però encara no és possible. De moment, us deixo amb aquesta. Vist d'aquest manera no sembla que la fageda sigui tan especial. És pel que recomano que visiteu aquest lloc tan privilegiat, això sí, amb el poema de Maragall al costat.

2008-03-28T20:15:00.003+01:00

Sheila ----------------------Somni-------------------------Desengany.
Aquest sería el meu triangle amorós.
Jo, una persona que somia amb l'impossible, que desitja contes que no existeixen, troba la felicitat en un somni, és a dir de manera personificada, somni sería el meu amor, on podría evair-me de la cruetat d'aquestes décades, de tota l'ambició del segle XXI, dels problemes..
Però, vet aquí que el meu amor, en Somni, s'anamorà de Desengany i fins i tot l'agradà sa germana, la senyoreta Desil·lusió.
El triangle és peculiar, perquè l'unic dels tres membres que el formen, que aconsegueix no enamorar-se es desengany, (per "ella" la felicitat sería algo aixi com no sentir, per no tornar a l'estat principal, per no tornar al desengany,.) Per tant sería l'única que quedaría lliure del triangle.
Per a mi la felicitat és viu a travès del somni, el qual em faría evadir.-me i ser feliç somiant, creant un món ideal, una utopía. Sense desengany enmig, podría ser feliç, arribant a la conclusió de que per mi ser feliç, sería estar en un estat que res em fes mal, on res em portés a desenganyar-me o desil·lusionar-me.

Pot ser que algún dia hi hagi un bon lloc per aquests somnis i el món deixi de ser tan egoista com ho és fins ara.

Pàgina web: L'eSpAsA i La PlUMa..

2008-03-28T19:16:00.004+01:00

EnTrE lA pLoMa I l'EsPaSa és el nom de la pàgina web.

Una pàgina web on pots trobar curiositats i informació molt interesant sobre la literatura medieval.

En aquesta pàgina trobem una presentació de qui era Guillem Berguedà (escriptor de la lírica trobadoresca) i diverses preguntes resposes sobre ell per coneixe'l millor. (Aficions,curiositats, manera d'escriure..etc)

Trobem informació sobre qui eren els trobadors (igual que amb Guillem Berguedà amb informació àmplia i respostes a preguntes com què escrivien, el seu estil..etc)

Aquesta informació porta a pàgines derivades per aprendre més com pàgines on es resum la mètrica catalana entre d'altres.

Per útlim també trobem textos sobre la literatura medieval en la poesia dels trobadors.

Aquesta pàgina és de reconeixement a Joan Perucho.

Aqui trobem també diferentes pàgines derivades de literatura per si l'informació d'aquesta pàgina no fos suficient.

L'adreça de la pàgina és : www.xtec.es/malons22/trobadors/trobadorsinici.htm

Portada de Ball Robat

2008-03-25T20:44:00.002+01:00

La portada representa el contingut del llibre, és una parella més l'amant ballant en forma triangular representant el triangle amorós que tracta la història, fent que sigui un ball robat.

Setmana Santa Literària

2008-03-25T20:24:00.002+01:00

Aquesta setmana santa he estat quasi tots els dies envoltada de moltes muntanyes, a Andorra i a Berga, on hi havien muntanyes gegants, muntanyes petites, amb arbres, pelades, muntanyes arrodonides, amb grans cims... totes aquestes muntanyes les relacionava amb el llibre de Solitud i la seva muntanya.
La protagonista per mi va ser la nevada, on vaig anar a fer snow.
Quan pujava en telecadires, m'imaginava que si la Mila hagués fet el seu trajecte per la muntanya en telecadira com jo, li haguès estat més fàcil.
Tenia la mateixa il.lusió que ella en pujar la muntanya, encara que no pel mateix motiu; ella volia una nova vida, jo practicar un esport.
La Mila va pujar amb el seu home, però es sentia sola, i finalment, va baixar de la muntanya decebuda i sense ell.
En aquest cas, vaig enrecordar-me de la Mila perquè vaig pujar amb el meu xicot, però a mig camí em vaig perdre i vaig haver de marxar sense ell, llavors em vaig sentir sola al trobar-me allà adalt sense ningú.
Encara que, finalment jo no vaig tenir cap decepció en aquesta història perquè m'ho vaig passar d'allò més bé.

portada ball robat

2008-03-25T00:06:00.004+01:00

He dibuixat el que m'inspira la paraula ball robat intentant no repetir la portada original del llibre.

Podem observar un "antifaz" dels antics(utilitzats pels balls clàssics), un rellotge(amb un altre rellotge de sorra dintre) una finestre oberta deixant passar la llibertat, l'aire, i per últim les lletres del títol.

L'idea de posar uns guants m'agradaba perquè m'inspiren sensualitat, però llavors repetia la portada.

Cal·ligrama de la por

2008-03-25T00:02:00.005+01:00

I m'entrebanco i sento por de tornarme a equivocar i passen hores i continuo pensant, i m'ho rellegeixo i em torno a equivocar.(interrogant)

Com es supera la por?(rodoneta)

Setmana Santa

2008-03-24T23:41:00.002+01:00

La setmana santa ha estat una passada!! ha hagut una cosa que durant les meves vacanses ha estat recordant-me la literatura; L'aire.L'aire que es respira quan no et trobes a cornellà, es aquell aire que deixa que se't'omplin els pulmons i al deixar anar tot l'aire marxin també les teves angoixes, les teves ansietats etc. Aquell aire que no fa mal respirar. L'aire de poble, l'aire no contaminat, la brisa del vespre que fa que els cabells xoquin amb les teves galtes, un aire que no molesta, un aire que es fresc.

També hi ha hagut altres coses que m'han recordat a literatura, però no sabria dir perquè.
M'ha recordat a literatura, els sentiments de les procesions sevillenques, veure com la gent porta la tradició dintre, com es mou la cultura, com una simple imatge pot ser idolatrada i repartir el sentiment que provoca entre tots els espectadors.
Ha sigut literatura un tros de canço que em escoltat molt en el nostre viatge, ja que va més enllà de la canço " Ella preguntó, perdona tienes fuego?
Y él le contestó, no ves que soy un sol? para que quiero yo el mechero."

Era moment d'inspiració quan la cantavem, i es que encara no s'ha escrit què és literatura per cada ésser no?

Cataclisme de Joan Oliver

2008-03-24T22:43:00.004+01:00

l'obra de joan oliver anomenada cataclisme es va publicar al 1935, i parla de una paròdia amb una crítica de la burgesia i l'abast més universal de l'obra posterior.

És la seva primera obra teatral important.

No trobo cap fragment de l'obra, només donan informació de la data de publicació, que com ja he nomenat abans era 1935.

Monòleg interior

2008-03-24T22:35:00.003+01:00

Ja ha passat setmana santa. Que ràpid ha passat tot, sembla que hagin passat dos dies des que planejavem marxar fora,quant de treball m'espera.Millor serà que em posi a fer totes les activitats endarrerides com més abans millor,buf quin pal em fa. I demà l'exposició de català, espero que em surti bé,bueno no m'he de posar nerviosa, m'he de valorar més, em sortirà bé, encara que parlar en català..i si m'entrevanco?tota l'estona demanant perdó..Si ho fes en castellà tindria més seguretat,jo quina merda! bueno de fet...Aixx que tard que es! i els meus pares? quan arribaran?deuen estar sopant o de camí? I a sobre ara m'he de preparar el sopar i està començant la sèrie..Tinc unes ganes de que acabi tot ja..Bueno ja queden pocs mesos. Si,i desprès selectivitat..

L'hort dels cirerers d'Anton Txèkov

2008-03-24T20:57:00.005+01:00

Anton Txèkhov va ser un dels principals dramaturgs i narradors de Rússia.
En l'obra els cirerers Txèkhov ofrereix un «teatre dels estats d'ànim» i una «vida submergida en el text» i utilitzà, el rebuig de la finalitat moral de l'estructura tradicional de la narració.
L'hort dels cirerers es teatre lliure.
La sinopsi que he trobat sobre aquesta obra és que El Jardí dels cirerers és el teatre, on habiten les veus que ens van precedir. Uns arbres molt vells, ara improductius, que algú vol tallar. El jardí està amenaçat per deutes: l’única solució és vendre’l, però si es ven deixarà de ser un jardí. Els personatges somien en el seu futur, que és la nostra memòria.
Txekhov diu que és una comèdia.
He volgut afegir una pàgina que he trobat que m'ha semblat força interesant on no només cita l'obra si no que és una mena d'entrevista que aporta molta informació que sembla interesant. Aqui deixo la pàgina on la trobareu: Personales.ya.com/jbosch/avui.htm
Aqui deixo també un fragment que he trobat de Joan Dausa interpretant un fragment de l'hort de les cireres. Trobareu més al youtube.

Unes vacances fredes a la vora del mar

2008-03-24T14:02:00.000+01:00

Aprofitant que el trimestre passat vam llegir L'irradiador del port i les favine, un recull de poemes que estaven relacionats amb varis elements relacionats amb el port, com el mar, les gavines i un far, us parlaré sobre el meu entorn d'aquestes vacances de Setmana Santa, que comparteix en comú aquests elements del llibre. Em trobo a Torredembarra, un poblet de platja, passo els dies a una apartament al costat d'una cala, "Cala de los Alemanes", i sovint hi vaig a contemplar les ones del mar. Ara mateix estic asseguda a les roques més altres, i des d'aquí veig tot blau: mar i cel, i les gavines. Només contemplo, ja que són dies encara freds i no puc gaudir del mar com a l'estiu, però tot i així trobo molt relaxant observar. El que més m'impresiona és el far, que l'envolten les gavines volant a la vora d'aquest, m'agrada estarme tot el matí asseguda al seu costat i gaudir del vent més dolç. Sempre m'ho he pres com una manera d'allunyar les meves inquietuds i aprofitar per descansar després d'estar dies enrere en la ciutat de sempre, tancada a casa meva i asseguda a la cadira del meu escritori contemplant les infinites lletres que m'he de memoritzar. A la nit, amb els amics, anem a la cala i ens asseiem a la sorra freda, i encara que sigui fosc, el far no deixa mai d'il.luminar-nos amb aquella llum tant potent. M'emociona perque si de petita, quan vaig descobrir aquell "fanal tan enorme" vaig alucinar com mai, avui, encara amb 17 anys, ho faig més.
M'encantaria que tots vosaltres tinguessiu algun cop l'oportunitat de gaudir d'aquesta tranquil.litat en un matí fred de març, i veure lo maco que és el mar i el cel, i la vida.

Portada de Ball robat

2008-03-21T12:57:00.003+01:00

El ball robat de la novel·la compromet fins a 3 parelles, fins a 6 persones, 6 personatges que, com si d'una resonància o una projecció es tractés, passen d'una parella a una altra al final de l'obra. En la portada hi apareixen tres parelles, l'una al centre, i com si evolucionés, es projecta cap enfora, cap a les altres parelles.
La portada reflecteix, doncs, que una sola parella pot provocar-ne d'altres, i més si aquest canvi es produeix, com en la portada, de manera circular, possibilitant que cada membre de la parella, tingui un/a amant.

Literatura en plena Setmana Santa

2008-03-21T12:35:00.003+01:00

Dissabte, diumenge i dilluns passat, els primers dies d'aquestes -curtes- vacances, els monitors i monitores del meu esplai vam voler gaudir de la natura envoltats de nens i nenes per passar-ho plegats la mar de bé. Així doncs, una setmana abans de l'avinantesa, tocava preparar activitats, gimcanes, jocs de nit, cartells, grups de neteja, fer cartes, parlar amb els de la casa de colònies, amb l'autocar, etcètera. Una feinada que sempre es veu recompensada per l'alegria dels nens i les nenes jugant amb allò que els has preparat.
Nens i nenes en tenim de tota mena: n'hi ha que semblen que visquin en una completa Bogeria, d'altres, quan s'avorreixen, prefereixen la solitud. D'altres, en canvi, quan els monitors posem musiqueta per animar les activitats, alguns dels nostres nens i nenes prefereixen passar a l'acció amb un bon Ball. A vegades, fins i tot, robat.

Ara, però, em ve al cap una de les activitats que vam fer diumenge pel matí. Els nens i nenes del meu grup havien d'aconseguir passar una sèrie de proves com ara trobar un sugus amb la boca en una palangana plena de farina, treure el paper d'un Xupa-Xup tan sols utilitzant les dents, mossegar una poma que estava dins un cubell d'aigua sense utilitzar les mans, o endevinar una cançó que algun nen cantava amb el cap dins l'aigua. Els nens em van dir que la prova que més van disfrutar va ser aquella que un d'ells, amb els ulls embenats, havia d'encertar un melindru ple de nocilla dins la boca de la seva parella, qui l'indicava on era ell amb crits de "a la dreta!", "recte!", "més amunt!". Aquella activitat em va fer reflexionar com de semblants arribem a ser tots, nens, nenes, grans i més joves. Hi ha tota una sèrie d'elements que ens uneixen. Jugar, voler tornar a ser nen, córrer, cridar, riure, activitats que ens fan gaudir a tots, siguem d'on siguem i tinguem els anys que tinguem. A més, quan tots els nens i nenes em deien que els encantava aquella activitat perquè els encantava la xocolata, no vaig poder evitar que, tot i ser ja en l'any 2008 d'aquest innovador segle XXI, encara hi ha qui gaudiria escoltant les peripècies d'en Hansel, la Gretel, i també d'en Charlie i la seva fàbrica de xocolata.

Dia Mundial de la Poesia

2008-03-20T11:41:00.005+01:00

La UNESCO va proclamar el 21 de març com a Dia Mundial de la Poesia. L'Institució de les Lletres Catalanes i UNESCOcat ha repartit un poema de Josep Piera per celebrar-ho. El poema, aprofitant que el 2008 és l'Any Internacional de les Llengües per l'UNESCO i Any Europeu del Diàleg Intercultural per la Comissió Europea, ha estat traduït a més de 20 llengües: alemany, amazic, anglès, àrab, aranès, asturià, basc, búlgar, castellà, francès, gallec, italià, japonès, mandarí, mandinda, polonès, portuguès, romanès, rus, soninke, tagal, ucraïnès, urdú i wòlof.

Us deixem amb el poema de Josep Piera escrit expressament per aquesta ocasió tan especial:

LA POESIA

No són veus celestials, que de lluny

endins ens parlen. Són veus estimades.

Veus de dins, veus distants, veus que diuen

un camí que ningú no sap on va.

Hi ha veus que són fanals en un carreró fosc;

com n'hi ha que són remors de llunyanies.

Hi ha veus que ens han fet ser de mots.

Veus callades, veus absents, veus silencis...

La poesia són veus convertides en sons

que diuen d'on venim, on anem, i qui som.

Josep Piera

Per a més informació, podeu consultar les següents adreces webs:

http://cultura.genat.cat/ilc

http://www.unescocat.org/

O llegir els fulletons que han estat repartits des d'ahir 20 de març amb l'edició del poema i les traduccions.

Tapa de BALL ROBAT

2008-03-18T13:03:00.002+01:00

Aquí teniu la tapa de BALL ROBAT, que he creat amb tota la imaginació del món. El tema, com bé indica el títol, és un continu ball robat. És una història en la que hi ha unes parelles establertes, però que aquestes s'intercanvien els sentiments, però bé, mai arriban a saber-ho ninguna d'elles, però si ho senten. Jo he il.lustrat uns balls de saló, on apareix a dalt un mateix noi ballan amb dues noies diferents, i a sota un altre noi ballant amb dues noies diferents, aquest ball robat: primer ballo amb una i després amb l'altre. L'intercanvi de parelles. Els que ballen a la imatge una sóc jo i els altres són nois i noies de la classe, i ho he fet per tal de que quedi més original.

2008-03-17T15:46:00.000+01:00

http://www.mallorcaweb.com/magteatre/muntatges/labarca.html

(se m'ha oblidat posar d'on he tret la informació de La barca d'Amílcar)

El meu cal.ligrama

2008-03-17T15:42:00.002+01:00

La barca d'Amílcar

2008-03-17T15:40:00.001+01:00

He trobat de La barca d'Amilcar de Joan Oliver, una miqueta el tema d'aquesta.
La Barca d'Amílcar tracta el fet de les immigracions colonitzadores, un fet que no ha fet més que créixer en aquest tombant de segle (espanyols, alemanys...). Una literatura més bona que la que fan molts literats ineptes per als al.lots (que no es poden defensar de les lectures obligatòries): Massa fantasia, massa mentides, com diu Pere Quart en aquests versos: "Per als infants / mentides. / Per als amors / mentides. / Per als amics / mentides. // I mentides històriques // Mentides literàries //Mentides metafísiques // Mentides tècniques, científiques"